Al meu país, el Ministeri de la Crisi es reuneix cada dimarts a les tres de la tarda. És l’hora del son profund de la boa; potser, el moment més estrany del dia per despatxar els assumptes d’un Estat fet miques, però és l’única que queda lliure perquè comparteix edifici amb l’Assemblea d’Excuses i el Gabinet de Queixes. Aquí, la revolució no existeix perquè la política és molt gandula i el poble, massa indolent. Així doncs, les crisis es tramiten en una sala petita, fosca i humida, una mena de burocràcia silvestre on els ministres s’ensardinen amb els seus maletins de pell que tenen la paraula maleïda estampada a sobre, com si fos una taca inesborrable de color maragda. Després de moltes deliberacions, aquesta gemma tenyida de verd fou l’escollida per distingir el Ministeri que gestiona els canvis com si fossin òxid que cal polir i rascar; fins al punt de sumir la paraula crisi a l’oblit, perquè ningú ja no la fa servir, i d’arribar a canviar de nom com un animal que muda la pell. El Ministeri Maragda només és un eufemisme amb uns ministres bussejant en un mar maragda tan ferotge i traïdor on s’enfonsen vaixells en el fragor del no-res. I en la geografia imperfecta d’aquest arc crisi, en la meva pàtria farcida de supersticions ja ningú no es vesteix d’aquest color ni tampoc no es diu Maragda, només per si de cas, perquè aquí totes les mosques són del mateix verd tan intens com la paraula dels maletins.
Autora: Marta Finazzi
Aquest relat ha estat Finalista al V Concurs de Micro relats Hotel Montreal i publicat a Fanalets salvatges
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg