Parlar amb la Begonya et canvia la mirada i et millora l’ànim. Acabes la conversa convençut que “voler és poder”. Que el canvi és possible. És la directora –i fundadora– d’El Llindar, una escola de noves oportunitats per a nois i noies que han estat centrifugats del sistema educatiu, però la seva mirada ens serveix a tots i en tots els àmbits de la vida perquè la Begonya ens parla més d’aprendre que d’ensenyar. I de… transgredir.
Em vaig trobar amb vuit nois i noies i d’ells només m’havien dit que tots eren bojos o delinqüents. L’encàrrec que se’m donava era fer un control del pàrquing. Cap més expectativa.
I tots vuit eren bojos o delinqüents?
Cap ni un. “Jo vinc d’un entorn semblant –vaig pensar- i no m’he trobat amb bojos i delinqüents”. El que sí que he vist són nois i noies amb moltes dificultats que tenen conductes embogides i que tenen actes delictius. I és molt diferent
[Només de començar la conversa ja es veu que per la Begonya la mirada és molt important. Una mirada que ens ajuda a fer-nos les preguntes pertinents per afrontar constructivament les qüestions més delicades.]
Quan va ser això?
El setembre del 2003 vaig aterrar aquí, a aquest mateix edifici que ara és l’escola, i no hi havia R-E-S. Aquell centre estava catalogat com una Unitat d’Escolarització Compartida (UEC), però no hi havia res. Ni tan sols cadires o paper. Partíem de zero literalment i vam haver de començar pel principi: fer neteja, treure, per dir-ho fi, tota la brossa que s’hi havia acumulat.
Però tu no parties de zero.
Certament, venia d’una escola amb alumnes amb dificultats, però això era una altra cosa. De seguida vaig veure que si acceptava tirar endavant amb aquell projecte, calia construir tot un argumentari i una hipòtesi de treball per transgredir l’encàrrec que m’estaven fent. No podia acceptar convertir-me en la vigilant d’un aparcament.
Transgredir un encàrrec?
Sí. Calia canviar la mirada cap a aquells 8 nanos. Estaven igual que tot el seu l’entorn i ells mateixos se sentien una porqueria. I és que, si tu tractes a algú com una porqueria, l’altre et tracta de la mateixa manera. La primera transgressió, doncs, consistia en mirar aquells nois i noies d’una altra manera. Era el primer pas imprescindible per començar el llarg camí de recuperació de la dignitat. L’avantatge, que s’ha confirmat amb el temps, era que, en no haver-hi res, es podia començar a construir alguna altra cosa sense cap referent que ens condicionés.
Van ser anys de legitimar-nos construint un discurs educatiu que podríem resumir així: “El Llindar és un bon lloc per als que no tenen lloc.”
La primera transgressió consistia en mirar aquells nois i noies d’una altra manera
Sembla que començo a veure el sentit del nom…
Volíem que la paraula parlés del que passa aquí dins. Viure al límit, ser un lloc de pas, tenir la valentia de travessar el llindar i fer-se gran… Els professionals també som al llindar de com sostenir aquests adolescents amb dificultats. El llindar és un lloc que parla d’incertesa, de no donar les coses per sabudes ni perfectes.
La construcció d’aquest concepte, el procés de legitimació, l’hem fet des del marge. Sembla una contradicció, però, en el fons, podem ser Llindar i construir com a “escola de noves oportunitats”, que és com ens considerem ara, perquè hem estat al marge del sistema.
Perquè el vàreu transgredir.
PRENDRE LA PARAULA
El 2008 la transgressió ja l’havíem fet, per exemple, amb el sol fet de no treballar amb els alumnes agrupats per classes. Però va ser el 2012 quan 
podem dir que “vàrem prendre la paraula”. Va ser un moment simbòlic i, per exemple vam deixar clar a l’administració on no volíem estar i vam començar a treballar com a escola de noves oportunitats.
I l’última transgressió?
Fa un any. Tenim uns 400 alumnes i l’any passat 220 d’aquests van perdre l’accés a qualsevol tipus de finançament. Què podíem fer? Aquests nanos no podien tornar a rebre la bufetada que ja havien rebut quan havien abandonat l’institut, però tampoc teníem els diners i, des d’un punt de vista de sostenibilitat de la institució, tampoc es veia viable poder assumir les despeses que comportaven aquests alumnes. Ens vam moure, vam arriscar i al final, tot i que ens hem descapitalitzat, ens n’hem sortit in extremis. Vam haver de tornar a transgredir l’encàrrec de l’administració per poder ser fidels al nostre encàrrec, perquè, en la lògica de l’administració, a aquests 220 alumnes que ja estaven seleccionats el setembre, jo els hauria d’haver dit “ho sento molt”, no podeu entrar-hi.
Revertir la tendència actual de l’abandonament escolar – 17,9% – és llarg i car. Cal una aposta política decidida
Els diners deuen ser una guillotina que sempre teniu a sobre.
I tant. Tenim 54 nòmines per pagar cada mes. Quan parlem de la importància de la dignitat dels alumnes, tampoc podem oblidar la dignitat d’aquests professionals i, com és habitual, en moments de dificultats econòmiques sempre costa més que arribin els diners a centres amb situacions com la nostra.
És a dir, al darrere hi trobem la mercantilització i cal una mirada política sobre el que volem. Moltes vegades tens la sensació que els nanos en aquestes situacions d’abandonament no són prioritaris. “Si no se’n surten, què hi farem!”. Ara sembla que hi ha algun senyal de canvi, però sóc una mica escèptica perquè ja porto molts anys.
PROPOSTA
Com es concreta tota aquesta mirada en la vostra proposta educativa?
En tres eixos: itineraris llargs en el temps, acompanyament i alternança entre formació i treball: “s’aprèn fent”.
El primer eix, la llargada de l’itinerari, a la administració no li interessa perquè vol coses curtes, ràpides, amb una lògica de productivitat, rapidesa, avaluació… Tot això és contrari a la proposta educativa que creiem que aquests nanos necessiten, que té un recorregut d’entre 2 i 4 anys de mitjana.
Jo sóc molt pesada en aquesta exigència política, però és un plantejament imprescindible si de veritat es vol fer front a un abandonament escolar del 17,9%.
Revertir la tendència és llarg i car. Cal, per tant, una aposta política decidida. Iniciar un itinerari amb una noia o un noi que arriben aquí amb una biografia trencada, una vida molt complexa i pensar que això se soluciona amb les 800 hores d’un mòdul de Formació Professional és no voler-ho solucionar.
M’agrada explicar aquest exemple: quan un estudiant acaba un grau universitari, ningú creu que si no troba feina és perquè és un gandul, ni tampoc es pensa que sigui culpa de la universitat. No la penalitzen per això. En canvi, a aquests nois i noies que ho tenen tot en contra, la situació es mira des de la judicialització, la penalització o… la medicalització. Se’ls demana unes respostes que no poden donar.
Hi ha una mirada a curt termini.
Sí. Jo ja tinc una trajectòria d’interlocució política i crec que no hi ha la valentia suficient per fer canvis transformacionals del propi sistema.
Com es pot construir, doncs, una escola de noves oportunitats amb aquestes condicions?
Nosaltres, en el moment en què “prenem la paraula”, diem que hem de construir un nou concepte i l’hem de poder sostenir. Des del compromís, des de les aliances, des de la incidència política… El Llindar és una resposta educativa per a nois i noies que el sistema centrifuga sistemàticament i que, finalment, abandonen.
ALIANCES
I quins aliats trobeu? A quines portes truqueu?
Malgrat les dificultats que suposa, la vessant política no l’hem abandonat, perquè crec que hi ha una responsabilitat del nostre govern. El Llindar treballa amb diferents departaments (educació, treball, salut…) i fins que no es posin d’acord entre ells no es podrà abordar bé aquest tema. No hi ha una mirada conjunta davant de fenòmens molt complexos, com la immigració, l’abandonament escolar o la salut mental.
Mira, jo crec que aquests nanos embogeixen perquè estan bé. El que els passa és una bogeria i han de desconnectar per força. Necessiten desconnectar per continuar sent algú a la vida. Quan em pregunten com són, jo dic que venen despenjats de la vida. Que estiguin despenjats del sistema educatiu és gairebé secundari, el que estan és despenjats de la vida. No tenen somnis, creuen que no tenen futur. Viuen en una immediatesa… Avui parlava amb una mare, antiga alumna, que viu amb en una habitació amb les seves dues filles. I no en sortirà mai d’aquí.
Més aliances?
Treballem amb més de 370 empreses, i amb tres d’elles hem establert una aliança. Són empreses conegudes i de prestigi: Cebado, M Automoción i Tragaluz. Ens fan aportacions econòmiques, sí, però el que no té preu és el coneixement. Aquesta alternança entre formació i treball no és només una innovació que queda bé en els papers, sinó que comptem amb la empresa des del minut zero a l’hora de pensar la formació, el seu recorregut…
Són relacions consolidades?
Amb l’escola de perruqueria portem des del 2008 i en aquell moment una col·laboració així era una novetat en el món de la perruqueria. Actualment la relació ja està tan hibridada que fins i tot la imatge corporativa de l’escola de perruqueria és de Cebado. Això ens parla de dignitat i de prestigi.
Què articula tota aquesta lògica organitzativa?
Que els nois i noies s’enganxin al desig de saber, de saber que poden fer alguna cosa, perquè els han matxacat molt (no serveixes per a res…). I estic segura que molts professors s’hi han deixat la pell amb aquests alumnes, però el sistema no està pensat perquè aquests nois puguin enganxar-se.
Quan els més petits, els de 13 anys, arriben, tenim una conversa amb ells. Els escoltem. Perquè venen, què ha passat… L’origen del seu desenganxament amb l’escola a vegades és a segon de primària. Es tracta, doncs, de començar a obrir un petit espai en aquesta llosa del fracàs, del no seràs mai res…
De fet, quan entren a El Llindar no es consideren alumnes. I passa molt de temps fins que alguns consenteixen a ser-ho. Alguns tarden 2 anys i n’hi ha que marxen i encara no se’n senten d’alumnes. Això vol dir que nosaltres, els profes, hem d’estar preparats i ser aquí per acompanyar aquests nois. Pel que fa a la part de relació amb el saber, la gran pregunta que ens hauríem de fer els profes és perquè tenen tantes dificultats per connectar amb l’aprenentatge. I també hem de preparar-nos per poder escoltar aquest gran patiment que porten a sobre.
No podem donar per descomptat que aquests nois vindran aquí i aprendran pel sol fet de tenir uns tallers. No. No. Aquesta part de la seva biografia, aquesta ferida que ha fet l’escola, però que també té a veure amb la ferida humana que ells porten a dintre, l’hem d’entomar. I ho fem amb algú que té una idea, des d’una postura, des d’una orientació sobre com tractar amb la fragilitat humana.
I aquí entra en acció la tercera aliança: la Fundació Cassià Just. Amb ells ajudem els professionals, per exemple, a no perdre de vista que estan treballant amb noies i nois amb una extrema dificultat. Per això tenim 3000 hores de dedicació a la construcció de model i treball metodològic. I no les paga ningú. Són hores que no tenen res a veure amb les reunions de seguiment o d’avaluació. Això és treball d’equip, construcció d’equip.
Quan un profe et pregunta què pot fer amb un alumne concret, li diem “Seiem i parlem-ne. Conversem.” Per nosaltres la millor manera d’aprendre a fer de professor és conversar sobre aquelles coses que a mi em qüestionen en relació amb el nano. S’ha de sortir d’aquesta lògica a la què ens porta la urgència de les seves conductes.
I, dit tot això, al Llindar treballem des de la responsabilitat. La responsabilitat de cada subjecte per fer front a la seva vida és primordial. Quan parlem amb una noia o un noi, després de reconèixer la gravetat de la situació, li diem: “D’acord, i ara què fem?” Aquest és un dels primers eixos de treball quan et trobes amb adolescents i joves tan danyats per la seva vida: demanar-los la seva responsabilitat. La que tenen.
SACSEJAR LA VIDA
Tota una lliçó de vida, i no tan sols per a aquestes situacions.
El que ha de passar a tota institució educativa és experiència. Perquè l’educació tingui alguna cosa a veure amb mi hi ha d’haver experiència. Experiència per part del docent i dels alumnes. Com deia Maria Montessori, “la primera funció de l’educació és sacsejar la vida”. En canvi, hem construït escoles on a dins hi passa de tot menys vida. Perquè… amb aquests nois i noies el que no podem fer és no comptar amb les seves vides, que les tenen tan trencades. I això vol dir la mare adolescent, el noi que s’ha passat la nit a la garjola, el que no ha pogut menjar res, el que té el pare a la presó i ha sortit i… ves sumant. Si no comptem amb això, quina classe d’escola som?
Una altra qüestió és com articulem estratègies perquè es pugui treballar a l’aula i puguem tenir espais de paraula. No és que tu puguis venir a rebentar-ho tot i no passa res. No. Oi tant que passa! Però els hem de donar espais de paraula on puguin abocar el seu malestar.
Al Llindar som un conjunt d’adults. Un adult és aquell que sap sostenir un altre. I no deriva contínuament: que l’agafi el psicòleg o qui sigui… un adult sap estar. En canvi a les nostres escoles en falten. Un conjunt d’adults que saben sostenir el patiment humà i saben alguna cosa de la complexitat humana. Això és fonamental a tot arreu, però al Llindar és bàsic.
Quina és, doncs, l’aportació específica de la vostra manera de treballar?
L’acompanyament subjectiu. L’alternança formació-treball és més o menys semblant a totes les escoles de noves oportunitats, però l’acompanyament subjectiu, aquesta manera de treballar amb cada alumne, és la marca llindar.
L’acompanyament subjectiu vol dir buscar la lògica que habita a cada persona per veure com la podem acompanyar. Anant al costat. Ni davant –que vol dir dient-li el que ha de fer-, ni darrera, deixant-lo caure. I els temps… Hem de compassar els temps de la nostra institució als de cada noi i cada noia.
Al Llindar, cada dia s’intenta articular la proposta institucional que hem decidit a l’equip amb el que cada dia porta cada nano. Cada dia. Tenim una orientació, sabem cap a on anem, però després ens anem construint, també la institució, a partir de la realitat.
Per saber-ne més: El llindar
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.