1466580927Ja hi som. Aquest dijous, els britànics aniran a les urnes per respondre, amb un sí o amb un no, a una pregunta clara: vols que Gran Bretanya segueixi sent membre de la Unió Europea?  

Una pregunta aparentment senzilla, que amaga múltiples reptes. El premier Cameron ha apostat al referèndum, amb la intenció d’alliberar-se del llast de la part euroescèptica del seu partit, una empipadora minoria interna. Amb el sí a la Unió Europea, Cameron s’ha jugat tot el seu pes polític i la seva credibilitat obtenint  concessions dels socis europeus (veure l’acord entre els 28 sobre les peticions britàniques) que ell esperava que garantirien una còmoda victòria del sí, una campanya referendària una mica menys turmentada de com ha estat.

Si guanya el Brexit, Cameron, probablement, haurà de deixar Downing Street. Qui ocuparia el seu lloc? L’ex-alcalde de Londres, Boris Johnson, que espera una victòria del Brexit per perfilar-se com a nou líder dels conservadors, però que ell mateix també surt afeblit de la campanya per algunes sortides fora de to?  O, en cas d’una victòria del Brexit, el següent pas de l’electorat britànic, seria girar l’esquena als partits tradicionals a favor del populista UKIP de l’histriònic Nigel Farage?

A part de les conseqüències econòmiques de l’eventual Brexit, n’hi hauria una de política, de no menor importància.

La gran majoria dels ciutadans escocesos estan a favor de la UE. I, en cas d’una sortida del Regne Unit, és versemblant que Escòcia enceti un procés de secessió, amb l’objectiu de tornar a ser membre de la UE.

La segona sèrie de reptes afecta la Unió Europea en el seu conjunt. L’entrada dels britànics en la Comunitat Europea d’aquella època, va ser el somni de Jean Monet, l’artífex de l’Europa unida, al final dels anys 40 del segle passat; havent viscut llarg temps a Londres, apreciava les dots dels anglesos, particularment el seu pragmatisme.

Des de l’adhesió del Regne Unit, el 1973, han estat rars els casos en que aquest estat membre hagi donat un impuls propulsor al procés de la integració europea. Sovint, ha fet marxa enrere, demanant excepcions i derogacions, no adherint-se a noves polítiques comunes: és prou coneguda la història del descompte britànic al finançament del balanç comú, la no adhesió a Schengen i a l’Euro, les derogacions en matèria social.

Fins al punt que, per molts observadors de Brussel·les, el Regne Unit avui és vist més com una espina molesta que com un autèntic soci, i desitgen que guanyi el Brexit per poder-se alliberar d’una vegada per totes dels britànics; sense ells, pensen, serà més fàcil rellançar el procés d’integració i afrontar els dramàtics reptes actuals, en primer lloc l’acollida d’immigrants, que requereix un grau de cohesió que seria impossible d’assolir amb els britànics.

És cert que una sortida de la Gran Bretanya seria un xoc fortíssim per a tota la UE. Hi hauria una repercussió econòmica significativa, per la interpenetració de les economies a cavall de les dues ribes del Canal de la Mànega i pel pes de la plaça financera londinenca (la City). Però el xoc seria, sobretot, geopolític. Amb les Illes Britàniques a la deriva, quin seria encara el pes de la UE a l’escena mundial, davant de colossos com ara EUA, Xina, Rússia, Brasil, etc.?

És veritat que potser estaria més cohesionada, però un conjunt, tot i cohesionat, que compta menys, quin futur tindria? I, el Regne Unit, un cop tallats els ponts amb la UE, no tindria la tendència a girar l’esquena al continent i a mirar decididament cap als EUA, més llunyans geogràficament però força propers culturalment?

Per últim, el vot britànic tindrà un impacte sobre els altres estats membres, no només com a conjunt, sinó individualment. Ja França i Alemanya, els bons alumnes de la integració europea, han promès als britànics llàgrimes i sang al moment de negociar les condicions de l’eventual sortida de la UE, sigui per castigar la prepotència de la Pèrfida Albió o per dissuadir els altres estats membres de demanar i potser obtenir derogacions i concessions, com ha fet la Gran Bretanya, amb el risc de tenir una UE com la pell tacada del lleopard, amb un mosaic de regles a la carta.

També miren amb atenció el vot britànic altres estats que viuen amb intolerància creixent l’adhesió a les regles de la convivència comuna sota la bandera blava i d’estrelles grogues. Per exemple, Eslovàquia i Hongria que, el desembre de 2015, van impugnar al Tribunal de Justícia de la UE. les quotes de repartiment dels immigrants entre els estats membres, que el Consell de Ministres de la UE havia decidit al Setembre. Als governs d’aquests països i a d’altres, no els desagradaria que el Regne Unit romangués com a membre i que continués sent un exemple arrossegador de les derogacions que es poden obtenir, potser per aconseguir una bonica imatge davant del seu electorat nacional amb les victòries arrencades a Europa. Encara que desprès es veiessin com a victòries pírriques si el preu és tornar més fràgil la UE i la seva veu, a les orelles dels ciutadans europeus i del món, de perdre la direcció del recorregut comú.

Carlo Blengini (22 de juny, 2016) 

Original en italià

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra