L’experiència ens demostra que no resulta gens fàcil parlar amb aquelles persones que pensen diferent de nosaltres. Tenim una certa tendència a creure que nosaltres tenim la raó i els altres no. És evident que tenim tot el dret a creure en les nostres idees, però aquest dret el tenen també aquelles persones que discrepen de nosaltres. I és que, situar-se davant de l’altre exigeix estar disposat a obrir-se als seus pensaments, a escoltar-los i respectar-los, encara que no els compartim.
Això sí, aquests diàlegs en la discrepància, necessiten unes certes regles del joc. Hi ha coses que no hem de fer mai, i d’altres que s’han de fer sempre. Mai podem menysprear o desqualificar les raons del altre, mai podem mancar a l’escolta quan l’altre parla o interrompre’l, volent tenir sempre la raó. Tampoc podem ser poc concrets, prendre’ns un temps excessiu a l’hora d’exposar les pròpies idees, perjudicant les possibilitats dels altres que també volen parlar per exposar les seves.
En canvi, hi ha coses que s’han de fer sempre: escoltar atentament quan l’altre parla, expressar-se de forma clara, breu i concreta, evitant tota forma d’intransigència, saber donar raó de les pròpies idees, sense voler imposar-les.
Un espai amb aquestes característiques ens fa molta falta, com una mena d’escola de convivència i de suport als hàbits democràtics. Espais que afavoreixin l’art del diàleg, serien molt saludables en àmbits com el matrimoni, la família, les relacions amb els fills, especialment quan aquets son adolescents, perquè estan en una etapa que accepten sentir que estem al seu costat, però a una certa distancia. No els agrada la tutela, però no els molesta una amigable tutoria. Posen en crisi les nostres seguretats, però això també ens va bé a nosaltres, perquè ens ensenya a flexibilitzar el nostre diàleg en altres àmbits tan diversos com pot ser el veïnatge, el treball, la vida pública, les relacions socials, la política; on es posa de manifest un dèficit important en la qualitat del diàleg, cosa que desanima a la ciutadania i la porta a desconfiar de la política.
Si poguéssim avançar, encara que sigui amb esforç, per arribar a establir acords des de la discrepància, això faria que la gent tornés a creure en els polítics, però també tornés a confiar en tota mena de relacions entre les persones. Si es posés en pràctica un diàleg de qualitat, aprendríem una lliçó que ens serviria per sempre i per a tot…i és que pensar diferent no pot ser cap motiu per deixar-nos de respectar.
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.