Avui, passats deu dies dels atemptats a Barcelona i Cambrils i després d’haver escoltat un munt d’opinions, reflexions, exabruptes (pocs, perquè em fan mal), mirat i escoltat notícies i haver-me asserenat una mica, he pensat que per tancar-ho, per acabar amb aquest estat anímic que m’està començant a minar, intentaré escriure el que sento i el que penso de tot plegat.

A la ràdio he sentit notícies sobre la manifestació per la pau d’ahir, al  Clarín de l’Argentina diuen que els independentistes vam rebentar la manifestació, un diari alemany, que dúiem roses grogues i vermelles per simbolitzar la bandera espanyola. Mentides, desinformació, ignorància. Diuen que la ignorància és molt atrevida i és veritat. Aquests dies n’he apreciat molta, d’ignorància i odi i desconeixement. I a mi això em fa molta por.

Ahir es volia que cridéssim l’eslògan “no tenim por”, i en tenim de por, però el fet de dir-ho, potser ens la fa més lleugera, ens fa l’efecte que no ens bloqueja tant.

Des del primer moment, quan va passar tot, amb notícies confoses i comentaris en contra del col•lectiu de persones vingudes de països on governa i es practica l’Islam, vaig començar a tremolar. No tenia a prop ningú per parlar del que estava passant. Per telèfon dues persones properes van fer comentaris sarcàstics, i jo tenia pell de gallina permanent i tremolor a les cames; tenia molta por per tot el que hauria pogut passar i que per sort no ha ser; em venien al cap pensaments ben negatius; pensava en la possible militarització de la ciutat, que no ha passat; en possibles revoltes als barris on hi viu més població magribina, que tampoc; en segregació, en disputes… Res de tot això passava i jo m’anava calmant. En altres països d’Europa on hi ha hagut atemptats, sí, aquí no.

Vaig contactar amb filles i néts, germanes i amics i amigues més propers. Tots estaven bé, tots hi deien la seva i jo em sentia més segura.

Quin país, el nostre, tan civilitzat, tan solidari, tan calmat davant de les situacions límit. Em vaig sentir orgullosa del meu país.

AQUELL MATÍ jo havia anat a fer una gestió al Registre Civil i per tornar, era d’hora, quarts d’onze, vaig decidir pujar per la Rambla des del carrer Ample i fins al Pla de l’Ós, encara no hi havia el gruix de turistes que envaeixen els nostres carrers i llocs més estimats; en tot l’estiu no hi havia baixat fins allà, als meus carrers d’infància, quan anàvem de la Plaça dels Àngels, on hi vivia un avi i tiets, fins a Casanova/Sepúlveda on hi vivien els altres avis, tot travessant el Raval.

Tota la família baixàvem amb el metro a Catalunya i Rambla avall fins a Betlem a missa i tot seguit, pel carrer del Carme cap a casa l’avi a dinar.

I havent dinat, pels carrers Peu de la Creu, Joaquim Costa, la Ronda, el Price i la Moritz, on davant mateix vivien els altres avis i tiets.

L’escapada d’aquell dia va ser com un atreviment i em vaig dir: a veure què passa, si està molt ple de guiris trenco per la Plaça Reial i cap a casa. I no, vaig passejar, vaig ramblejar fins al Carrer Santa Anna.

PER AIXÒ AQUELL NEGUIT QUAN A LA TARDA VA ESCLATAR TOT, i la meva negativitat que aflorava i em feia dir-me: no hi tornaré, això és massa horrorós, ens han trencat la ciutat…

I no, res d’això ha acabat passant, ha prevalgut el seny, la comprensió, la diversitat, l’amplitud de mires dels meus conciutadans.

I mentre s’anaven aclarint els fets i vam saber qui havia dut a terme aquell desastre, un altre sentiment molt profund va començar a sacsejar-me en mig de molts dubtes i confusió: perquè aquella massacre? Perquè aquella gent que passejava per la nostra Rambla havia de passar per allò? Perquè aquell noi tan jove (segons les primeres informacions) havia perdut el seny i tots els valors que tenia? Perquè les seves famílies, sobretot la seva mare havia de passar per aquell dolor tan immens?

I al cap d’unes hores, a Cambrils, tornem-hi.

AQUELLA NIT vaig aconseguir dormir i l’endemà quan em vaig llevar,  sí que el món se’m va ensorrar; entre notícies confoses i por, molta por, no vaig sortir de casa en tot el dia.

Em vaig contaminar el cervell amb notícies que arribaven des d’aquí i en algun moment vaig tenir la temptació d’escoltar les de televisions del país veí i llavors sí que vaig reaccionar i vaig començar a prendre el control de mi. No podia tenir por, amb por no ens en sortiríem, i menys amb la por al cos que ens anaven posant des de fora. I va aflorar l’empatia, havia estat bloquejada, vaig començar a ser capaç de mirar i escoltar com se succeïen els esdeveniments, quasi en directe. I entenent la part positiva, malgrat el dolor per les víctimes més directes, vaig ser capaç d’agrair des de dins meu  la feina que estaven fent els taxistes, els dependents de comerços, les floristes de la Rambla, els bombers, els d’emergències, la gent que anava donant suport durant tota la primera nit i matinada, els mitjans informatius de casa nostra, els serveis mèdics, i tants altres, que estaven fent que la tragèdia tingués una part positiva. Aflorava el millor de la nostra societat malgrat el dolor tan fort.

I els dubtes, els interrogants, la incertesa, el no entendre res, els intents de la meva ment de donar explicacions simples de coses que no les tenen. Perquè els qui van patir en primera persona els efectes dels atacs, havien de ser precisament ells? Perquè en Pau Pérez, el noi de Vilafranca, va haver de morir d’aquella manera tan bèstia? Perquè, de matinada, un sol mosso havia abatut quatre nois joves, que també havien agredit i matat? Perquè nois tan joves s’havien radicalitzat d’aquella manera tan brutal, tan incomprensible per les seves famílies, amics, mestres i educadors? Perquè ningú se n’havia adonat? Perquè donem la culpa a la religió quan el terrorisme és pur joc polític? (per mi, la religió és l’excusa). Perquè els països que trafiquen amb armes i els que recolzen econòmicament els terroristes es volen fer passar per bona gent i guardians de la pau? Perquè el rei del Marroc, amic del d’Espanya, no ha dit ni mu tot aquest temps? Perquè no han condemnat els atacs? Perquè el ministeri de Justícia espanyol no va avisar que l’imam havia estat a la presó? Perquè?…

I a mesura que passaven les hores, perquè tinc la sensació que han estat hores, no dies, arribava la “politització”, com en diuen els qui diuen que ells no polititzen. Sempre passa igual, els humans som éssers socials i per tant polítics. Entenc la política com a eina d’organització de la societat on vivim, fa molts anys que ho entenc així i crec que no es pot separar el que succeeix en una societat de la política. I doncs, així mateix va passar.

EL DISSABTE AL MATÍ, quan encara no feia quaranta-vuit hores que havia començat la tragèdia, em vaig llevar d’hora i vaig decidir que baixaria a la Rambla. L’excusa era anar a buscar un llibre i vaig fer-ho, sola.

En passar per Sant Jaume, acabaven d’obrir el Saló de Cent amb els llibres per les signatures de condol de la ciutadania. Vaig entrar-hi, no vaig fer cua, érem dels primers, acabaven de signar les autoritats i em va impressionar el silenci, el respecte amb què tots ens movíem. Tenia la sensació d’entrar en un lloc especial; l’última vegada que hi havia estat, bastants anys abans, era amb els nens i nenes de la Llar, en una festa per a la canalla, i el xivarri era important. Aquell dissabte, a les deu del matí, la gent parlava en veu baixa, i una estona després, en arribar a la Rambla, només se sentia la fressa del trànsit, cotxes i autobusos amunt i avall, força gent passejant, mirant-nos a la cara, sobretot quan vaig arribar davant la ceràmica d’en Miró completament tapada per flors, espelmes i rètols de totes mides. Les persones ens miràvem i cadascú manifestava el condol a la seva manera. Uns ploraven, altres xiuxiuejaven amb els companys, altres feien fotos, altres pregaven, encenien espelmes, però tothom amb un respecte, mirades i actitud que imposaven.

Rambla amunt, cada poques passes els arbres eren plens de post-its, flors, espelmes, petits altars en record dels que unes hores abans havien estat empesos, atropellats, arrossegats per la camioneta en el seu trajecte boig i assassí.

ARRIBANT A CASA vaig intentar escriure el que ara estic fent, però no n’era capaç. Em sentia buida i, al mateix temps, massa plena de pensaments contradictoris, de dubtes, de negativitat; no aconseguia, ni els dies següents, fer el silenci al què estic tan acostumada. Tenia el cor i el cap plens de no sé què, però em sentia buida i incapaç d’explicar-ho, de comunicar-me.

Va ser ahir, tornant de la manifestació, de compartir tots aquests esdeveniments amb tanta altra gent, tots amb una mateixa intenció: “Que no passi mai més”, malgrat ideologies diferents, que hi eren, només calia veure les banderes i sentir algunes converses. Fins i tot sent tant diversos, 500.000 persones juntes, desitjant que mai més es repetís una tragèdia com aquella, em devia fer efecte tot i que estava rebentada per la calor i estar a peu dret tantes hores. Aquest matí, quan m’he llevat, m’he sentit amb ganes d’escriure-ho, de deixar constància de com he viscut aquests deu dies tan i tan especials.

Quan ahir al vespre mirava les notícies al canal 3/24 i feien el repàs de tots els actes de Cambrils, Ripoll i Barcelona, vaig tenir la certesa que tot el que ha passat ens farà créixer com a persones, com a societat. Veure aquells pares que han perdut el seu fill de tres anys abraçats a l’Imam de la seva ciutat, sentir la germana d’un dels terroristes, trista i abatuda, demanant perdó i que no se’ls culpabilitzi; veient com a totes les concentracions que hi ha hagut aquests dies per tot el nostre petit país, a totes hi havia persones musulmanes. Totes les seves comunitats han sortit al carrer a mostrar el seu rebuig de la violència. Fins i tot a la mani d’ahir a Barcelona, banderes espanyoles i catalanes, pancartes acusant el rei i d’altres donant-li les gràcies (“gracias, majestat”, no sé de què), fins i tot amb això, anàvem junts i no va haver-hi cap aldarull.

I recordant tot el que han explicat aquests dies els mestres dels nois terroristes, els magribins, paquistanesos, musulmans o no, demanant que no se’ls culpabilitzi, amb la cara ben alta, sense por, encara que la tenen, recordant totes aquestes experiències d’aquests dies, articles als diaris de persones que ho saben expressar molt millor que jo, tot plegat, em fa dir gràcies. Gràcies a aquesta societat on vivim que, malgrat el dolor i la incomprensió d’uns fets terribles, és capaç de sortir al carrer en pau, de demostrar que no és que no tinguem por, és que no volem tenir-ne. Estem disposats a conviure amb les diferències, a superar la situació, a canviar actituds per millorar, a posar-hi més esforç, perquè ara tots sabem, per experiència, que si ho fem, serem una societat més oberta, més pacífica, més respectuosa del que hem estat fins ara.

 

Sobre l´autor

Més articles

Nascuda l'any 50. Mare de dues filles, àvia de 3 néts, mestra de Llar d'Infants. Llegeix molt i passeja, bada, escolta, mira... aprèn.

0

Finalitzar Compra