Els que ja tenim uns anys hem vist com les expressions reciclar i actualitzar s’anaven posant de moda. Ara ja no en fem prou i ens cal “reinventar-nos”. En Josep Maria Miró, a qui els nostres lectors coneixen pel projecte JovesLab que vàrem presentar al darrer número i per la seva participació a l’acte La Ciutat (re)Nova a Platja d’Aro, és un expert de la reinvenció personal i social.
Pregunta: T’has passat la vida reinventant-te i ara ajudes els altres a fer-ho.
Resposta: Sí. És que no ens n’adonem, però ho planifiquem tot, planifiquem els projectes, planifiquem les vacances, els caps de setmana… i, en canvi, no ens planifiquem a nosaltres. Parlo de planificar en el sentit de trobar un sentit, una direcció. Generalment, per entrar -o tornar- al mercat laboral, es parla d’adquirir habilitats, de formació i, en canvi, ens oblidem del pas previ. Tu, cap a on vols anar, què vols fer? En què ets bo? En què t’ho passes bé? Si no alinees bé això d’entrada, després les eines que puguis aprendre en tota mena de cursets i màsters, no et serviran de gaire res.
P: I qui necessita aquesta ajuda per reinventar-se?
R: Avui en dia no només els joves s’han d’inventar. Persones que han arribat als 40 anys en porten 20 fent el mateix i volen canviar, sèniors que amb 55 anys els han prejubilat i encara tenen corda, dones que han estat fora del mercat laboral cuidant fills, gent que surt de la presó i s’ha de reincorporar al mercat laboral…, tots ens hi podem trobar alguna vegada a la vida, o més d’una.
P: Ens cal un lloc on fer-ho.
R: És el lab, el “laboratori social”. A vegades tenim clar que volem fer algun canvi, però a on anem per parlar-ne amb algú? On ens trobem? Això és el lab. Un lloc, un laboratori, on està permès experimentar coses. Ara ho estem reinventant tot. Circumstàncies com la crisi i la mateixa evolució de la tecnologia ens hi empenyen i necessitem aquest espai. Si ho fas sol tens moltes mancances, però, si et pots trobar amb altres, la cosa canvia. A mi m’agrada dir que al lab és on hi ha el lío, on passen coses.
P: Ja tenim el lloc. Ara necessitem les eines.
R: A JovesLab fem servir la metodologia del Design Thinking, que pot servir per desencallar. Són les mateixes eines que fem servir quan volem dissenyar aquesta taula, aquest sofà: Primer (1) empatitzem –ens coneixem…-, després (2) definim el problema, (3) ideem, (4) seleccionem les idees que ens semblen bones, (4) fem prototips, petites accions que serveixen per provar coses, i, per acabar (5) les posem a prova, les testegem. Tot això ens serveix per no fer grans inversions ni grans errors perquè massa sovint estem acostumats a fer grans recorreguts formatius per preparar-nos per una activitat o un ofici i al final descobrim que allò no ens interessa de veritat, que no ens omple o que no tenim el talent per fer-ho. Amb aquestes eines del Design Thinking, i si ho fem amb altres persones, ens podem estalviar molt de recorregut.
(re)inventor
P: Posats a fer invents, també t’has inventat un nom per al teu ofici, que és més aviat una vocació: Antroprenedor. Al teu perfil de les xarxes ho expliques així: “etnògraf del món per pensar-lo de manera diferent; emprenedor per fer-ho possible”. Em sembla molt suggeridor.
R: Mira. En aquest àmbit hi ha tres perfils força diferents. L’innovador, que té idees, però no engega les coses; l’emprenedor, que és el motoret i posa els projectes en marxa, engega la maquinària, i l’empresari, que, a més d’agafar la calculadora i fer números, va repetint els processos d’èxit, que funcionen. Al llarg de la meva vida he fet una mica els tres papers, però on em trobo còmode és entre el primer i el segon. A més, tenir una mirada d’antropòleg sempre em fa buscar el com, el què, el perquè i el per a què…
Per altra banda, em considero un convençut de la societat, de fer coses per millorar la societat. Sóc un innovador, un disruptor, però per millorar la societat.
P: No m’estranya que hagis canviat tant de lloc i de feina. De Vilafranca a Barcelona, Califòrnia, Bolívia, Colòmbia, Nova York, Suïssa, Barcelona, Àustria i, de nou, amb tot aquest bagatge, a Vilafranca. Roda el món i…
R: Sí, sembla una bogeria, però ara veig que hi ha un fil conductor. A més cada època és diferent i és important saber reconèixer els cicles professionals i vitals i en quin moment et trobes tu.
Mira. A mi, ben aviat les coses em van anar bé, però resulta que el suposat èxit que tenia el projecte on em vaig embarcar, a mi em va cremar. M’havia convertit en un empresari del món educatiu, amb molt d’èxit, però jo no ho aguantava més. No podia limitar-me a repetir processos. No serveixo per això. Sóc un creador, no un empresari, i tot el dia penso en fer coses noves.
Hackatons – Explorem, busquem tendències, generem idees, connectem sectors que hi ha a la ciutat
Design Thinking
Empatitzem
Definim el problema
Ideem i seleccionem les idees que ens semblen bones
Fem prototips, petites accions que serveixen per provar coses
Testegem, posem a prova els prototips
P: I ho vas deixar sense tenir res previst.
R: Sí. Vaig buscar als anuncis del diari i hi vaig trobar una feina del tot diferent, a una ONG. Acabat aquest segon cicle, vaig entrar a l’ajuntament de Barcelona, i vaig tornar al meu “estat natural”, perquè van sortir oportunitats noves de reinvenció. Veig necessitats, veig una idea que genera consens, i la solució pot incorporar una tecnologia que ja és a l’abast. Els astres es van alinear i amb el projecte Vincles, que aquest any ha arribat a una implantació a tota la ciutat, Barcelona va guanyar el premi Bloomberg a la ciutat innovadora europea. I, acabat aquest altre cicle, en vaig començar un altre, i després un altre, fins ara.
P: Que tornes a tenir la seu central d’operacions a Vilafranca del Penedès…
R: És que, tot i voltar tant, o potser per això precisament, jo sóc molt del lloc, m’haig de sentir ancorat. Per altra banda, a nivell professional, i fent d’assessor d’innovació social, em motiva molt trobar oportunitats d’ajudar a fora de la gran ciutat. Si només mirem a Barcelona, sembla que ja hi ha de tot i que tot ja està inventat, que estem a l’última, però, en canvi, quina innovació es fa a Alcarràs?
Portar innovació on es necessita i generar aquests espais diferents m’atreu i em fa sentir útil. A més, hi ha negoci.
P: He vist el vídeo d’una hackató que vàreu organitzar a Vilafranca amb una botiga d’esports.
R: Efectivament. Va ser una iniciativa per repensar un comerç local. És una acció puntual per ajudar quan estàs encallat, baixen les vendes…
I tu vas al ciutadà i li dius: dóna-li feedback, dóna-li idees. És un laboratori ciutadà on els ciutadans donen idees al senyor de la botiga i ell s’inspira. Sempre en clau d’innovació, fent servir les eines del Design Thinking. El petit comerç pateix molt i aquests labs amb els ciutadans, aquestes hackatons,
no són la panacea, però et poden donar pistes, llums. Explorem, busquem tendències, generem idees, connectem sectors que hi ha a la ciutat, al poble… Fem xarxa. Són recursos que hi ha a la localitat i per innovar has de mobilitzar els recursos que ja hi ha, per generar noves coses.
Man in the moon
P: També assessores a nivell tecnològic, tot i que tens molt clar que la tecnologia no ho arregla tot.
R: I tant que no. De fet, tenim un bon problema amb la tecnologia. Per exemple amb tot això del Mobile, la Smart City… segons com t’ho miris, pots dir que no anem ben encaminats. Tenim tecnologia, molta tecnologia, però per a què? Sembla que estiguem en la fase “tecnologia en busca de problemes”. El 5G, per què el volem? On volem anar tant de pressa? Jo sóc un convençut de la tecnologia, però m’has de dir què anem a fer, a on anem. Si no em dius on anem, per què em cal anar més ràpid? I sembla que d’això no en vulguem parlar.
Sovint recordo quan el president Kennedy, l’any 1962, va dir: “hem escollit anar a la lluna”. Quina és la missió? Hem d’arribar allà. Com s’hi va? No ho sé, però hem d’anar allà. Quan els d’iniciatives com les del Mobile World Congress facin un “man in the moon”, ens aclarirem i entendrem per què és tan important això de la tecnologia, per què necessitem el 5G.
P: Ens cal saber cap a on volem anar i els nostres líders haurien d’anar en aquesta direcció.
R: I tant! Imagina’t que et diuen: en 10 anys no hi haurà persones sense sostre a Barcelona. T’imagines un alcalde fent això? Engresques a la gent.
Efectivament, en Josep Maria és una persona que s’engresca i contagia la seva il·lusió. Ens calen persones com ell, que ens ajudin a mirar lluny i a caminar en la direcció que volem anar.
Per saber-ne més: Podeu visitar la web de JovesLab i també seguir l’activitat a Twitter del Josep Maria Miró – @JosepMiro
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.