“Vivim una època de transició molt complexa i delicada que va a una velocitat difícil d’acceptar per a molts” ens diu Lucetta Scaraffia tot fent referència a les relacions entre dones i homes. El seu prestigi com a historiadora, periodista i militant feminista de tota la vida són garantia d’una conversa molt viva i enriquidora, però, a més, en Lucetta Scaraffia hi trobem una dona que ens interpel·la i ens assenyala alguns reptes -i deures- que tenim pendents. Els homes especialment…
Vaig sentir parlar d’ella quan estava al davant de l’equip de dones que publicava el suplement mensual de L’Osservatore Romano Donne, Chiesa, Mondo (Dones, Església, Món); va tornar a aparèixer al meu radar particular set anys més tard, el 2019, perquè tot l’equip d’aquella revista va dimitir en bloc quan va veure en perill la seva autonomia. La notícia es va escampar arreu del món i més enllà dels àmbits eclesials.
És una dona valenta, lluitadora, ferma, propositiva, italiana i universal alhora, però ara que l’he conegut personalment -bé, amb una pantalla pel mig- subratllaria la seva habilitat per interpel·lar tant el poder, que sol ser masculí, com la persona amb qui està parlant. Sovint les seves respostes acaben en preguntes que punxen: “us n’adoneu d’això?, en sou conscients?”.
LA CRISI DELS HOMES
Comencem aquest qüestionament amb un tema d’aquells que cremen i ens fan anar a l’arrel de la nostra identitat i cultura: la crisi de la masculinitat. Ara que les dones es rebel·len contra la prepotència masculina i els homes veuen qüestionat el seu poder, per Lucetta Scaraffia, que ha ensenyat història durant 40 anys a la universitat pública de La Sapienza (Roma), cal “analitzar millor la condició masculina, ocupar-se més de la crisi dels homes, de la crisi del model masculí tradicional.”
I per on comencem?
“La identitat masculina tradicional passa per una greu crisi i encara no n’ha nascut una altra que la substitueixi. Caldria començar per una anàlisi de la identitat tradicional i salvar-ne els aspectes positius perquè no sembli que els homes només s’han d’assemblar a les dones. Crear una nova identitat positiva és una tasca apassionant, però sembla que no li interessa a ningú. No n’hi ha prou amb que els homes es feminitzin per fer-se més acceptables, en realitat la solució a la seva crisi d’identitat no és imitar les dones, sinó crear un nou tipus d’identitat que tingui en compte els límits de la tradicional, però que respecti la diversitat.”
Els Evangelis són el llibre més feminista que s’ha escrit
ABUSOS I PODER
I de l’arrel passem al cas concret d’una de les manifestacions públiques més dures i doloroses de la prepotència i poder dels homes, i que passa pels abusos a religioses dins de l’Església Catòlica, un tema que ella coneix molt bé i que es troba al darrera de la dimissió col·lectiva de la revista Dones, Església, Món esmentada al començament. Quan hi ha qui posa el focus en el celibat per trobar una explicació a aquest drama, Lucetta, va a l’arrel i per ella fonamentalment es tracta de poder: “Un gran poder sense control, perquè l’obligació de mantenir-ho tot en silenci gairebé assegura la impunitat als maltractadors. Fins que no s’escoltin les víctimes i no s’accepti la necessitat de l’escàndol, els abusos seguiran, especialment els que van contra les religioses que pateixen una doble debilitat, sense poder a l’Església i sense suports al món exterior. I mentre es produeixin abusos a religioses a gran escala, les dones no seran respectades a l’Església.”
Certament, -afirma- “en alguns països, la condició de les dones a l’Església és a l’avantguarda perquè, per exemple, poden tenir accés a estudiar i treballar, però en d’altres, com és el cas d’Occident, es troben a la rereguarda.”
Al seu parer el canvi que s’ha de produir a l’Eglésia ha de començar per baix perquè -explica- “no es pot esperar que arribi un bon papa que reconegui el paper de les dones a l’Església. Crec que tot depèn de les dones, que estan canviant molt, sobretot les religioses que fins ara sempre havien callat.”
En el seu parlar apassionat es percep l’amor dolorós de Lucetta Scaraffia per l’Església, tal i com Pablo d’Ors ho descriu en el pròleg a l’edició espanyola del conegut llibre de la historiadora Desde el último banco. I des d’aquest dolor mostra el que ella considera una situació històrica paradoxal: “Avui, l’Església Catòlica, a Occident, és la institució més misògina que existeix, mentre que l’emancipació de les dones neix dels evangelis, que són el llibre més feminista que s’ha escrit mai. Jesús tractava les dones igual que els homes, els confiava tasques de gran importància i sovint les assenyalava com un exemple a imitar pels homes. Però l’arrelament de la nova religió en un context patriarcal va extingir en gran mesura aquestes llavors d’innovació, que van trigar dos mil anys a establir-se. Això succeeix a fora de l’església, però sempre en una societat de matriu cristiana, i l’Església hauria d’agrair les transformacions que es produeixen fora d’ella i acollir-les, reconeixent les seves arrels cristianes.”
DONES CARDENAL
Seguint amb el paper de la dona a l’Església Catòlica, Lucetta Scaraffia també recorre a la tradició per posicionar-se. D’entrada, està en contra de l’ordenació de dones com a sacerdots ja que al seu parer “haurien de tenir autoritat i visibilitat com a dones laiques que participen en la vida de l’Església sent escoltades, però mantenint la seva diferència. Si s’ordenessin, en canvi, ens trobaríem davant del risc de la seva absoluta clericalització.”
Tanmateix, amb aquest posicionament aparentment tan poc feminista, no està defensant l’statu quo, tot el contrari. La seva proposta, de fet, dona títol a una novel·la seva que està a punt de publicar-se en castellà al nostre país: “La dona cardenal”. Segons ens explica, fins al nou codi canònic de les primeres dècades del segle XX també era possible que els laics fossin nomenats cardenals, i així ho van fer alguns papes. La conclusió de Scaraffia és, doncs, clara: “les dones podrien ser nomenades cardenals mantenint-se fidels a la tradició.”
FEMINISME I MISTICISME
Obrim el focus i sortim del món eclesial. No cal dir que la seva lluita feminista de tota la vida és la igualtat, el dret de les dones a ser tractades amb la mateixa dignitat que els homes i a decidir lliurement sobre la seva vida. Ara que hi ha tants corrents feministes -i alguns d’ells enfrontats-, Lucetta Scaraffia s’inclou en l’anomenat feminisme de la diferència que valora la diferència de les dones, no la semblança amb els homes que comporta el risc d’anul·lar la identitat masculina. Aquest feminisme, per ella subratlla la bellesa i la importància de la maternitat: “Crec que les dones tenen un punt de vista específic sobre el món que deriva de la maternitat i que pot fer una contribució fonamental a la vida social. Les dones han de cultivar-la i no imitar els homes deixant de banda la maternitat.”
I, tot aprofundint en l’especificitat femenina, Lucetta Scaraffia reivindica la intervenció de les dones en la història espiritual de la humanitat a la qual vol fer justícia posant-los cara i veu, en un llibre que aquests dies està escrivint: “Trobo molt interessant rastrejar el teixit comú que les uneix per desxifrar el seu missatge general. Les místiques del segle XX han rebut revelacions 
profètiques que hem d’escoltar i mirar de posar en pràctica. Ens queda molt per aprendre’n. Són
dones que van viure un període de la història especialment fosc i que es van enfrontar al problema del mal de maneres similars a les experimentades per dues místiques d’origen jueu, però fortament atretes pel cristianisme, Simone Weil i Etty Hillesum. És com si l’Esperit hagués parlat dient-los les mateixes coses i que, amb modalitats específiques, vinculades a la seva vida i a la seva educació, les haguessin fet públiques.”
Entre aquestes místiques destaca Chiara Lubich, fundadora del Moviment dels Focolars -editor de Ciutat Nova-. De la seva espiritualitat Scaraffia en destaca dos aspectes que no sempre són els més visibles: la seva essència mística i el caràcter femení. El sol fet que un grup de noies molt joves, en plena Guerra Mundial, expliquessin a tothom -i, per tant, a molts clergues, homes de prestigi, autoritats…- aspectes fonamentals del cristianisme, ja era una bogeria, una autèntica revolució. I que la preeminència femenina en aquest nou moviment fos acceptada per tots els homes que s’hi acostaven, també era insòlit. Aquest fenomen esdevenia un capgirament de la relació entre homes i dones, entre clergat i laics, que s’estenia des d’Itàlia per tot el món 20 anys abans del Concili Vaticà II.
És lògic, doncs, preguntar-li com veu ella la visió que tenia Chiara Lubich de la relació entre homes i dones i quina aportació feia, i potser encara fa, a la nostra societat. Ens hi aproximem des dels conceptes de complementarietat i reciprocitat.
“La complementarietat -explica Scaraffia- és com una gàbia que obliga a dones i homes a rols predeterminats, la reciprocitat és oberta i permet que cadascú doni el millor de si mateix en la relació amb els altres, sense negar la seva pròpia pertinença sexuada. Lubich, en afirmar que tot ésser humà pot assolir la seva completesa, confirma la igualtat entre dones i homes, ambdós iguals en la capacitat d’entendre el significat de la seva vida i de la missió que el Senyor els ha atribuït.
La reciprocitat és oberta i permet que cadascú doni el millor de si mateix
En la doctrina de l’Església, que pràcticament coincideix amb el que Joan Pau II va elaborar sobre les dones i la seva relació amb els homes, s’insisteix en la complementarietat que atorga a les dones un paper de suport emocional i afectiu per als homes, un paper que només pot acabar en la marginació de la gestió de la institució i dels rols d’autoritat que aquesta preveu, relegant-les a papers auxiliars. Per aquest motiu, les feministes –dins i fora de l’Església– han criticat el document Mulieris Dignitatem que es basa precisament en la complementarietat entre sexes. A vegades se substitueix la complementarietat per la reciprocitat, que sembla preveure una relació més dinàmica i paritària, però el resultat és que el terme reciprocitat pràcticament esdevé sinònim de complementarietat. Només un discurs com el de Chiara Lubich, que fuig dels dos conceptes, ofereix una proposta que respecta la dignitat i la igualtat d’ambdós sexes.”
Acabem, així, tornant al repte inicial: afrontar de cara la transició complexa, delicada i frenètica que estem vivint. Al costat de la de tantes altres dones, algunes de les quals apareixen en altres pàgines d’aquesta mateixa revista, la veu de Lucetta Scaraffia ens pot ajudar a transitar aquest camí.
Aquesta entrevista ha estat publicada al número 186 de Ciutat Nova: Veus (encara) invisibles
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.