L’atemptat a la redacció del setmanari satíric parisenc posa de nou sobre la taula la qüestió de la guerra santa llançada per molts musulmans contra Occident: cal entendre però, els motius profunds.
La guerra santa, la tan famosa gihad –aquí s’entén la gihad menor, dirigida vers els infidels, però tinguem present que hi ha també la gihad major que es refereix a la lluita o esforç individual o col·lectiu que fan els musulmans per millorar la seva conducta– ha colpit el cor de París, símbol de tot el que certs musulmans radicals i fanàtics no accepten, de manera particular la dessacralització de la religió i la paral·lela sacralització de la llibertat i de la llibertat de pecar contra Déu i contra els homes. Substancialment, el món musulmà no accepta que s’hagi deixat Déu de banda a la societat: alguns grups extremistes empunyen les armes per combatre aquesta tendència.
L’Alcorà, llibre considerat d’inspiració divina fins i tot en els més petits detalls, és interpretat en clau gihadista pels líders d’aquests grups gihadistes, Bin Laden i al-Baghdadi al capdavant. Aquesta però és una de les moltes interpretacions que se’n poden fer, no pas l’única, certament. L’absència d’institucions universalment acceptades en el món islàmic per a les interpretacions de l’Alcorà –la universitat al Azhar d’Egipte ja no té l’autoritat universal que se li reconeixia durant els anys 80 i 90– afavoreix l’aparició de grups incontrolables que sembren sang, violència i menyspreu total pels drets humans en el cor de la globalització, servint-se a mans plenes dels seus instruments.
La condemna d’aquestes atrocitats no pot ser d’una altra manera que total i definitiva. Però el problema és que aquests grupuscles són un poble sense fronteres, que s’expressa a Facebook, Instagram i Twitter. Sense pudor. Si les condemnes a l’atemptat de París han estat unànimes en el món occidental i, també cal dir-ho, entre les “autoritats” musulmanes, entre els gairebé mil milions i mig de musulmans que hi ha al món, quants seran els que han aplaudit explícitament o al seu cor l’atemptat contra els blasfems de Charlie Hebdo?
Heus ací el problema, l’enorme problema. Com hem arribat fins aquí? La guerra d’Algèria (no serà casualitat, que dos dels agressors venen d’allà); mig segle de conflictes irresolts entre israelians i palestins; l’aprofitament del petroli dels països de l’Orient Mitjà per part de les Set germanes (avui dia són més); el creixement de règims com els del Golf Pèrsic que prediquen el bé i fan el mal, finançant simultàniament la Fórmula 1 i el fonamentalisme islàmic; les dues campanyes d’Irak dels Bush, pare i fill; la guerra d’Afganistan; les dues guerres de Gaza; l’aïllament decretat contra l’Iran durant trenta anys; les campanyes russes a Txetxènia, Ossètia del Nord, etc. contra els musulmans del Caucas; les revolucions àrabs que han acabat malament; el menyspreu de molts occidentals per tot allò que sona a Islam i el menyspreu similar de molts musulmans per tot el que té a veure amb el cristianisme; la manca de vigilància per part dels governants dels països musulmans envers els qui prediquen mort i violència contra els infidels… Gairebé, estem aconseguint fer realitat aquella que era potser només una teoria, la del xoc de civilitzacions! En certa manera, ens hem creat un enemic, després de la caiguda del socialisme real, i ara aquest enemic ha arribat al cor de les nostres metròpolis.
Volem mirar lúcidament i no emotivament aquest mig segle de vent sembrat que ara es recull en forma de tempesta? I ens meravellem? Volem entendre que hi ha milions de joves, i no tan joves, que no han conegut una altra cosa que la guerra en aquestes terres martiritzades? Terres on el sistema educatiu està reduït a ben poca cosa, on l’atur supera àmpliament el 50%, on qui crida més fort és escoltat, on el culte a les armes (venudes majoritàriament per comerciants europeus i estatunidencs) acompanya el culte fonamentalista.
Caldria una conferència de pau universal per mirar de respondre concretament els reptes llançats per la gihad menor, ara ja summament fragmentada i incontrolable amb milers d’estelles boges que s’han clavat també entre nosaltres. La pregària promoguda pel papa Francesc amb Peres i Abu Mazen als jardins del Vaticà n’és ja un primer i profètic exemple.
Certament, ha arribat l’hora de la defensa, del treball, del desmantellament de les xarxes gihadistes radicals i fanàtiques, particularment a Europa. També és l’hora de defensar les pedres precioses de la llibertat, de la defensa dels drets de l’home i de la veritable democràcia conquistades per Europa i per les seves cultures després de les enormes catàstrofes de les guerres mundials. Però amb això no n’hi ha ni n’hi haurà prou: cal emprendre un, cent, mil camins de reconciliació i perdó, d’acceptació de la diversitat i de recerca de la justícia. Ja n’hi ha, d’aquests camins, entre cristians, entre musulmans, entre els homes i les dones de bona voluntat: n’hi hauria prou de recórrer-los i potser recolzar-los financerament, enlloc de alimentar les guerres i el comerç d’armes. Cal un plus d’intel·ligència i de cor per sortir del carreró sense sortida on ens hem ficat.
@michzanzucchi
Llegir la versió original en italià a Città Nuova
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.