Cercadors del tresor

La capacitat de dialogar està inscrita en l’ADN de l’ésser humà. La importància de l’escolta, la paraula, el suport i l’entrenament.

 

Parlar de diàleg i emocions implica parlar tant de la possibilitat de cada persona per descodificar i traduir un missatge des dels propis pensaments inconscients, expectatives, capacitats empàtiques i assertives, com de les seves habilitats per afrontar situacions conflictives, acariciar-les i transformar-les en motor per un camí de maduració i desenvolupament.

Sovint pensem que l’èxit en les relacions té a veure amb que tots dos interlocutors comparteixin determinats codis socials, culturals, lingüístics, polítics o religiosos. No obstant això, aquest fet pot portar aparellat un empobriment en les pròpies idees, tancant-nos en una visió, sempre parcial, de la realitat.

Dialogar és exercitar-se en la trobada amb l’altre, posant en joc la capacitat de flexibilitzar postures, desafiant la creativitat i incomodant l’status quo a la recerca de “dir bé” el que penso, des d’una identitat sempre en construcció.

Karl Roger, psicòleg humanista, proposava un mètode per dialogar serenament. Consistia en que quan una persona volia intervenir en contra d’una cosa que havia dit una altra, abans de donar la seva opinió, havia de repetir el que ha dit l’altra persona i rebre la seva aprovació (parafrasejar) només llavors podia donar el seu punt de vista.

Acaronar una cosa aspra sense guants és incòmode i requereix un complement de tendresa, perquè aquestes asprors són el resultat d’una història, ens parlen d’un camí i moltes vegades d’una forma de protecció.

Des que vam venir a aquest món, i el nostre plor va ser “descodificat”, vam ser escoltats, algú ens va fer un lloc, ens van acompanyar, vam ser mirats i en aquest intercanvi amorós entre nutrició i cures ens vam anar diferenciant. Perquè hi hagi identitat ha d’haver-hi primer afecció amorosa i segura, com defensa en la seva teoria el psicòleg John Bowlby.

Per poder dir de nosaltres, primer hem d’experimentar que aquestes paraules tenen lloc en l’altre, que es “contrau”, diuen els místics jueus referint-se al Tzimtzum, com Déu que va haver de contraure el seu “tot” per fer espai a la creació.

A mesura que creixem en aquesta capacitat d’escolta personal sent valents davant les nostres pors, comprenent cada vegada més l’arrel dels nostres enutjos, revaloritzant el que les nostres tristeses evoquen veritablement, com a manera d’ajudar-nos a elaborar tot tipus de pèrdues, canalitzant les nostres alegries com s’aprofita un dia de sol, ens transformem no només en éssers parlants, sinó en persones completes. No només en Homo sapiens sinó també en Homo ludens (home que juga), en Homo motus (home que s’emociona, que es posa en moviment), en Homo Empathicus, aquell que segur d’ell mateix, és capaç de descentrar-se, sense perdre la identitat, per posar-se al lloc de l’altre.

Saber gestionar les pròpies emocions, sense ser analfabets enfront d’elles, és reconèixer el que sentim i el que senten els altres: posar-li nom a la ira, o  a l’enuig, si em vaig sentir atacat per l’altre, menystingut o utilitzat, agredit en la meva identitat . Ser conscients quan ens trobem desprotegits, vulnerables, sols, ignorats en les nostres capacitats, poc útils o productius.

Poder discernir si davant de la situació que estem vivint experimentem por a emmalaltir, a morir, a  quedar-nos sols, si aquesta por m’impulsa a tenir cura de la vida, ens paralitza o ens tanca en nosaltres mateixos. Si davant d’un desafiament sentim una gran ansietat, traduïda en la sensació d’impotència desproporcionada davant d’una tasca o el futur, com identifico cada preocupació i la transformo en ocupacions reals. Anar passant del circuit de pensaments preocupants al circuit de pensaments virtuosos generarà un gran alleujament a la nostra ansietat.

¿Sento que puc donar-me el temps necessari per transitar la tristesa, les meves pèrdues, mudances, canvis de treball, viatges, distanciaments o ruptures, separacions, dols?

Com avaluo el meu compromís? Soc massa condescendent, no m’exigeixo prou? Tinc fites? O soc lapidari, híper perfeccionista, em costa veure i gaudir dels meus èxits i processos?

Viure moltes vegades és saber jugar i per a això cal saber construir i esfondrar oportunament, per després reconstruir. I el diàleg assertiu, psicològicament sa i enriquidor, em confirma i confirma a l’altre, el reconeix i valora.

Aprendre a ser assertius és aprendre a acceptar-nos com som, orientant el que sentim cap a un bé més gran: la construcció de relacions significatives capaces de generar canvis significatius en la nostra manera de veure el món i de veure’ns a nosaltres mateixos.

No hem de confondre assertivitat amb agressivitat. La primera, parteix d’una autoestima assolida, d’una recerca de posar en paraules el meu ésser, com a do. La segona, aniquila i m’imposa sobre l’altre, em posa a la defensiva i trenca la relació. Es tracta de l’art de saber escoltar, dir i, moltes vegades, perdonar.

Alguns tips per al diàleg

L’escolta, personal o relacional. Una escolta autèntica, on pugui abandonar tot prejudici, acceptant una crítica constructiva i diferenciant-la d’una negativa.

La paraula, assumint un compromís ètic enfront del que dic, però també com a possibilitat d’expressar el que necessito i vull, de dir “no” i d’explicar la pròpia posició i drets.

El suport, lligat a la confiança que puc generar, lligat al coneixement no només d’allò que li agrada a l’altre sinó també d’allò que li causa dolor o li fa mal.

I l’entrenament, amb recursos com la meditació o la relaxació, ja que el diàleg exigeix ​​preparació i lliurament, temps i espai.

Dialogar és la vocació de l’ésser humà. Està inscrit en el nostre ADN i es tracta sempre d’un do de nosaltres mateixos. Ens fa més savis, creatius, pacients. Ens transforma, brindant-nos la possibilitat de sintonitzar amb les nostres emocions i d’escoltar allò que volen dir-nos.

---

Autors: Marcelo Fullone i Cynthia Maria Cargnelutti, Llicenciats en psicologia

Article publicat en l’edició Nº 625 de la revista Ciudad Nueva (Argentina)