Del bon govern

De la insatisfacció a la indignació. Per què  aquesta fractura entre institucions polítiques i ciutadans?

ENTREVISTA

La desconfiança i distanciament de la cosa pública per part de la societat podria estar indicant un ànim democràtic exigent, però també una profunda crisi de la relació entre les institucions i els ciutadans. Parlem amb Joxan Rekondo, ex alcalde d’Hernani i membre de Hamaikabat (H1!), partit polític actiu en el País Basc, el nom del qual significa «molts en un».

La bretxa entre les institucions polítiques i la societat deixa veure que aquelles no donen resposta a les necessitats de les persones. És per manca d’adaptació o per degeneració de les relacions entre institucions i societat?

La visió més benèvola assenyalaria que s’ha produït una rapidíssima evolució de la societat i dels seus valors alhora que les institucions han romàs en un disseny constitucional petrificat, útil en el seu dia, però que ha esdevingut obsolet. Hi ha qui hi afegeix factors degeneratius de tipus cultural, que causen una inquietud més gran i, per tant, constitueixen una raó encara més apressant per afrontar una regeneració política.

M’estàs parlant dels partits?

El sistema de partits vigent es recolza en un pacte constituent que va blindar la seva activitat i els va atorgar una immunitat sota la qual se les han enginyat les oligarquies internes, que han copat les institucions públiques i han practicat una manera de governar no inclusiva, a la qual han tingut més fàcil accés unes elits. Hi ha autors que, referint-se al sistema espanyol, parlen precisament d’«elits extractives» i opinen que la corrupció és una manifestació reprovable d’un sistema que ja portava des del seu origen els vicis que l’han desgastat.

El que dius deixa molt malament la classe política…

A mi em crida l’atenció la facilitat amb què els propis polítics han acceptat identificar-se amb el terme «classe política». Això implica, en primer lloc, una reducció d’allò que és polític a l’activitat que realitzen uns pocs. En segon lloc, suposa un tall estamental que reflecteix la imatge d’uns interessos segregats del bé comú social. I, en tercer lloc, subestima la idea d’autoritat democràtica originàriament vinculada a la seva arrel popular.

Aleshores, tota la culpa és de les institucions? No li correspon fer res a la societat?

Els estudis d’opinió mostren, cada vegada més, insatisfacció social amb els responsables polítics, i això s’ha transformat en indignació. Ara bé, hi va haver un temps en el qual la desconfiança i el distanciament social es van mal interpretar com un símptoma de qualitat democràtica d’una societat que basculava entre una actitud exigent i un ànim satisfet. Tanmateix, sota aquell distanciament i aquella desconfiança, bategava ja un profund problema d’institucions i de ciutadania. 

Això ens portaria a replantejar el sistema democràtic…

Entenc que hi ha dues visions de la política democràtica, que poden presentar-se amb més o menys puresa,  fins i tot barrejades. Una, veu la relació entre política i ciutadania com una relació comercial, el missatge com a producte de consum, la campanya com a  màrqueting publicitari. En aquest cas, la política seria pròpia d’un estament social, la «classe política», que cercaria d’activar en els moments electorals una ciutadania passiva. L’altra visió entén que política i ciutadania estan interrelacionades per un vincle permanent de comunicació i compromís. Aquesta última requereix dues condicions; institucions obertes que rendeixen comptes i cerquen la integració política amb els seus ciutadans, i una sòlida cultura cívica. Ens estem inclinant perillosament cap a la primera versió. 

Recapitulant, a qui correspon, llavors, la responsabilitat de revertir aquest procés de deteriorament?

És necessària «una nova manera d’organitzar la societat», amb una nova forma de fer política i plantejar l’economia en funció de la nova societat, un model basat en la solidaritat i centrat en les persones.  Ara, però, no sé si els models serveixen. Els models polítics es presenten com a estructures úniques, perfectes i tancades. Partint d’un model, és complicat articular el respecte a les diversitats. És preferible parlar «d’experiències revisables». Si el model no serveix per alimentar una fraternitat en la vida quotidiana, s’ha de descartar.

Quan dius «models», estàs parlant d’institucions?

Es poden crear nous mecanismes institucionals o corregir el funcionament dels que existeixen per impedir l’abús del poder. Per això són útils els dispositius de fre i contrapès que reparteixen el poder, mitjançant una divisió horitzontal d’aquest (com diu Madison, «l’ambició que contraresta l’ambició»), i ampliant els canals de control i participació vertical (popular). És important remarcar això en aquest moment de crisi, perquè la demagògia sobre l’estalvi de costos porta a que la centralització i la simplificació de poders institucionals que exerceixen de contrapès sigui acceptada per una part de l’opinió pública.

Hi tenen cabuda les reformes institucionals, però el factor decisiu és el cultural. La democràcia, com tota creació humana, la consrueixen les persones i els grups socials. Ells tenen la responsabilitat més important al moment de realitzar una nova convivència democràtica, integradora i solidària.

Com t’imagines el paradigma del bon govern?

Bon govern no significa només establir i aplicar protocols per a una bona i eficient administració, implica també donar comptes mitjançant mecanismes de participació i transparència. La política espanyola no arriba a l’aprovat en aquesta matèria. És l’únic estat europeu de més d’un milió d’habitants on no s’obliga a la transparència, que no reconeix el dret del ciutadà a accedir a la informació sobre les seves administracions. I no crec que sigui imprescindible una llei per exigir transparència ja què és un principi inherent a l’administració democràtica. No hi ha democràcia sense informació.

I, de quina informació estem parlant?

De la informació institucional bàsica: dades biogràfiques i de les retribucions de polítics i funcionaris rellevants, registres de béns i interessos, normes i reglaments, informació comptable i pressupostària, contractació d’obres, béns i serveis, registres de contractistes i proveïdors…

Hi ha ciutadans que realment hi estiguin interessats?

Aquesta palanca és eficaç en mans d’una societat activa, capaç d’organitzar-se més enllà de la protesta. Igual que l’especialista Maria Pilar Wences Simon, estic convençut que «tota discussió sobre la qualitat de la democràcia passa per la consolidació d’una societat civil forta».

Què em dius sobre les finances dels partits?

Aquest debat no està tancat. Hi ha qui creu que han de comptar només amb finançament privat, que seria objecte de desgravació fiscal (model italià), i altres creuen que només s’han de nodrir de les arques publiques. En qualsevol cas, les finances dels partits s’han d’obrir de bat a bat perquè siguin objecte de control social. La gent ha de saber de qui són els partits. L’obscurantisme està relacionat amb la manca de democràcia interna dels partits i, per descomptat, amb la corrupció.

 Tornant al tema de la regeneració, no són els partits els primers interpel·lats?

Sens dubte. Els partits canalitzen la participació política i designen els responsables de les institucions. Si els partits es tanquen en els seus aparells, avançarà la deslegitimació democràtica; però si prevalen la responsabilitat pública, el mandat popular i la rendició de comptes per sobre de la disciplina partidista i l’abús de poder, aleshores caurà una de les més importants causes de la insatisfacció democràtica.

La idea de la fraternitat és atractiva però sempre topem amb l’escull de la diversitat, per què?

Perquè és difícil conciliar la vigència de models amb la diversitat existent. La relació entre diversitat i sistema polític només és possible afrontar-la des de baix, entenent que hi ha societats diferents, que persegueixen fins polítics diferents i que necessiten mitjans polítics adequats als seus fins. La relació entre diferents es realitza de dues maneres: el pacte o la força. Ara bé, la via de la fraternitat només pot funcionar a través del canal del diàleg i l’acord, no per la força i la imposició.

A propòsit de la fraternitat, Jacques Maritain diu: «El que la consciència profana ha adquirit, si no torna a la barbàrie, és la fe en la fraternitat humana(…), la convicció que l’obra política per excel·lència és convertir la mateixa vida comuna en quelcom de millor i més fraternal».

Javier Rubio

Text publicat a la revista Ciutat Nova 150, desembre 2013.