Jo no soc especialista en política internacional. Però soc mare. I com que soc mare no puc començar a pensar, ni començar a dir, ni començar a opinar, una cosa que fem sovint amb tanta frivolitat, sense tenir present aquesta dimensió.
Vull dir. Cada persona que està morint, independentment del bàndol al qual pertanyi, té algú que se l’estima, i, per tant, algú que la plorarà, de vegades per tot el que li quedi de vida. És evident, però, acostumats a mirar amb les ulleres de la ideologia o l’atenció més a l’abstracte que al concret, ens n’oblidem.
No puc dir res sense tenir en compte això. En primer lloc. Sense mirar de fit a fit aquest dolor, que és molt més enllà de qualsevol creença, forma d’estat, agenda política o interessos egoistes.
De vegades sento que n’hi hauria prou amb un contacte prou profund i conscient amb l’arquetip matern, la dimensió materna de la realitat, la compassió, per acostar-nos a aquesta pau que la part més sincera de nosaltres mateixos sempre anhela. Perquè dissol de seguida les oposicions dualistes.
Però n’hi ha més. Per passar de pantalla s’ha de poder col·locar cada cosa al seu lloc. Tampoc es pot opinar frívolament sense atendre el dolor històric, els traumes no resolts, el passat de cada ferida. El meu besavi es va suïcidar durant la guerra, sembla que perquè els “rojos” li van treure les poques terres amb què mantenia la seva família, i el trauma que va generar en el meu avi ha continuat influint en el full de ruta de la meva generació. Hi ha traumes col·lectius que perpetuen l’odi i el dolor. I també volen ser mirats.
Però, per quin tipus d’ulls? Com es pot entrar aquí, a aquest camp minat? Uns ulls que utilitzaran qualsevol injustícia que trobin per odiar més? O uns ulls connectats una vegada més amb aquesta compassió, rahma, en àrab, que puguin mirar amb un radical realisme el que va succeir, sincerar-se, plorar el que calgui, buscar justícia, descobrir fins al fons la veritat, per poder després acollir-la, en el moment precís, abraçar-la, i dissoldre el trauma en l’amor?
Tot procés espiritual, tot procés vital, realment, requereix dos moviments oposats, però alhora units: integració i transcendència, diu Ken Wilber, o, com a mi m’agrada dir, mirall i clau. És a dir: sinceració, recerca de la veritat, treball en el pla horitzontal, restabliment de la justícia; i després obertura del cor, eixamplament de l’espai d’acollida, reabsorció del que s’ha viscut en l’amor, treball en el pla vertical, perdó.
N’hi ha més, encara. El procés és llarg, per intrincat. Els moviments de política internacional són bruts. Els mitjans ens menteixen. Amb més subtilesa en la democràcia, és clar que sí. Però les mentides subtils no deixen de ser mentides. Jo puc escriure això tranquil·lament a la sala de casa meva. M’aprofito de tots els avantatges que em dona viure en un país més o menys democràtic, i m’alegra que els meus fills creixin aquí. Però les ombres de les democràcies s’expressen amb tota la seva força gairebé sempre fora. Processos imperialistes, explotació de recursos en altres territoris, foment de guerres als marges. Injustícies que de vegades es perpetuen només per mantenir l’equilibri de forces. Els que pateixen no són fills de qui prenen cada decisió. I jo no hi tinc cap poder, en aquest assumpte. Se m’escapa del que em concerneix. O no?
Quan entenc que soc una formiga sovint recordo unes paraules de Henry David Thoreau, un escriptor nord-americà de mitjan segle XIX. En l’època de la Guerra de Secessió estatunidenca, en què els estats del nord (antiesclavistes) es van enfrontar amb els estats del sud (esclavistes), ell, que era de Massachussetts, va entendre que si els del nord estaven guiats per interessos egoistes (convertir els esclaus en treballadors assalariats barats per a les seves fàbriques) en realitat l’esclavisme no acabaria. Ho faria, però, quan un sol ciutadà del nord fos capaç de comprometre la seva pròpia llibertat per la llibertat dels altres. És a dir. Només quan hi hagués virtut, i compassió genuïna, connexió amb l’amor de veritat, en alguna part.
Necessitem virtut en algun lloc. Si em sincero, jo no sé si la tinc. No crec que fos capaç de comprometre la llibertat dels meus fills per garantir la llibertat dels fills de les mares que no conec.
Però puc escriure. Això sí que em concerneix. Pregar per la pau, treballar amb les meves ombres, evitar que em cegui la ideologia, no oblidar les mares, treballar amb honradesa, intentar entendre els arguments de l’altre fins al fons, com rebia el profeta Abraham als estrangers que acudien a casa seva. Allò que el va convertir en origen d’una multitud va ser precisament la seva capacitat d’acollida de l’inesperat.
Francesc se’n va anar a buscar el sultà d’Egipte. Creia que el sultà era un germà llop. Germà, perquè compartien origen, però llop, perquè les seves creences eren un error. Estava disposat, per amor, a convertir el sarraí o morir màrtir. Però no va aconseguir convertir-lo. I el sultà tampoc el va matar.
Així el seu cor es va haver d’eixamplar per acollir la resposta no esperada que li donava la vida. El sultà va reconèixer la seva alçada espiritual. I ell va tornar profundament transformat d’Orient.
Aquests dies tinc alguns amics amb posicions contràries. De vegades sento que cada un m’estira cap a una direcció. Acabo de publicar un llibre, Amarás, hacia una hermandad transversal, on confesso que em sento al pont. La meva vocació fonamental és de pont. Perquè he experimentat Déu, l’Amor, l’U, el sentit, sobretot en el fil que uneix els oposats. Al lloc on la identitat es trenca, s’obre, per posar-li ales al teu cuc interior. On Francesc, en la trobada amb l’altre, va poder eixamplar-se per acollir el que no cabia en les seves pretensions. On ja no hi ha bàndols, sinó una Mare plorant pel dolor, que és U, que hi ha al món.
I amagant amb aquest amor que també és U sense fi.
Text de Mardia Herrero
IL·LUSTRACIÓ de Francis Marín per a Cielo y Tierra, de Mardía Herrero i Francis Marín, ed. Ciudad Nueva.
Visita al canal de YouTube Psicología y Espiritualifad de Mardía Herrero i Rafa Millán sobre Psicologia, Espiritualitat, Sufisme, Filosofia i més…
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg
Fantàstic! Molt adient per tenir un espai dins del meu llibre, “El lent cami cap a una nova humanitat” Enhorabona i gràxies!
Ninguna Ideología se puede cimentar en la absoluta razón.
El respeto al otro/a en su discurso creyente o no ,.
Tiene que ser aquello que nos una .
En la vida cotidiana, civil ,política religiosa, familiar ,empresarial.
No puede haber atajos en la paz ,se debe realizar con amor y esperanza de todos /as los agentes que componen nuestro mundo.
Gonzalo Martínez Eguizabal
Muchas Gracias por su articulo.
Desde Bilbao
Un saludo
Me ha gustado mucho el artículo y me ha interpelado. El respeto, la valoración y el amor, como armas que contruyen la paz, sin hacer ruido y con la mirada en el único amor que puede cambiar todas las cosas.