De la cooperació internacional a l’acompanyament, de les ciències econòmiques al llenguatge visual, del diàleg interior a les xarxes socials. Una persona d’aquesta mena ha d’haver fet tot un recorregut personal. En el seu cas, aquest camí l’ha dut a esdevenir una gran facilitadora, connectora i “mogudora” de persones i equips.
Juan Carlos: No és fàcil condensar tanta vida i tantes experiències com les que la Miryam Artola porta acumulades al seu cor, a la seva ànima i a la seva ment. Com és el mosaic que configura avui la Miryam Artola? Ens el podries dibuixar amb paraules?
Miryam: Muxote és el meu alter ego. El que em passa, el que sento, el meu diàleg amb la Vida hi és present. I això és molta Vida i molta vivència. Posar dibuix, color i missatge a tot el que em passa és un mosaic de colors. Un mosaic de colors brillants, intensos, plens de llum… d’una vida plena, de moltes experiències, ple de totes les oportunitats que la vida m’ha brindat i un munt de vivències que vaig atresorant. I també és un mosaic a escala de grisos, amb els seus clarobscurs, reflex d’alguns moments difícils que també han configurat el que jo soc avui. Moments durs, absències, ruptures i dies més complicats. Reivindico el dret a la tristesa, al permís per cridar de ràbia o indignació, o simplement poder tenir dies en què el somriure costa una mica més… Aquest gresol de colors clars, plens de llum amb aquests dies grisos, són la Vida mateixa.
I afegeixo que, principalment, seria un mosaic de noms propis. Com deia Pere Casaldàliga, “d’un cor ple de noms”. Sóc una dona d’afectes, vincles, abraçades… em sento molt afortunada i privilegiada d’haver comptat i comptar amb persones que configuren aquesta Vida bona que tinc el privilegi de Viure i gaudir.
JC: Has dedicat 12 anys, el 50%, de la teva carrera professional a la Cooperació Internacional. L’altra meitat, al Llenguatge Visual, fent –segons les teves paraules– de facilitadora, connectora, mogudora (i commovedora) de persones i equips. En quina mesura s’han compaginat aquestes dues trajectòries?
M: Em costa fer aquesta diferenciació. Ambdues dedicacions estan entrellaçades. I conflueixen en allò que és (i ha estat) la meva vocació: acompanyar persones, equips i facilitar processos de trobada, de canvi i de transformació, utilitzant el llenguatge visual.
Quan treballava en l’àmbit de la cooperació internacional, la meva manera de construir processos, de treballar en equip, d’acompanyar comunitats i organitzacions ho feia, encara que en aquell moment no n’era conscient, fent servir el llenguatge visual. I ara que ja em defineixo oficialment com a consultora i facilitadora visual, segueixo acompanyant persones, equips i organitzacions a visualitzar-se, explicar-se, mirar-se, reconèixer-se, comunicar(-se) i identificar petits passos que contribueixen a avançar en diferents processos de transformació.
Em defineixo com a consultora i facilitadora visual
La meva activitat professional actual és fruit de tot el que vaig aprendre al llarg d’aquests anys i valora l’enorme contribució i el potencial que té Pensament visual com a llenguatge per generar connexió, moviment i canvi.
Al meu blog hi vaig escriure un article -vegi’s l’enllaç al codi QR- en què detallo aquesta fusió entre els meus dos moments professionals..
JC: Cada dia, des del 2011, regales el teu #dibumissatge a través de les xarxes socials amb el teu Eeegunon Món!! i el teu alter ego: Muxote. Després reps el ressò del teu públic i reacciones puntualment a cadascun dels comentaris. Com t’ho fas per arribar a tot plegat? Què t’impulsa a continuar aquest diàleg amb les teves seguidores i seguidors?
M: El meu dibumensatge diari neix d’un diàleg interior, que faig amb mi mateixa i que em permet connectar amb el que Soc i sento. És una mena de meditació diària. I des d’aquí, a través de Muxote, puc expressar-me i connectar amb el món d’una altra manera que arriba i impacta des de l’emoció i la trobada. Les respostes i ressons que rebo cada dia mereixen des d’aquí tota la meva atenció i la meva presència. És un diàleg preciós, com diria Eduardo Galeano, de sentipensars.
És un dibumissatge viu. És la meva història que connecta amb altres històries. I això no és un esforç per a mi, ja que neix del diàleg personal amb mi mateixa i, des d’aquí, m’obre a un petit diàleg amb el món. I sento que és una petita i humil manera de contribuir a oferir un espai de connexió i trobada a moltes persones que el meu dibumissatege diari els diu, els mou, els inspira alguna cosa.
JC: Divuit anys després d’obtenir la teva llicenciatura fas un gir radical a la teva carrera professional. Què aconsellaries als que han iniciat la seva carrera professional a l’hora d’atrevir-se a estar disposats a perseguir els seus somnis i no tenir por del canvi?
M: Insisteixo: sento que no he fet un gir radical. De fet, crec que té molt sentit haver estudiat el que vaig estudiar (Ciències Econòmiques i Empresarials), tot el temps que he treballat en l’àmbit social i de la cooperació internacional i ara com a consultora i facilitadora visual. Crec que he hagut de caminar, experimentar i viure tot el que he viscut, per estar avui fent i oferint el que ara faig i ofereixo.
En aquest sentit, més que un consell, els diria, o m’hauria dit a mi mateixa als meus 23 anys quan vaig acabar la carrera, que facin EL SEU camí. Encara que de vegades sembli que trenques amb les expectatives d’altres persones, o que això signifiqui transitar per camins que no són els esperats. Fins i tot sense saber ben bé quin és el punt d’arribada, però sentint que és aquí, en cada decisió, lloc, moment, on una hi vol ser. Jo sento que he fet un camí que, mirant enrere, m’encanta. M’agrada la meva vida. Cada pas, cada moment, cada trobada, cada pujada i cada baixada, ha fet que sigui avui aquí. Crec que he anat deixant anar el haver de ser i aquesta idea autoimposada de ser perfecteta i m’he donat el permís per ser jo. Anar descobrint allò que jo necessitava, allò que volia, allò que jo era… I des d’allà descobrir també quina és la meva millor contribució al món.
Avui és el dia en què em sento més lliure, cada dia més al meu lloc, cada dia més jo.
Autor – Juan Carlos Duque: Somiador i creient. Vaig néixer a San José, Costa Rica, i soc a Bilbao des dels 10 anys. Treballo a Deusto, on també vaig estudiar Filologia Anglesa i un MBA. M’apassiona la comunicació.
Aquest article ha estat publicat al número 194 de Ciutat Nova: Líder de qui?
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg