El silenci

Ja no ens fixem amb les coses que passen en el nostre entorn. Es com si la nostra mirada hagués perdut la capacitat d’aturar-se. Tenim l’experiència dels instants, però no tenim la vivència de la durada. Passem d’una informació a una altra, d’una sensació a la següent, però sense arribar mai a un punt de suspensió, aquell espai temporal congelat que permet observar, reflexionar, o simplement buidar la ment.

Ens basem en els estímuls, tot està fet per a excitar-nos, per agitar-nos. No hi ha res que ens pertorbi profundament, que ens descol·loqui, que ens faci mirar d’una manera diferent.

En una societat tant sorollosa, moltes persones tenen greus problemes per conviure amb un mateix, no només en solitud, sinó també en silenci. Estan a casa sols, i posen la tele, o la radio. No perquè ho escoltin necessàriament, ni com acostumen a dir, per fer companyia. Simplement no saben estar en solitud silenciosa. La sensació de buidor existencial els envaeix, i necessiten fugir-ne.

No hi ha dubte que aquest és un mal contemporani. Fins fa relativament poc, la humanitat havia viscut en silenci, exceptuant els sorolls inherents a la natura, i els sons i les paraules dels seus congèneres.

En el moment que adoptem el silenci, escoltem el nostre cos, la nostra ment, i la nostra ànima. Tanmateix escoltem el nostre entorn, els sorolls, les olors, i ens integrem allà on som. Si és la natura, molt millor, ja que és allà on la humanitat ha coexistit milers de generacions, i és allà on hi estem ancestralment adaptats.

El camino de Santiago, és una oportunitat per reconnectar. Reconnectar, no desconnectar, com s’acostuma a esmentar. Caminar hores en solitud, escoltant el soroll de la natura, escoltant la nostra respiració, rebent el sol, el vent o la pluja. És una immersió que ens connecta amb nosaltres mateixos, amb els nostres avantpassats, la nostra cultura, amb el nostre ADN. Caminar llargament pel paisatge, en silenci i solitud. Camines amb els teus pensaments, preocupacions, parant atenció de tant en tant a les anomalies que vas trobant.

Però pas a pas, vas captant les coses permanents, sovint insignificants. No les notes discordants, sinó la simfonia de fons.

Alhora vas prenent consciència del teu cos, dels petits dolors que mica en mica vas notant, la teva respiració. Sense donar-te’n, et fusiones i t’integres poc a poc en el paisatge: formes part d’ell. Ets ell. Fins i tot les terres dures, les inclemències, l’austeritat visual, acaben per ser belles. L’aspror de los Monegros, o la neu a O’Cebreiro, es converteixen en part d’un mateix. La duresa pròpia, esdevé anestèsia espiritual. No és més que la reconnexió amb les nostres arrels, amb el que som.

El silenci també és indispensable per escoltar. Deixar que la nostra ment intenti entendre el sentit de les paraules de l’altre, no per rebatre-les ràpidament com es fa habitualment, sinó per captar-ne la voluntat. És un gran i saludable exercici, escoltar a l’altre, i donar-se uns segons abans d’obrir la boca. Escoltar, entendre el que ha dit, buscar el concepte, i pensar què pot aportar un per contrarestar o simplement per incorporar elements enriquidors de la conversa.

És coneguda la particularitat de les cultures on l’idioma tendeix a situar parts importants de la frase, com ara el verb, al final. De manera que l’interlocutor ha d’esperar a que acabi per entendre bé el sentit del que vol dir. Aquests segons d’espera força a una dinàmica menys agressiva, més reflexiva, pausada, i sobretot, més respectuosa.

Quan parlem, la majoria de persones tenen la tendència a pujar el to de veu per callar a l’altra. Com si callar fos donar la raó al interlocutor. Així doncs, es crea sovint una espiral ascendent fins al punt que les parts no escolten a les altres parts. Pugen i pugen el to, en una lluita descarnada per aconseguir silenciar als altres, i imposar el seu criteri. En aquells moments de sordesa mútua, els arguments acaben per desaparèixer. Tallar rítmicament l’interlocutor mentre aquest està argumentant, acaba per difuminar i desintegrar el seu sentit.

Només cal situar-se a menys d’un centenar de metres del pati d’una escola per sentir un autèntic guirigall de xiscles. Ni pares ni mestres paren atenció a educar correctament els fills en aquest sentit. Els nens aprenen de ben petits, que cridant, aconsegueixen el que volen. Seria bo que ensenyessin com  a part de la bona educació a escoltar els altres, i a no utilitzar el to com a argument. Diuen que és impossible, que són indomables. Però hi ha famílies que ho aconsegueixen, d’una manera natural, amb fills sans, alegres i feliços. I no perquè apliquin disciplines molt estrictes, ni els sotmetin a la castració sistemàtica del joc i l’alegria. Simplement, ensenyant que divertir-se no està renyit amb el respecte als demés.

Cal convertir el silenci com a eina de convivència, de reflexió, i en darrer terme, com a catalitzador  del sentit crític, antídot central de bona part de les amenaces que ens volten.

De fet, gairebé sempre hi ha un rerefons d’actitud: en lloc d’entendre el concepte de parlar com un medi d’intercanviar opinions i visions, de poder contrastar-les, reflexionar-hi, i treure’n conclusions, moltes persones les entenen com una batalla. Es perd l’oportunitat d’enriquiment interpersonal, i els arguments i les possibles conclusions s’esvaeixen.

No ens ha de sorprendre doncs, moltes de les coses que estan succeint en el món actual, en la política, en els medis de comunicació, i a les xarxes.

És el simple reflex de la desconnexió.