En Xavier està a l’atur des de fa anys; en té menys de 40 i porta el suficient temps sense treballar per a no cobrar res. Un dia va decidir demanar alguna moneda a qui trobés pel carrer. Quedar-se sense feina algunes vegades vol dir quedar-se parat, deixar de buscar, perdre l’esperança. El primer cop que es creuà en el meu camí, em vaig deturar a parlar amb ell. Vaig saber el seu nom i la seva situació en un minut, i en adonar-me que realment no tenia res el vaig ajudar amb el què duia a la butxaca, però també vaig tractar de crear una relació amb ell. El sofriment que li produeix la seva situació de manca de treball no és només econòmic, de fet té família a qui recórrer, però intenta viure la seva vida pagant com pot el lloguer d’una habitació. Té necessitat de treball, vivenda, li cal un mòbil per comunicar-se; de menjar no n’hi falta, como a d’altres. Però també li cal un suport emocional, un estímul, amics, persones que l’animin. I, com és lògic, té repercussions físiques. Com que ens hem anat veient cada setmana, m’ha parlat del seu malestar a l’estómac, no fa bé les digestions, de la seva ansietat que li accelera el cor, no dorm bé, i un estat depressiu oscil·lant, segons els dies. Com és obvi la gastritis, la taquicàrdia, l’insomni, el síndrome ansiós depressiu pot tractar-se amb pastilles, però només alleugen els símptomes. En Pere, un paleta polonès divorciat i a l’atur dorm al carrer; la Rosa, una gitana viuda i mare de 6 fills porta anys demanant una vivenda social, però amb fills ficats a la droga segueix en la seva barraca i esperant qualsevol ajut a la porta de la parròquia. L’Andreu té 4 fills i ni la seva dona ni ell cobren cap ajut.
Davant de situacions així els que tenim treball i casa podem optar per passar de llarg, ja que no ens afecta i continuar com si no existís. Són els invisibles. En una societat ben organitzada sempre hi ha deixalles, no només materials, sinó individus que no encaixen en l’engranatge i queden marginats. No obstant això els éssers humans estem fets per relacionar-nos. Si ens deturem un instant, si encreuem la mirada, ens impliquem i de sobte ens enfrontem a obstacles insalvables. Ens sorgeix una sensació d’impotència, d’injustícia, de ràbia. Volem fer alguna cosa i no sabem què. L’ajut que donem es limita a unes monedes o a unes paraules d’ànim sense fonament. Ens separem amb el cor en un puny i amb un desfici que no ens deixa gaudir del benestar que ens espera a casa. La solució passa per deixar de veure aquesta persona desviant el nostre camí. D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. És una mena de compromís a mitges, jo ajudo una mica, li dono un cop a l’esquena i segueixo el meu camí. No puc fer res més, no està en les meves mans.
És cert que no podem canviar les injustícies socials, tampoc Jesús a Palestina i Judea va poder canviar el seu món, que encara avui segueix en peu de guerra. Però hem d’anar més enllà i reflexionar sobre què significa la trobada entre dues persones. Una més afortunada, ja que jo tinc treball i comoditats i no he de pensar que els hi donaré als meus fills per menjar demà. L’altra desafortunada, amb una historia única que l’ha portada a una situació de sofriment de motius socials. Són dos actors que coincideixen en una escena de la obra de la vida. Sabem que quan no es pot canviar la situació que causa sofriment, l’única cosa que pot canviar és l’actitud de cada un.
La meva actitud: ser conscient que cada persona és important, el proïsme fins i tot podria ser jo mateix algun dia. No està a les meves mans donar-li un treball, una casa, un futur… Què puc donar-li jo? Què tinc? La primera cosa és relacionar-nos de tu a tu. Ha de deixar de ser un desconegut. Cóm et dius? I dir-li el nostre nom. En uns segons deixem de ser anònims per tenir una identitat. Moltes d’aquestes persones marginades han perdut en el camí quasi fins la seva identitat. D’on ets? Amb qui i on vius? No cal més d’un minut per saber una mica la seva història. Tots tenim una biografia, un origen. No és curiositat sinó interès, desig de connectar, de crear una relació. És obvi que el motiu que s’apropin a nosaltres pel carrer indica una necessitat. Què necessites? Quantes vegades pensem que unes monedes faran callar la nostra consciència i li resoldran un menjar. Però quantes coses més necessiten? Es tracta de conèixer la causa del seu sofriment, de la seva petició d’ajut.
I llavors neix un nou problema, la meva consciència, la meva inquietud davant la meva incapacitat per resoldre aquestes peticions. Aleshores cal una reflexió sobre la realitat en la que visc jo. Què puc solucionar avui, no demà? Necessites unes sabates? Vols menjar alguna cosa? Roba d’abric? Això sí que està al meu abast. Potser ajudar-lo amb una mica més de diners és possible quan miro la meva cartera. Comprar un bitllet d’autobús, pagar l’habitació d’aquest mes, una cosa molt concreta que puc permetre’m ocasionalment. Potser ja no està al meu abast aconseguir un lloguer, un treball, pagar el rebut de la llum. Novament m’haig de preguntar si això és tot el que puc donar. Amb diners o una ajuda puntual resolc el seu problema d’avui, i haig de fer-ho en la mesura en què jo tinc alguna cosa que ell no té i per a mi és superflu. Però hi ha alguna cosa més que podem oferir. Ajudar-los a recuperar la seva dignitat. Són algú, no alguna cosa. Podem tornar-nos a trobar, podem tornar a parlar, podem conversar i crear una relació, una certa amistat. Podem treure’ls de la seva soledat per uns moments, que sàpiguen que li importen a algú. Quan el minut de trobada es converteix en 5 minuts els estem donant el nostre temps, els donem l’oportunitat de parlar, d’explicar, de desprendre’s d’històries que els fan mal i que necessitaven compartir. Algunes vegades es pensa que hi ha qui et pot enganyar i fer servir els diners per a altres coses. Penso que aquell que abusa d’això perd l’oportunitat de trobar un amic en mi. I si m’haig d’equivocar que sigui sempre per donar més, no menys a qui de veritat pot necessitar-ho.
Al meu treball amb pacients de càncer he viscut sovint la sensació d’impotència. Aquella persona el que necessita és curar-se i recuperar la seva vida anterior, i això no està a la meva mà. Puc passar de llarg i deixar aquest pacient amb malaltia pal·liativa o terminal a càrrec d’altres. És l’actitud de fugida de la realitat, més còmoda per a mi, però que deixarà aquesta persona patint. O puc apropar-m’hi i entaular una relació, conèixer la seva història, deixar que em digui quines són les seves necessitats reals. Si no puc treure-la de la seva situació he de plantejar-me d’enviar-la a un altre especialista que pugui lluitar contra la seva malaltia; si puc fer alguna cosa per alleujar el seu dolor d’avui, li he de donar morfina o el medicament que tingui al meu abast. Però puc fer alguna cosa més, puc ajudar-la a enfrontar-se a la seva realitat i demostrar-li que és possible elegir la seva actitud.
Davant de situacions d’injustícia social, d’insolidaritat, de desigualtats que causen patiment, hem de fer també un diagnòstic, saber quin és el problema, conèixer la persona i què l’ha portada a aquesta situació. I hem de veure totes les possibilitats de tractar-lo. A nivell individual, tractant de donar resposta als seus símptomes més immediats. A nivell local, si hi ha alguna opció de trobar-li un treball o un lloc per viure, desviar-lo a “especialistes”: treballadors socials, centres d’acollida, assegurant-nos que sap on i a qui pot demanar aquesta ajuda. La seva pròpia desesperació els anul·la la visió del que tenen al seu voltant i on podrien ser atesos. I a nivell global preguntant-nos quin és el nostre paper en la societat, una societat que és desigual i que no té lloc per als marginats. És un plantejament que ens qüestiona a què dediquem el nostre temps i el nostre esforç, i que a alguns els suposarà un cert compromís social. Per als que ja ens ho hem plantejat la solució sol passar per ocupar bé el nostre lloc en la comunitat, fer el millor possible el nostre treball i contribuir al bé col·lectiu evitant les injustícies entorn nostre. Per descomptat que un compromís polític és possible, però almenys hem d’exigir als nostres representants que facin el seu treball oferint solucions globals a aquestes persones que viuen en el quart món. Almenys nosaltres tenim veu i podem ser la veu d’aquestes persones que han quedat mudes i a les que ningú escolta.
D’altra banda, tenim alguna cosa a plantejar a la persona que demana el nostre ajut. Quan hem creat una relació, quan la seva necessitat més imperiosa ha estat coberta, podem qüestionar-li la seva actitud. Quan hi ha fam, quan es va descalç o es passa fred no es poden fer plantejaments. Igual que quan un pacient té dolor la primera cosa que necessita és que se li alleugi. El bon samarità no era ric però va saber afrontar una situació de patiment amb els mitjans que tenia. Però un vegada superat aquest moment, si la relació continua, és ocasió de preguntar-li com viu la seva situació. En els pacients amb càncer es donen actituds de fugida, de pèrdua, d’amenaça i de lluita. També aquí hi ha qui tracta de fugir de la seva desesperació a través de l’alcohol o les drogues, un camí sense sortida. Hi ha qui considera que tot està perdut, que res el pot treure de la seva situació i es caragola en el seu patiment aïllant-se dels altres i perdent tota esperança. Els suïcidis per desnonaments són reflex de la desesperació i manca de sortida. Moltes persones viuen la seva pèrdua de treball, de lloc, de casa amb una gran ansietat, sense saber què passarà el mes que ve, i aquesta amenaça contínua no els deixa viure. Mentre que és obvi que mai s’hauria de deixar de lluitar, de cercar, de demanar, d’esforçar-se per trobar alguna sortida a la seva situació. Sempre els hem d’insistir que ells són els que poden elegir lluitar o sentir-se derrotats, que cal seguir endavant, que val la pena intentar-ho. Que el nostre petit suport el tindran, mentre els seguim ajudant en allò concret de cada dia.
En Xavier i jo ens coneixem de fa més d’un any, les nostres converses quan ens trobem cada setmana s’allarguen 5 minuts, conec les seves desesperacions i els seus símptomes. Els ansiolítics i els protectors de l’estómac l’han alleujat, però en cada trobada he tractat de deixar-li un missatge: que no pot cedir al desesper, que cada dia algú troba treball i algun dia pot ser ell. Que continuï cercant, que aquesta és la seva feina, que mantingui l’esperança, perquè tancat a la seva habitació no anirà ningú a buscar-lo. Fa unes setmanes no va aparèixer. La setmana passada es va acostar a dir-me que no ens veuríem en un temps perquè havia aconseguit un treball. En Pere segueix al carrer però no ha perdut l’esperança. La Rosa ha acceptat la seva situació crònica i viu cuidant i gaudint dels seus néts. L’Andreu ha aconseguit un treball a jornada completa per 6 mesos…
José Luis Guinot (València)
Llibres publicats per JL Guinot: Al final de este viaje i Entre el miedo y la esperanza
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Este es un problema que vivimos muchas personas que tenemos de todo, y en nuestras reflexiones espirituales sentimos que quizá no hacemos todo lo posible.
Ante las peticiones de ayuda que nos son requeridas por las calles, lo más fácil es sacar unas monedas y recibir un “Dios se lo pague”
Por un lado sabemos que “Cáritas” asiste lo mejor que puede ante estas dificultades, y parece ser que recomienda que no se practique la ayuda callejera.
Mi actitud principal es colaborar con varias entidades que trabajan positivamente en esta crisis. No obstante es importante a veces hablar y saber de algunas personas que repetidamente te las encuentras, y es verdad que aparte de alguna moneda es mejor algún intercambio de palabras, saludos etc..