domino-661758_640Una enquesta feta pel CIS, ens diu que un 80% dels ciutadans estan insatisfets de la gestió dels polítics. Què és el que no els agrada? Què és el que caldria bandejar, i que es fa present en massa freqüència? Senzillament… molesten aquelles males pràctiques que desfiguren el que hauria de ser l’art noble de la política. La gent espera que els polítics treballin per al bé comú, que defensin l’interès general, que mirin de guanyar-se la legitimitat pel treball ben fet, que tinguin capacitat i experiència professional. La gent demana transparència i honestedat en la rendició de comptes, però, per sobre de tot, cal demanar a la classe política un ferm compromís ètic, fruit d’una bona qualitat humana. Però, malauradament, la política té també les seves misèries. El sectarisme, el nepotisme, allò de donar prebendes a la pròpia camarilla… això genera incompetència i mediocritat. Entrar en política, no com a vocació de servei, sinó com a modus vivendi, porta, en molts casos, una mala praxi política, que es desvia per camins de prevaricació, de corrupció i de enriquiment personal.

És just que un treball tingui una remuneració, i en política també, però quan es desvien fons públics per finançar partits polítics, o es cobren comissions per l’adjudicació d’obra pública, aleshores entrem en un camí que ens allunya del que hauria d’ésser la Política amb majúscula.

La ciutadania veu la incapacitat de les forces polítiques per treballar en projectes conjunts, amb polítiques de cooperació i consens. En canvi, el que veu són tàctiques de confrontació i desqualificació. En els casos de malversació de fons públics els partits s’acusen recíprocament, però no fan mai un reconeixement públic de les pròpies males pràctiques. Aquesta no és la política que la ciutadania vol.

Diguem que, sortosament, aquestes misèries de la política no són la norma, sinó l’excepció, però deixen en la opinió pública una visió negativa de la gestió dels polítics, com ho demostra l’esmentada enquesta del CIS.

Caldrà tenir la intel·ligència i el coratge d’optar per una altra manera més fraternal de fer política. És cert que encara no es donen les circumstàncies ideals per fer aquest canvi, però, encara que el vent bufi en contra, caldrà optar decididament per donar a la fraternitat una autèntica categoria política.

Antoni Pedragosa

Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog 

Sobre l´autor

Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.

0

Finalitzar Compra