El poder de les paraules és demolidor. El dels silencis, també. Frases simpàtiques, aparentment innocents, acaben sent verinoses i fent mal. Paraules que n’ofeguen d’altres en un silenci no volgut. Silencis de dones que es perpetuen i malden per trobar complicitats que les rescatin de la desigualtat.

Recordo l’impacte i el rebuig que em va produir la primera vegada que vaig escoltar la frase “Calladita te ves más bonita” fa uns quinze anys a Mèxic. Amb aquesta frase podem interpretar que el que compta en una dona és la bellesa i no pas el seu intel·lecte; se’ns admira per l’aspecte extern, no per la nostra veu i la nostra singularitat. A més, com assenyala Pachela Gaudiano, vivim en una cultura del silenci que “ha fet que moltes dones i nenes silenciïn els abusos, la violència, el sexisme i la discriminació en què viuen”. Les disposicions de gènere en les quals hem viscut durant molt de temps és el de NO destacar, NO brillar, NO manifestar-nos, NO expressar, NO pensar, NO dissentir, NO qüestionar, etc. Massa nos. Massa patiment.

LA VEU SILENCIADA

Aquest any, el 18 de desembre, farà 20 anys de la defensa de la meva tesi doctoral amb el títol La situació de la dona a l’empresa. Cap al lideratge femení. Cas de l’MCC. Podríem dir, com el tango, allò de “vint anys no és res”, però tinc la impressió que per a algunes coses és massa temps. Transcric unes paraules de la tesi: “La veu de les dones ha estat silenciada durant massa temps, tot i  que això no vol dir que ara només calgui escoltar la seva. Hi ha un proverbi xinès que diu que ‘les dones sostenen una meitat de cel’. Aquest fet ha estat llargament ignorat, però no podem pretendre que les dones el sostinguin tot sencer, ja que cauríem en el mateix error que tractem de solucionar, oblidant que els homes sostenen l’altra meitat”. Vull reivindicar el valor, la importància i la necessitat d’escoltar la veu de les dones en tots els àmbits de la vida, tant pública com privada. Això no vol dir fer callar altres veus, sinó donar cabuda a totes. Ens podem preguntar per què insisteixo en la veu. Crec que és difícil de rebatre que homes i dones tenen una mirada diferent del món, la vida i les relacions i que la diversitat és positiva i enriquidora. A més, en l’àmbit de l’organització d’empreses s’insisteix molt en el poder de la visió (ho podríem estendre a altres àmbits). És fonamental que se sàpiga quina és aquesta visió i qui la té i desenvolupa. Al llarg de la història podem trobar molts exemples de veus femenines menyspreades, com, per exemple, Ada Byron i Olympe de Gouges, que assenyala Sara Navas. Recordo un titular de la BBC dels primers mesos de la pandèmia: “Coronavirus: 7 dones que estan al front d’alguns dels països que millor estan gestionant la pandèmia”. Aquesta notícia la vaig viure amb esperança perquè mostrava que la veu de les dones podia ajudar a transformar la realitat i gestionar els problemes d’una altra manera. Uns mesos després un estudi que analitzava 194 països confirmava que els resultats de la COVID-19 eren millors en els països liderats per dones.

La veu de les dones ajuda a gestionar els problemes d’una altra manera

REPTES GLOBALS

El 1995 se celebrava a Beijing la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona que va adoptar la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing que afirmava ser “una agenda amb visió de futur per a l’empoderament de les dones” i assenyalava 12 esferes d’especial preocupació:

1. pobresa
2. educació i  capacitació
3. salut
4. violència contra la dona
5. conflictes armats
6. economia
7. exercici del poder i presa de decisions
8. mecanismes institucionals per al progrés de la dona
9. drets humans
10. mitjans de difusió
11. medi ambient
12. nenes.

Les esferes esmentades segueixen sent un focus de preocupació i atenció. Només cal veure l’Objectiu de Desenvolupament (ODS) número 5 de Nacions Unides “Aconseguir la igualtat entre els gèneres i empoderar totes les dones i les nenes”. El 2021, entre març i juliol, s’han rendit comptes sobre la igualtat de gènere en el Fòrum Generació Igualtat, diàleg públic internacional convocat per ONU Dones i copresidit pels governs de Mèxic i França, i en el qual la societat civil comptarà amb un paper preponderant. Segurament la foto serà una mica millor que fa 25 anys, però com s’assenyala a la web de l’ODS número 5: “Els efectes de la pandèmia de la COVID-19 podrien revertir els escassos èxits que s’han aconseguit en matèria d’igualtat de gènere i drets de les dones. (…) La pandèmia també ha conduït a un fort augment de la violència contra les dones i les nenes”. Els avenços en igualtat de gènere són fràgils. Es demostra crisi rere crisi, sigui del tipus que sigui.

VIOLÈNCIA

Una de les grans xacres que la humanitat ha de superar és la de la violència contra les  dones i les nenes. El conegut com a Conveni d’Istanbul assenyala que “per violència contra les dones caldrà entendre una violació dels drets humans i una forma de discriminació contra les dones, i designarà tots els actes de violència basats en el gènere que impliquen o poden implicar per a les dones danys o sofriments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces de realitzar aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, a la vida pública o privada “(Consell d’Europa). El terme “dona”, en aquest conveni, inclou també a les nenes menors de 18 anys. En una entrada de bloc que vaig escriure sobre el tema utilitzava una imatge d’Amnistia Internacional que es titula “L’iceberg de la violència de gènere. Sabem que un iceberg és un bloc de gel flotant, desprès d’una glacera, del qual només n’emergeix a la superfície al voltant d’un vuitè de la seva massa. Existeixen formes explícites i formes subtils de violència de gènere. Unes són visibles (assassinat, violació, agressió física, amenaces, etc.) i altres, la majoria, són invisibles (humiliació, menyspreu, invisibilització, humor sexista, publicitat sexista, etc.). La Unitat Politècnica de Gestió amb perspectiva de gènere, pertanyent a l’Instituto Politécnico Nacional (Mèxic), va desenvolupar a partir de la investigació una eina molt interessant, el Violentòmetre, que mostra de forma gràfica i amb un codi semafòric com la violència de gènere va escalant, des de les “Bromes feridores” fins a “Assassinar”. La violència contra les dones i nenes té moltes cares, està present en tots els àmbits, països i estrats i ens mostra unes dades impactants. Animo a visitar ONU Dones.

També en l’àmbit de l’Església Catòlica s’ha exercit violència contra les dones. Com assenyala Lucetta Scaraffia: “el veritable problema de les dones a l’Església no és l’accés als càrrecs i no és una qüestió de poder. Fins que no es prenguin seriosament, s’investiguin i es jutgin les innombrables denúncies d’abusos sexuals comesos per sacerdots i religiosos contra dones, que la justícia eclesiàstica considera simples transgressions del vot de castedat i defineix absurda-ment com a ‘relacions romàntiques’, les dones mai seran respectades “.

En aquestes mateixes pàgines, Margaret Karram, Presidenta del Moviment dels Focolars, parlant sobre el paper de la dona assenyala que “L’assumpte de la dona té a veure amb el desenvolupament sa, just i honest de tota la societat” (pàgina 62) . Erradicar la violència contra les dones constituiria, sens dubte, un important avanç cap al desenvolupament sa i just de la societat.

SORORITAT

I una altra via en la qual crec fermament per contribuir a l’esmentat progrés és la sororitat, en-estesa, segons defineix Marcela Lagarde, com “una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives i a l’aliança existencial i política, cos a cos, subjectivitat a subjectivitat, amb altres dones, per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i al suport mutu per aconseguir el poder genèric de totes i a l’empoderament vital de cada dona”. Fa uns anys des de la web “Dotze mirades”  animava a les dones, i m’animava a mi mateixa, a apostar per la sororitat en lloc de seguir el mandat i competir amb cada dona amb qui et creues pel llarg camí de la vida. La sororitat és fer pactes entre dones i per a dones, solidaritat entre dones. A les dones ens ensenyen des de petites que som rivals entre nosaltres; només hi pot haver una reina, és el missatge (només cal veure els contes de fades i les novel·les). De vegades les dones som les pitjors enemigues d’altres dones. No obstant això, per sobre de les nostres diferències, hi ha una experiència vital que compartim: les dificultats, estereotips, pors, obstacles i frens pel fet de ser dones. Cadascuna pot fer front a això, però juntes no és tant difícil. I això suposa creure’ns i respectar-nos les unes a les altres i no callar.

FEMINISME

Una cosa que em va cridar l’atenció quan vaig fer la tesi, i vint anys després ho segueixo observant entre les meves alumnes, és que quan preguntava a les dones entrevistades que havien arribat a cotes de poder en les seves organitzacions, si se sentien feministes, la resposta era un rotund “no”. No obstant això, el seu discurs en certa mesura ho era. A mi sempre que em pregunten si soc feminista responc que sí amb fermesa. Entenc que ser feminista és lluitar per la veritable igualtat d’oportunitats per a tothom. A més, significa posar en valor la lluita i les dificultats que moltes dones, abans de nosaltres, han dut a terme per conquerir terrenys que semblaven inabastables. A més, culturalment hem de recórrer molt de camí per desfer-nos dels mandats de gènere. Un dels descobriments més dolorosos de tot el procés d’elaboració de la tesi va ser que si Simone de Beauvoir l’hagués llegit segurament pensaria -cito de la tesi- “que [la tesi] està alienada. Al cap i a la fi, l’educació, els hàbits, els costums… ens fan caure, en certa mesura, en allò que volem evitar, el parany de la societat. De vegades, acabem reproduint -inconscientment- aquells mecanismes que fan que les desigualtats es mantinguin quan el nostre objectiu era combatre’ls”.

Si les dones aixequem la veu el món serà un lloc millor

Tornem al títol d’aquest article, i capgirem-lo. “Amb la boca tancada ets més maca”, així que obre la boca i alça la veu, alcem juntes les veus. Fem que s’escolti la nostra veu, així com les d’altres col·lectius i grups que també han estat silenciats o ignorats molt temps. D’aquesta manera el món serà un lloc millor per a tothom. Això no és una utopia, és un projecte, com assenyala Isabel Allende: “Volem un món on hi hagi bellesa, no només aquella que s’aprecia amb els sentits, sinó també la que es percep amb un cor obert i una ment lúcida. Volem un planeta cristal·lí, protegit de tota forma d’agressió. Volem una civilització equilibrada, sostenible, basada en el respecte entre nosaltres, envers altres espècies i per la natura. Volem una civilització inclusiva i igualitària, sense discriminació de gènere, raça, classe, edat o qualsevol altra classificació que ens separi. Volem un món amable on imperin la pau, l’empatia, la decència, la veritat i la compassió. I per sobre de tot, volem un món alegre. A això aspirem les bones bruixes. El que volem no és una fantasia, és un projecte; entre totes ho podem aconseguir”.

Autora: Arantza Echaniz Barrondo, professora d’Ètica a la Universitat de Deusto

Aquest article ha estat publicat al número 186 de Ciutat Nova: Veus (encara) invisibles

Sobre l´autor

Ciutat Nova

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

• Les religions portaran la pau?
• Elkarbizi
• Una veu d'una mare
• Entre ser i no ser