Els problemes complicats són llargs de resoldre perquè cal donar molts passos de forma seqüencial. Els problemes complexos ho són per la xarxa de relacions a molts nivells diferents que cal (re)construir.
La literatura acadèmica dels problemes complexos, a vegades anomenats “problemes retorçats” (Wicked Problems), s’ha desenvolupat per tal d’oferir eines que ens ajudin a gestionar problemàtiques que són multicausals, multifactorials, multinivell i, a més, multiactor. Aquest tipus de problemes no tenen una única definició, acceptada per tots els agents involucrats; no tenen solucions que puguin qualificar-se de “correctes” o “incorrectes”, sinó només com a “bones” o “dolentes” d’acord amb el context concret. La seva solució depèn del tipus d’informació, coneixements i recursos que hagin estat utilitzats per definir-lo, per la qual cosa tampoc existeix claredat sobre quan ha estat resolt o si es pot resoldre o no (Rittel i Webber, 1973).
De manera força natural, els problemes complexos generen percepcions divergents, i a vegades incompatibles, malgrat ser problemes comuns a molts actors. La pobresa, la fam, la violència – inclosa la de gènere -, la inseguretat, l’exclusió social, la qualitat de l’educació, la salut pública, el canvi climàtic i la crisi socioambiental, la resiliència de les ciutats enfront dels desastres naturals, l’estat de dret, les energies netes i la migració, entre molts altres, són problemes complexos que mostren com les diferents percepcions que se’n té, condicionen les capacitats per atendre’ls. De fet, un problema complex es pot identificar perquè generalment empitjora (és a dir, es complica) a mesura que passa el temps (Paquet, 2013), i perquè els actors involucrats tenen idees incompatibles sobre la naturalesa del problema i sobre la seva solució. En ambients polaritzats, només cal que un actor o sector social proposi una solució per a que sigui qüestionada públicament o rebutjada pel grup oposat, i viceversa (Klijn i Koppenjan, 2016). Els problemes complexos han de ser atesos de manera consistent i urgent ja que, si es deixen sense resoldre, tenen el potencial de destruir les nostres societats.
Per exemple, si per a alguns, el problema fonamental de la pandèmia de la COVID-19 és de salut pública, l’aproximació, informació i les eines proposades cercaran d’atendre’l evitant més contagis i tractant els malalts, procurant l’ús de mascaretes, la distància social i altres mesures de tipus mèdic o científic. Si, d’altra banda, la pandèmia es veu com un problema econòmic, es mirarà de pal·liar l’efecte negatiu del tancament de l’activitat econòmica, posant èmfasi en la conservació dels llocs de treball i la recuperació del creixement. Ambdues aproximacions poden ser complementàries , però en general produeixen mesures que polaritzen l’opinió pública i els diversos agents de decisió.
La paradoxa dels problemes complexos és que acaparen tots els recursos financers, d’informació, tècnics, legals, d’habilitat, de legitimitat política, i de confiança interpersonal i interinstitucional disponibles en els sectors públic, social i privat, però la seva mateixa complexitat pot desincentivar l’intercanvi entre ells i les pròpies dinàmiques de cooperació. Per atendre qualsevol dels problemes esmentats, és indispensable que els governs, la societat civil organitzada i els mercats col·laborin de manera continuada, ja que no existeix cap actor capaç d’assegurar una sola línia d’acció que produeixi consens de manera automàtica (Kooiman, 1993). Per la mateixa raó, mantenir dinàmiques de cooperació d’alta qualitat, que a l’ensems produeixin solucions adequades, és un repte permanent. Grimalda (2020), per exemple, ha observat que la pandèmia ha afavorit que les persones participin més en la vida comunitària i en la política local, de la mateixa manera que ho fan els supervivents de desastres naturals o de guerres. En canvi, algunes de les dinàmiques comunitàries fomentades, tot i mostrar més preocupació pel veïnat i la ciutat, poden ser també xenòfobes, veient les persones migrants com a competidores deslleials per a llocs de treball escassos.
Què cal fer davant dels problemes complexos? La literatura acadèmica ens posa a l’aguait sobre la temptació de qualificar un problema com a “complex” com una estratègia per justificar que no té solució i que, com a molt, es pot aspirar raonablement a gestionar-lo, limitant els seus efectes més perniciosos. Alford i Head (2017) recomanen allunyar-se d’aquesta perspectiva, que acaba imposant una visió pessimista sobre el què poden fer els governs quan col·laboren amb actors no governamentals.
En concret, aquests autors proposen que els actors governamentals, socials i dels mercats, fomentin tres accions per fer més tractables els problemes complexos i, com a conseqüència, menys complexos:
Reduir la polarització sociopolítica. En un ambient de conflicte extrem que esperona la competència i la desconfiança, qualsevol tipus d’acord resulta impossible i, si s’assoleix, és insostenible. Augmentar la confiança interpersonal i cap a les institucions polítiques, socials i econòmiques, redueix les friccions i augmenta les capacitats per cooperar de forma sostinguda. Els atacs dels actors governamentals cap a la societat i les empreses, és una estratègia suïcida, ja que cap govern pot resoldre problemes complexos tot sol.
Generar una definició compartida del problema. Si cadascú defineix el problema a resoldre de forma incompatible amb els altres actors, serà impossible trobar una solució entre tots. Això requereix posar en evidència com cadascú de nosaltres és part del problema, en la mesura que no reconeixem que les nostres accions individuals generen problemes globals; i que els problemes globals, ens afecten individualment. Utilitzar narratives, imatges i categories que ens ajudin a definir els grans problemes socials d’una manera que generi consensos, augmenta les nostres capacitats per cooperar.
Construir col·laborativament solucions comuns a problemes comuns. Reconèixer que cada actor posseeix part de la solució als problemes complexos, fomenta els processos de diàleg i d’intercanvi de recursos. Ningú, ni tan sols el mateix govern, posseeix tots els diners, ni la informació, ni el coneixement, ni la legitimitat per resoldre tot sol un problema complex.
Actuar aquestes tres accions, empodera els actors per a col·laborar de manera sostinguda, en processos que han estat anomenats col·lectivament com a “governança” (Porras, 2019). Resulta interessant veure com la literatura dels problemes complexos ens ajuda a trobar camins per portar a la pràctica la intuïció del papa Francesc (2020), que argumenta que les solucions als nostres grans problemes són polítiques, sempre i quan siguin construïdes mitjançant el diàleg constant.
Autor: Francisco Porras
Professor, Investigador de l’Instituto Mora, Centro Público de Investigación del Consejo Nacional de Ciencia y Tecnología (CONACYT) de Mèxic.
Aquest article ha estat publicat a Ciudad Nueva (edició Andina-Caribeña) – Octubre 2021
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg