És evident que hi ha alguns empresaris i gerents que atribueixen un valor intrínsec a la correcció i a l’ètica; però quan els propietaris de les empreses són, cada vegada més, fons d’inversió i grans bancs, és fa difícil trobar un rostre humà i una consciència darrere les opcions o decisions.
L’economia de mercat ha generat autèntics miracles, però avui dia ha de canviar si vol salvar-se. Ha permès a persones desconegudes trobar-se de manera pacífica i constructiva, conèixer-nos i parlar-nos, intercanviant les nostres mercaderies. Ha omplert el món de colors, d’una infinitat de béns; ha ampliat la biodiversitat cultural del planeta. Potenciant al màxim la llibertat i la creativitat dels individus, ha multiplicat la riquesa, donant vida a la cooperació més gran de la història humana.
Al darrere de l’acció més simple que realitzem a les nostres ciutats –encendre el llum de l’habitació, comprar un gelat– hi trobem la cooperació implícita de milers, a vegades milions de persones, que treballen per a nosaltres, sense saber-ho ni voler-ho.
Durant mesos, he vist venedors ambulants oferint uns estris molt llargs als turistes; un dia em vaig adonar que eren allargadors per fer selfies. El mercat satisfà les nostres necessitats el segon desprès que ens n’adonem –a vegades, un segon abans.
Aquest costat brillant de l’economia de mercat és visible per a tots. Però també hi ha costats foscos o negres. Només cal que pensem en el negoci de les armes de tantes guerres, alimentades i induïdes pels interessos econòmics dels governs i de les indústries occidentals. No hem d’oblidar això, mentre continuem plorant per Paris, Beirut, Síria, pels nens dels altres morts per armes fabricades al costat de casa, enmig del nostre silenci.
El mercat no arriba a corregir els seus pitjors efectes colaterals. Ja sap corregir els seus petits mals, però no els grans. Si no existissin els estats, les institucions i la societat civil, que obliguen les empreses a reduir les emissions nocives per l’ambient, a reconèixer els drets dels treballadors, a no amagar els defectes (gairebé) invisibles dels seus productes, les empreses implementarien només els procediments que es tradueixen immediatament en beneficis més grans, perquè són fàcils de reconèixer pels clients i útils per a la seva reputació.
És evident que al mercat també hi ha alguns empresaris i càrrecs directius que atribueixen un valor intrínsec a la correcció i a l’ètica, però en una economia globalitzada, on els propietaris de les empreses són, cada vegada més, fons d’inversions i grans bancs, és cada vegada més difícil buscar i trobar un rostre humà i una consciència darrere les opcions i decisions.
És per això que les democràcies modernes assignen i han assignat sempre a les institucions la missió de controlar i reglamentar l’actuació de les empreses. L’autèntic mercat no ha estat mai només un mercat, sinó un entrellaçat de molts actors, de controladors i de controlats.
Aquesta divisió de tasques sobre la qual hem construït les democràcies en els dos segles precedents, avui dia, està en una profunda crisi. Ja no podem acceptar que les empreses actuïn responent només als propietaris i als consumidors i que la llei les reguli i les controli. Les empreses, i encara més les institucions financeres, han esdevingut massa grans, riques, globals i potents per pensar que es puguin controlar des de fora i al final.
Es fa necessari un canvi radical intern: les institucions han de fer servir la força que encara tenen per demanar a les grans empreses i als bancs internacionals que canviïn la seva administració. Ja no han de ser gestionades per consells d’administració escollits només pels seus propietaris. Han esdevingut massa importants per a la vida de tots, i els treballadors, la societat civil, representants independents dels interessos dels més pobres, han de ser introduïts en els seus Consells d’Administració i poder-hi comptar en les decisions ordinàries de direcció.
En totes les grans empreses i bancs, hi ha d’haver un “comitè ètic”, independent i amb poders efectius. L’economia ha esdevingut massa important per deixar-la només en mans d’economistes, financers i accionistes. I ni tant sols els consumidors, amb el seu vot de la cartera són suficients: Hi ha massa persones condicionades per les decisions de les empreses, que no voten perquè són pobres o estan massa lluny.
I perquè hi ha indústries (d’armes o d’atzar) on qui protesta no pot votar perquè no compra. L’economia de mercat i la democràcia no se salvaran sense una veritable democràcia econòmica.
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.