El vídeo que el premia pel gest que ha fet en salvar una parella de turistes del riu que els estava engolint, s’ha convertit en viral a les xarxes socials. El seu comportament de vida tan modesta, malgrat la cursa de lloances per honorar-lo, no l’ha canviat: “Al meu lloc, qualsevol hauria fet el mateix”, és la seva resposta i la seva gran lliçó.
En Chat no és un heroi dels nostres telenotícies. No té armes, no és un soldat, no pilota avions de combat contra “els dolents”, ni és un home sa i robust, al contrari, ara després del que ha fet, és més aviat malaltís. En Chat no és un heroi d’una missió especial i no havia d’eliminar cap terrorista: només estava tornant a casa després de la seva segona feina, que és la pesca.
En Chat no podia pagar la factura de la llum de la seva barraca simplement perquè no hi té ni comptador; per això un veí seu li deixava el cable elèctric per demanar-li a canvi, cada mes, un pagament simbòlic i aquesta era la seva gran preocupació, fins la setmana passada.
Aquest home normal, pobre, ha esdevingut l’heroi del moment: les xarxes socials s’estan literalment desbordant amb més d’un milió i mig d’accessos al vídeo que el lloa. Parlo d’en Chat Ubonchinda, un simple pescador de Krabi, una petita ciutat balneari al sud de Tailàndia, que des de fa quasi dues setmanes s’ha fet famós per un gest exquisidament gratuït, espontani i de gran valor humà que va fer per salvar dues persones. El fet és que va socórrer una parella de turistes noruecs, l’Arild Haben i la seva dona Guo Yaxiang, que s’ensorraven perillosament al llit del riu Krabi: intentant fer fotografies d’ocells estranys, no s’havien adonat que havien entrat al fang i s’estaven enfonsant inexorablement.
En Chat va veure de seguida que la parella estaven en perill; va deixar la seva barqueta i es va aventurar de pressa en mig del fang fins on eren ells; primer va acostar la caríssima càmera de fotografiar a la riba eixuta, després va ajudar la dona i després el marit: veient que no aconseguia alliberar-lo, i que seguia enfonsant-se, va decidir que no podria salvar-lo d’altra manera que estirant-se ell mateix dins del fang, bocaterrosa, de manera que l’Arild Haben, tot i amb el seu gran pes, pogués posar primer els genolls sobre la seva feble esquena per començar a alliberar-se, poc a poc.
Després d’alguns esforços, el vell estranger va aconseguir fer els primers passos al damunt de l’esquena d’en Chat i després d’uns minuts, en Chat mateix el va dur sa i estalvi a la riba on l’esperava preocupada, la seva dona.
Des de lluny, del pont estant, un noi va gravar l’escena veritablement commovedora i va pujar i compartir el vídeo en una de les xarxes socials més populars sense que el pescador de Krabi ho sabés. En Chat, per la seva banda, va saludar els dos turistes (que només parlaven anglès) en thai i es va afanyar a tornar a la seva barqueta i marxar… amb un fort mal d’esquena pels més de 100 quilos suportats en el salvament.
El vídeo de seguida va ser notícia i va començar una cursa espontània per ressaltar la bellesa i la importància del gest: al principi ningú sabia ni tan sols el nom d’en Chat. Ben aviat televisions, ràdios i diaris es van interessar pel cas i es va arribar a l’autor del gest, que va veure entrar a casa seva la parella d’estrangers, també homes del govern, per preguntar-li com podien recompensar-lo pel que havia fet.
La seva resposta va ser que no volia res i que qualsevol persona al seu lloc hauria fet el mateix!
Arribats a aquest punt, va esclatar la cursa de reconeixements per a ell: una nació que ha suportat crims contra els estrangers, està orgullosa de que un fill seu hagi estat capaç d’un gest com aquest, absolutament gratuït. El primer ministre en persona, Prayut Chan-ocha va anar a trobar-lo. A l’aeroport de Krabi, ara hi ha una foto d’ell en agraïment pel seu gest. El cas és que en Chat, el pescador que guanyava un jornal de 15 dòlars com a molt, continua sorprès per tot el que està passant i segueix sense voler res pel que va fer. Tan sols vol retornar a la seva vida normal, mentre que les màximes autoritats han pensat a comprar-li un motor nou per a la seva barca, asfaltar el carrer on viu, renovar els cables elèctrics i proveir la barraca d’en Chat d’un comptador elèctric: aquesta darrera és l’única cosa que finalment ell ha demanat!
S’estan fent molts altres gestos concrets per a la vida d’aquest home, perquè finalment, Tailàndia, després de tantes notícies tristes i desconcertants referents als seus turistes, té un motiu d’orgull.
En Chat només té un desig: que tota aquesta publicitat s’acabi aviat i ell pugui tornar a les seves dues feines, a la vida normal. Heus aquí algú no gaire instruït, un home del tot normal, que ha ensenyat a tot el món que l’amor és gratuït, i que si cal fer-se trepitjar l’esquena per salvar la vida del proïsme, ho fa. L’amor és i ha de tornar a ser, l’experiència habitual de vida de cada persona.
Luigi Butori
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.