Ens informa el Diccionari de la Real Academia Española que comunicar, a més de provenir del llatí communicare, presenta onze accepcions de les quals cinc de les sis primeres fan referència a accions que impliquen compartir, informar, transmetre o consultar entre congèneres de l’espècie homo sapiens.
Tot aquest procés de comunicació requereix algú que emeti, algú que rebi, un missatge, un canal —mitjà pel qual es transmet—, un codi i un context. Entre els diferents mitjans artificials –el natural és l’aire– hi trobem els audiovisuals, els radiofònics, els impresos i els digitals. I entre els tipus de comunicació tenim principalment la verbal –oral o escrita–, la no verbal –llenguatge corporal– i la gràfica.
No cal posar èmfasi en la influència que la publicitat ha tingut i té sobre les decisions de compra i consum de la població, per no esmentar, a més, les múltiples evidències de manipulació informativa que estem patint, a més de les addiccions tecnològiques desenvolupades i diagnosticades en les darreres dècades.
Resulta paradoxal que eines que van ser ideades per a l’acostament i la comunicació de persones i entre persones, mitjançant el seu ús malintencionat i interessat arribin a convertir-se en subtils armes de manipulació, aïllament i incomunicació.
Però, tot l’enemic està amagat darrere de l’anonimat de les xarxes socials o de les campanyes publicitàries?
—Perdona! És un momentet…
— Dona’m un segon!
— És urgent!
—Ja acabo!
— Vaig, vaig, vaig…!
Aquestes o altres expressions similars són les que ens diuen —o diem—, cada vegada més freqüentment, mentre estem amb algú en el nostre temps lliure, prenent un cafè, en un dinar, fent una passejada, viatjant en un tren, autobús o avió, asseguts a la sala de casa nostra o en un parc i portem “cosit” a la mà un telèfon intel·ligent que, com un nen capritxós i mal educat, reclama constantment la nostra atenció. No ens n’adonem, però moltes vegades deixem amb la paraula a la boca qui està amb nosaltres i, després de la nostra “desconnexió” no recordem quin era el tema de conversa o ni tan sols qui estava parlant.
Quan passa això, inconscientment entrem en dos processos. Un d’actitud multitasca i hipervigilància personal obsessiva, responent missatges que s’encadenen amb altres missatges, passant per la revisió de les meves altres xarxes socials “per si hi ha res”, etc. i un segon de menyspreu envers la/les persona/es que ens acompanya/n: no són tan urgents ni importants com el que hem de veure, sentir, llegir i/o contestar mitjançant els nostres smartphones i, consegüentment, la/les ignorem .
Aquest fenomen ha generat un neologisme que, en castellà, el descriu: ningufonejar (acrònim de menysprear i telefonar. Adaptació de l’anglès phubbing —de phone i snubbing— amb el mateix significat). Identificat ja com a fenomen social per algunes investigacions realitzades entre el 2012 i el 2016, el defineixen com una conducta que respon a una addicció a internet i el seu ús desmesurat comparable a la ludopatia (Macedo, s.f.).
En produir-se cada vegada amb més freqüència als nostres entorns socials, l’assumim com a normal i acceptable en les nostres relacions interpersonals. Com a éssers socials que som, reaccionem amb reciprocitat: de vegades soc ignorat per tu i d’altres soc jo qui t’ignora. Finalment, acabem per ignorar-nos simultàniament i recíprocament. Aquesta normalitat i acceptació no ens permeten percebre com es va minant la nostra autoestima i augmentant la nostra insatisfacció.
I dels nostres ambients socials la traslladem als nostres entorns més íntims: les nostres relacions familiars o de parella. Gairebé sense adonar-nos, el nombre de conflictes provocats per la falta d’atenció deguda a les interrupcions generades pel phubbing acaben minvant greument les relacions, afecten la qualitat de vida i creen un entorn propici per a l’aparició de símptomes depressius.
Si en algun moment percebem que estem ningufonejant a algú, o que estem sent ningufoneats, potser seria aquest el moment de replantejar-nos com gestionem el nostre autocontrol, quin ús estem fent del nostre telèfon i quant valorem les nostres relacions. No es tracta d’abandonar l’ús de les noves tecnologies, sinó de posar-les a lloc: al servei de la humanitat. No a la inversa.
Bibliografia
FundeuRAE (2016, 11 d’agost). Phubbing puede traducirse como ningufonear. Recuperat de https://www.fundeu.es/recomendacion/phubbing-puede-traducirse-como-ningufonear/
Macedo, Joaquín (s.f.) ¿Qué es el “Phubbing” y cómo afecta a nuestras relaciones? Recuperat de https://psicologiaymente.com/social/phubbing
Autor: Juan Carlos Duque Ametxazurra
Aquest article ha estat publicat en el blog de l’autor: Inteligencia emocional
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg