Com afrontar la fam i els grans reptes de la humanitat
.
Periodista i escriptor de llarga trajectòria internacional. Actualment escriu amb regularitat a Le Monde Diplomatique en castellà i a El País.
• Després d’haver treballat, entre altres mitjans, a TVE, BBC i Reuters, va ser portaveu del president de l’Assemblea General a Nova York, on va treballar a la Secretaria de l’ONU. Va ser Director de Comunicació de la FAO a Roma i Director de l’oficina de FAO a Espanya.
• Va coordinar els actes de commemoració del 75è aniversari de les Nacions Unides a Espanya. Actualment és Director de l’Institut d’Estudis de les Nacions Unides (ONUES).
• Entre els seus llibres cal destacar: La Contra: una guerra sucia (1989) que va ser finalista del Premi Reporter 1990, i El año que vivimos Atrevidamente, fruit de la seva experiència com a portaveu a l’ONU.
• El 2018 va dirigir i coordinar la col·lecció El estado del Planeta, publicada conjuntament pel diari El País i la FAO.
• Entre els premis internacionals que ha rebut destaquen CNN World Report Award i Stories from the Field de l’ONU.
Un pessimista és només un optimista ben informat? Doncs no. Enrique Yeves demostra que aquesta afirmació atribuïda a Mario Benedetti no és certa. La seva experiència en organismes internacionals, especialment a la FAO i l’ONU, li ha permès conformar una mirada global, informada i realista que, tot i no poder-nos donar notícies molt encoratjadores, desprèn un compromís i un treball incansable per un món millor.
.
La major part de la seva vida professional l’ha transcorreguda en organismes internacionals com la FAO i l’ONU. Hi va haver alguna cosa que l’impulsés a emprendre aquest camí?
De jove creia fermament que es podien assolir les grans utopies del món com la justícia, els drets humans o la igualtat. Malgrat tot, hi segueixo creient, encara que entenc millor quins són els límits o les causes que impedeixen la seva consecució.
Ben aviat també vaig tenir consciència que aquests grans reptes de la humanitat, com la pobresa, la fam o el canvi climàtic, poden i han de ser afrontats conjuntament per tots els habitants del planeta. Perquè això es pugui fer realitat de forma eficaç tenim els grans organismes del sistema de les Nacions Unides. Són els que ens permeten dur-ho a terme colze a colze, independentment de credos o cultures. Ens agradi o no, amb tots els seus límits, és l’únic sistema multilateral que existeix i per això val la pena defensar-lo i enfortir-lo.
Sempre m’ha atret treballar amb persones d’altres cultures per construir un món millor i Nacions Unides és precisament això.
Vostè ha exercit de director de comunicació de la FAO i va coordinar la commemoració del 75è aniversari de l’ONU a Espanya. Ens pot ajudar a “veure” més bé la feina concreta que fan aquests organismes?
Anem per parts. Per fer una reflexió sobre la utilitat de l’ONU s’ha de precisar: de quines Nacions Unides parlem? De l’Assemblea General? Del Consell de Seguretat? D’agències especialitzades com ara la FAO o la UNESCO? De les ajudes als refugiats o de la intervenció humanitària? Una anàlisi seriosa ha de precisar que parlem de qüestions molt diferents i, per tant, cal afrontar-les des de diferents angles.
Les dades -vegeu la taula #1– mostren la importància del treball de l’ONU arreu del planeta. Això, però, no ens impedeix reconèixer també els seus límits i contradiccions, especialment en la qüestió del manteniment de la pau, el DNA de l’organització pel que va ser creada després de la segona guerra mundial. En aquest sentit, el Consell de Seguretat s’ha demostrat totalment inoperant i ineficaç per evitar les guerres, com veiem ara en el cas d’Ucraïna.
Millorar i reforçar la capacitat de l’ONU per a aquests temes és la solució a llarg termini, no pas la seva limitació o eliminació.
Entrem al tema d’aquest número de Ciutat Nova. A la crisi climàtica s’hi va afegir la pandèmia i ara la guerra al nostre graner, Ucraïna. La crisi alimentària mundial ja ha començat?
La veritat és que la crisi alimentària mundial ja era aquí i segueix entre nosaltres. Potser s’ha agreujat, però la veritat és que en ple segle XXI d’avenços tecnològics i miraculoses revolucions agràries, una de cada 9 persones no té accés a un dret humà tan bàsic com és el dret a l’alimentació, a viure, tot i que el planeta produeix molt més del que és necessari per als seus habitants. Aquest és sens dubte un dels grans reptes actuals de la Humanitat i la situació s’està agreujant, com ens demostren les darreres dades de la FAO –veure taula #2–.
Després d’haver disminuït de forma constant durant decennis, la fam crònica va començar a créixer lentament el 2014 i segueix augmentant, una tendència que el conflicte a Ucraïna i la pandèmia de la COVID-19 òbviament no han ajudat a pal·liar, però la crisi ve de lluny.
I doncs? Si hi ha prou aliments, per què mor tanta gent de gana?
La resposta és per la pobresa o, més ben dit d’una altra manera, per la riquesa: uns tenim molt i altres molt poc. El ja tristament famós 1 per cent de la població posseeix el 46 per cent de tota la riquesa generada al planeta. Aquestes desigualtats han generat una societat en què els beneficis col·lectius no arriben a una àmplia capa.
La nostra revista s’ha fet ressò molt sovint de la feina per aconseguir l’objectiu #FamZero (ODS 2), però és possible eliminar la fam? Alguns veuen un cert bonisme a tota l’Agenda 2030
Eliminar la fam és perfectament possible. La FAO va néixer després de la II Guerra Mundial per erradicar la gana en una Europa devastada per la guerra i es va aconseguir en un període relativament curt. Quan afirmo que cal decisió política vull dir que només els Estats amb les seves polítiques i capacitats de gestió tenen possibilitats reals per erradicar la fam. Tenim exemples recents, com el Brasil del President Lula da Silva, que en una dècada va aconseguir alliberar 40 milions de persones de la fam i la pobresa.
Tot i això, malgrat les pomposes declaracions polítiques, la realitat és que precisament des del 2015 les xifres de persones que pateixen gana no han deixat d’augmentar. Que els països no posin en pràctica polítiques per erradicar la gana no vol dir que l’objectiu sigui bonista o idealista, ben al contrari, posen en relleu que falta decisió real per assolir un objectiu que és totalment assolible. No obstant això, efectivament, l’ODS 2 no s’aconseguirà en la data prevista, encara que això no vulgui dir que no es pugui aconseguir. Hi ha molt de cinisme i molta disparitat entre allò que molts governants diuen des de les tribunes internacionals i allò que després posen en pràctica.
Aleshores… els objectius de l’agenda són una quimera?
Els grans reptes globals només es poden solucionar de manera conjunta, tots els països, tots els ciutadans, la societat civil, les empreses…
Es pot descarregar gratuïtament l’entrevista sencera clicant aquí
.
#1 Què fa l’ONU?
– Proporciona aliments i assistència a 97 milions de persones a 88 països
– Subministra vacunes al 50% de nens i nenes del món, que ajuden a salvar tres milions de vides cada any.
– Assisteix i protegeix 97,3 milions de persones que fugen de la guerra, la fam i la persecució.
– Col·labora amb 196 països perquè la temperatura global no augmenti més de 2 °C.
– Manté la pau amb 90.000 efectius en 12 operacions.
– Tracta la crisi mundial de l’aigua, que afecta més de 2.200 milions de persones.
– Protegeix i promou els drets humans mitjançant 80 tractats i declaracions.
#2 La fam augmenta?
Sí: segons les últimes dades de la FAO:
– Gairebé 690 milions de persones passaven gana el 2019 (10 milions més que el 2018 i gairebé 60 milions més en cinc anys).
– Els alts costos i l’escassa assequibilitat impedeixen milers de milions de persones aconseguir una alimentació saludable o nutritiva.
– La quantitat de persones que pateixen fam és més gran a l’Àsia, però creix amb més rapidesa a l’Àfrica.
Font: fao.org/publications/sofi
.
.
.
Aquesta entrevista ha estat publicada al número 190 de la revista: Que vagi de gust
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.