“M’agradaria que em recordessin com un qui va prendre un parell de tasses d’amor i una cullerada de paciència; també una culleradeta de te de generositat, una pinta de gentilesa i hi va afegir un quart de somriure i un pessic de preocupació; desprès, va ben barrejar la seva voluntat amb la seva felicitat: tenia una fe indestructible que va afegir a tota la resta. Més tard va aplicar la seva recepta al llarg de tota la seva vida i la va servir a totes les persones que va conèixer i que s’ho mereixien”. Així va respondre, Muhammad Alí, quan va ser entrevistat per Sir David Frost el 1972, en aquesta cèlebre entrevista.
Potser avui ho agrairia, mentre el món celebra el seu record després que ens deixés la nit del 3 al 4 de Juny, a l’edat de 74 anys.
De la mateixa manera, agrairia ser recordat, no amb el nom de Cassius Marcellus Clay Junior, un nom d’esclau que no havia escollit i no volia. “Jo sóc Muhammad Ali, un nom lliure que vol dir estimat per Déu. Vull que la gent el faci servir quan em parla i parla de mi”, precisava desprès d’haver-se convertit a l’Islam, l’any 1964.
Aquests dies, arreu món, s’ha homenatjat el seu mite, sobretot des dels mitjans de comunicació i la xarxa: “Alí ha sacsejat el món. I per això, el món, ara, és millor. Som tots millors: era el més gran… i punt”, ha comentat el president dels Estats Units, Barack Obama.
Perquè Alí no ha estat, i no serà mai, només l’ex-campió del món dels pesos pesats i or olímpic del 1960, sinó, sens dubte, una de les personalitats més rellevants, influents i reconegudes del segle XX, sempre inquiet en les seves posicions, que canviava sovint. A vegades contradictori o incomprensible.
Nascut el1942 a Louisville, Kentucky, de família afroamericana, va canviar de religió tres vegades: primer, cristià, desprès, adherent de la secta extremista “Nació de l’Islam”, que considerava els blancs com a «diables», i més tard, com el seu líder Malcolm X, es va unir a l’Islam sunnita ortodox, practicant la filosofia sufí. També va canviar de dona quatre vegades, i va tenir nou fills; i també va canviar d’idees polítiques, com va resultar evident quan, el 1960, després dels Jocs Olímpics de Roma, va respondre a un periodista soviètic sobre el racisme contra els negres: “Al meu país, estem resolen aquesta qüestió: som el millor país del món, inclòs el seu; hi ha problemes, però ningú no lluita amb els cocodrils ni viu en cabanes de fang”. Sis anys desprès, en canvi, es va oposar a la guerra del Vietnam, sentenciant: “No m’he barallat mai amb aquests vietnamites. Els enemics reals de la meva gent són aquí”. El Tribunal Suprem el va imputat i desqualificar, deixant-lo sense poder fer combats fins que es va reconèixer la seva objecció de consciència.
Símbol del moviment d’alliberament dels negres als Estats Units durant els anys 60, també per haver desafiat el govern nordamericà, amb 30 anys damunt del ring ja era una celebritat absoluta, feta de determinació, narcisisme, coratge, vanagloria, capaç de fer canviar l’opinió pública americana. Sovint pecava de presumpció i presumia de “voletejar com una papallona, però de picar com una abella” a dalt del ring. Mentrestant ja havia aconseguit canviar la boxa: no esquivava els cops però movia el cap enrere per eludir-los, tot escarnint el rival, també mantenint la guàrdia baixa, contra tota regla, gairebé invitant els cops de puny. I si, per a un púgil, estar contra les cordes era un senyal de enfonsament, Alí era capaç de recolzar-s’hi fins al límit i absorbir els cops de l’adversari, com quan el 1974, al Zaire, en un èpic matx contra Foreman, durant vuit rounds va encaixar cops formidables, però al final va abatre l’adversari.
“La gent diu que avui parlo lentament. Quina sorpresa! M’han clavat 29.000 cops de puny a la cara, però he guanyat 57 milions de dòlars i n’he estalviat la meitat. De cops de puny forts n’he rebut pocs. Ja saps a quantes persones de color maten avui dia de trets de pistola o de ganivetades i no cobren ni un centau. És possible que parli lentament, però el meu cap regeix”, va dir l’any 1984 a Seattle.
Entre les seves últimes aparicions, molts recordem com a un moment emocionant quan va encendre la flama olímpica dels Jocs d’Atlanta, el 1996. També la sortida contra la proclama de Donald Trump, actual candidat republicà a la Casa Blanca, sobre la prohibició d’entrada de musulmans als Estats Units, que l’afectaria personalment.
Però també el gran Alí ha baixat definitivament del ring perquè, per dir-ho amb un altre polèmic i cèlebre boxejador, Mike Tyson, “Déu ha vingut a portar-se’n el seu campió. Llarga vida al més gran”.
Mario Agostino (maig, 2016)
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.