Un cop d’ull a l’evolució de les darreres manifestacions de la diada des del 2010, després de la sentència que va retallar l’Estatut i provocà l’inici d’una escalada a favor de la independència -fins aleshores opció minoritària- seguint per la del 2012, on les banderes ja eren majoritàriament estelades, i acabant en la d’aquest estiu, ens mostra un «canvi de pantalla» de bona part de la societat catalana. Segons molts, ja no és possible fer marxa enrere.
Ens dol, i creiem que és el sentir d’una àmplia majoria, que s’hagi arribat a aquesta situació entre les institucions de l’Estat i les de Catalunya; també que des d’un partit força representatiu s’hagi arribat a fer servir descaradament la paraula «odi» amb actitud mobilitzadora i que alts representants institucionals hagin fet servir expressions més que despectives per qualificar la manifestació de la Via Lliure.
Com també ens dol que s’hagi arribat a reduir una complexa qüestió històrica, on hi entren en joc sentiments molt arrelats, a una mena de combat entre «bons» i «dolents», «els meus» i «els altres», els d’aquí i els d’allà… El fet és que quan impera la desconfiança recíproca, el diàleg es fa impossible.
Per culpa de qui?
La llista de retrets podria anar en moltes direccions. Ens limitem a senyalar-ne dues. En el camp de la comunicació, bona part de la premsa s’ha convertit en militant d’una opció que sistemàticament absolutitza i desacredita l’altra; en el de la política s’abusa de les declaracions, es porta la llei al propi terreny, es posa molt de pes en les mobilitzacions, es funciona amb política de fets consumats i es troba a faltar una política bolcada en millorar la vida de les persones i dels pobles, sense por d’aliar-se amb qui convingui, valorant el que es té en comú.
Arribats a aquest punt ens podem preguntar: És encara possible escalar el cim de la concòrdia? És una ingenuïtat i una utopia parlar del diàleg com la forma política per excel·lència? Som uns somiatruites? És impossible deixar de preguntar-nos qui té la culpa? Segur que sempre és de l’altre? És possible abandonar aquelles mitges veritats que ofeguen la veritat sencera?
La cultura del pacte
Per a nosaltres, catalans, la cultura del pacte és una tradició. La necessitat de «pactar» la tenim en primer lloc a casa nostra. De fet, això serà més evident «l’endemà» de les eleccions quan, segons els sondejos, cap de les parts tindrà una majoria suficient per poder tirar endavant el propi projecte sense comptar amb altres.
A més, el panorama actual, amb dos eixos diferents que es creuen per diverses bandes (dreta-esquerra, separació-unió, amb tots els graus i matisos que se’n deriven), fa preveure que no serà gens fàcil governar a partir del 28 de setembre, ja que, encara que surtissin guanyadores, per tirar el procés endavant, les forces independentistes haurien de pactar el «com».
És en aquests punts, governabilitat i procés independentista, on la política autèntica tindrà la possibilitat d’estar a l’alçada que tots esperem, encara que sigui fruit de la necessitat.
Onada independentista
Dit això, la persistent força de la gegantina onada independentista és evident. Un gran error dels governs centrals ha estat no prendre’s seriosament fins a les darreres setmanes la voluntat d’aquests centenars de milers de persones que des de 2010 fins a l’11 de setembre de 2015 s’han manifestat civilitzadament i massiva a Barcelona i arreu de Catalunya. Certament, de falta de sensibilitat n’hi ha a tots costats –no oblidem que no ens trobem davant de dos pols, en una situació binària– i són pocs els líders, polítics o d’opinió, que estan atents a no provocar afirmacions que no puguin assumir els de l’altra banda. Poca autocrítica i molta cridòria.
Així mateix, observant on es posa el focus, l’èmfasi i el to, a Catalunya algunes veus no són conscients que més enllà de l’Ebre hi ha molta gent a qui de veritat li dol, li fa mal la possible independència, bé sigui per raons emotives, familiars, històriques… Es fan massa generalitzacions i comentaris que confonen la part (el poder) amb el tot (el poble).
Però no podem perdre la perspectiva global i seguim sense entendre que moltes institucions no considerin el fenomen com un fet que necessita un tractament polític, amb tot el que això vol dir. Moltes persones, a Catalunya i a fora, ens preguntem si no hi ha cap altra resposta a aquest anhel més que donar-li un «cop de llibre», ja sigui amb la Constitució o amb el Codi Penal a la mà.
Esperit de fraternitat
Molts volem que l’esperit que animi totes les nostres accions, individuals i col·lectives, sigui sempre el de la fraternitat universal: fraternitat entre les persones, entre els pobles, entre tots els pobles començant pel propi; i no per narcisisme col·lectiu, sinó per fer-lo agradable a qui hi viu, obert i acollidor a qui el visita, en condicions de poder oferir a altres la riquesa de la pròpia diversitat.
Qui s’esforça en viure per la fraternitat universal, a l’hora de votar, haurà disposat d’un poderós motiu inspirador: optar pel qui millor, segons ell, pugui contribuir a promoure la fraternitat en tots els seus aspectes i dimensions; i ho haurà fet des de la pau i la llibertat interior, deixant-se guiar per elles.
Josep Bofill i Gaspar Bruguera
Aquest article sortirà publicat contemporàniament a les revistes Ciudad Nueva (en castellà) i Ciutat Nova del mes d’octubre.
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Qui té la culpa de tot? Doncs s’hauria de analitzar bé d’on ve tota aquesta qüestió de la Indepèndencia. Què va passar amb l’Estatut, es burlaren dient “nos lo cepillamos bien cepillado,” etc. Després dir a tot, no, no, no, no!!! Tancant totes les portes, no han volgut diàleg amb Catalunya, som els que paguem impostos, impostos de successions,etc. A quin lloc d’Espanya es paga aquest impost? I si encara servís per coses bones, però i les corrupcions? Ara treuen les de Catalunya quan alguns d’ells n’estan plens, de corrupció, i el que no sabem.
Sabien el que passava amb alguns de Catalunya i ho han descobert ara només per fer mal. Si ho sabien també hi estan implicats per no dir-ho. Ara tots cap aqui, a fer propaganda del seu partit però, tenen credibilitat? Qui diu la veritat? Tantes mentides? Fer-nos por!!! Fins i tot fan venir persones de fora a dir el que alguns volen. Ara, diàlogar amb Catalunya, no. Van a l’estranger a parlar-ne, però amb Catalunya no. Sembla que siguem els seus súbdits.
I el que van fer amb l’Idioma Català? Van comencar dient que es podria deixar com una assignatura més i si no s’aprovava es podia passar de curs sense més ni menys. Ens han atacat molt, diuen el que els convé, sembla que no saben la Constitució, tot el dia Contitucion, contitucion, però hi ha molts punts que no els interessen! En una paraula: les mentides no agraden a ningú i d’un mentider mai te’n pots fiar!!! Diuen: la persona més perillosa la mentidera!!!
Això és el que tenim, mentides una darrera l’altra!!! I AIXÒ NO AGRADA, NI TENEN CAP CREDIBILITAT!!!
SEMBLA QUE ENS TENEN PER TONTOS!!!
ELS PERDONO, ARA JO VOTARÉ I TINC EL VOT JA PREPARAT!!!
SI LA POLITICA ÉS AIXÒ, TANTA MENTIDA, CORRUPTES, EN UNA PARAULA: FER LA PUNYETA, DONCS HI HA MOLTES COSES QUE FALLEN I S’HAURIEN D’ARREGLAR!!! FELIÇ DIA ENMIG DE LA SITUACIÓ!!!
Bo és que els amics Gaspar i Josep, ens deixin seu clam, que ho és de molts. Certament és una situació dolorosa pels seus lligams més enllà de l’Ebre, però no tenen perquè trencar-se.
En tot cas ja ho fa qui menyprea o amenaça. Durant segles ha estat així, privant-nos institucions, llengua, fent-nos la guerra…
Ara democràticament cadascú pot donar resposta, així ens ho facil·liten.
Celebro l’oportunitat. Que tothom aspiri a la germanor i prosperitat generosa responsable sense fronteres.
Tantes són les identitats, totes ens aporten, la nostra és llibertat esperançadora. Els que volen o es creuen administradors que s’ho guanyin i serveixin.
¡Buenas! Después de haber leído el artículo, debo manifestar que lo único que me ha agradado y cuyo contenido comparto son las tres últimas líneas. Todo lo anterior me da la sensación de que estoy navegando en una ambigüedad e indecisión histórica. Se vislumbra de vez en cuando una alternancia hacia el catalanismo pero suavizada por cierto sentido de intolerancia e incomprensión. Creo que cuando navegamos deberíamos tener bien marcadas las aguas territoriales para saber a quien nos estamos refiriendo.
En cuanto al concepto histórico, nunca he conseguido asimilar, comprender exactamente, no sé si por mi cortedad o porque no he tenido la ocasión de escucharlo, el famoso 1714. ¿Historia? ¿Manipulación?
De las manifestaciones, quisiera que se nos hubiese informado sobre cuántos de los que allí estuvieron se encuetran en el censo de los cinco millones y medio que tenemos derecho al voto.
¿Por qué nuestros gobernantes no han dedicado un esfuerzo, un tiempo y un dinero similar a lo empleado en crear este ambiente de crispación politico en ayudar a las personas sin Techo, sin Trabajo y sin Tierra? Ya se nos ha olvidado el famoso PACTO TRIPARTITO de nuestra Catalunya.
“Aquí, contrariament a Holanda, on hi ha onze partits amb representació parlamentària, la cultura del Pacte té un sentit molt sectari: s’usa per unir forcee contra l’adversari polític…”
“hi ha una altra manera més intel.ligent, més humana i fraternal: respectar els sentiments dels altres, sempre que no incloguin violència o menyspreu…..” Sic..) Antoni Pedragosa. Ciutat Nova núm 160. Pàg. 4.
Treballem junts i demanem als qui tenen els encàrrecs i responsabilitats davant les lleis, primer que les cumpleeixin i després traballar per la reforma si cal, però sempre buscant el benefici de les persones més excloses.
Ánimo, que el mundo, quienes lo habitamos estamos vivos y con ganas de mejorarlo, “somos administradores y no propietarios de la madre tierra” Papa Francisco.
Respecto que parlis amb dos Idiomes, cosa que el Català, llengüa prohibida a Catalunya era i és el nostra Idioma Oficial i per culpa del presindent d’un partit molt fanàtic i cruel i amb una mentalitat del segle passat, va fer tot perqué la Unió Europea no l’aprovessin com Idioma Oficial. Ara no sé com està, però ultimament ens han fet guerra desde el Govern Central, inclús amb l’Idioma, amb el “nostra Idioma” i han anat seguint fent-nos por i ameneçant-nos, etc. Si ens volen prendre inclús la nostra llengüa mare, com ha d’anar el demés!!! Haurien d’anar per Espanya també a prendre’ls la seva, a veure si aleshores reaccionarien que no tenen cap dret de fer-ho. Respecta el que va passar el 1714 si pot llegir algún llibre d’història o aquí Internet mateix, ho esplica bé, però que no sigui manipulat. Perquè pel que es veu quan
una cosa no interessa i no volen que se sàpigue ho manipulen. Jo sé què va passar, ho he mirat a l’història i el que puc dir que no tenian dret a fer el que van fer, matar a tanta gent!!! I repartir-se el País de Catalunya, una part cap a Espanya i l’altra cap a França, la Catalunya Nod del Sud de França. Que van ser els francesos i els espanyols els que van venir a lluitar per prendre’ns Catalunya, repartint-se després el país (botí) entre els dos!!! Si això és just que vingui Déu i ho digui. A més al Papa està ben assabentat del que passa aquí Catalunya i ell acceptaria que Catalunya sigui un Pais Independent, cosa que hi ha un diari que ho amaga, això no ho diu, i al Cardenal que va fer pregàries, més li valdria que les hagués fet fer per la pau i perquè a Catalunya se’n respectin els nostres drets com a persones i com a Poble que som. I també que estudii el cas i llavors que par-li perquè n’hi ha que bla,bla,bla, i no saben el que díuen o díuen el que voldrian. Tampoc deu saber que el Papa acceptaria Catalunya Independent? Tot el que està passant és per no haver acceptat l’Estatut, votat democràticament, entre tantes altres coses. I en altres llocs d’Espanya si el van acceptar. La Pau neix de la justícia. Si no hi ha justícia no hi ha pau.!!!
Bona tarda!!!
El to de l’article m’encanta. És el del respecte i la fraternitat. Tot i això s’ha arribat a un punt que crec que l’únic que es pot fer és parlar i negociar la separació amistosament. No podem aguantar més un estat que no respecta la nostra llengua, la nostra cultura, que ens tracta com a menors, que ens enganya i amenaça. Crec que tots hem de posar bona fe i separar-nos per després, l’endemà, començar a construir una nova convivència fonamentada en l’amor i la llibertat.
El que trobo fatal són les amenaces que fa temps s’han fet cap a Catalunya! Si la gent ha sortit pacíficament a manifestar-se demanant la independència deu ser per algun motiu. Què havia de fer el govern d’aquí? Fer el sord i no fer res? Això ja ho sap fer el govern central de Madrid. Ara els que han anat a votar la majoria vol la indepedència, els que no hi han anat no els hi deu interessar, doncs ha guanyat el sí a la Independència, agradi o no agradi. Això és la democràcia, guanya el que el poble vota en majoria. Veurem com actuaran ara amb els resultats sortits de les urnes. Noves amenaces, noves mentides, no fer res,etc, ja ho veurem!!! Han fet tanta por i han dit tantes coses que ja no tenim por ni ens creiem res!!! Això és com el conte del llop, el pastor i les ovelles!!!
El articulo me ha producido dolor y no estoy de acuerdo con él en absoluto. No se tiene en cuenta a los “otros catalanes” y que somos muchos más que los independistas, y que no queremos la separación. Yo, en tantos años que vivo en la amada Catalunya, no he visto tanto padecimiento como el articulo nos quiere hacer ver y sí mucho respeto de los unos hacia los otros. Es verdad que de hace poco tiempo hay una crispación por parte de ellos, con un odio en algunos demasiado fuerte y esto enturbia la paz y concordia entre todos. También pienso que una separación empobrecería a Catalunya y a sus ciudadanos y que los mas débiles la sufrirían en demasía.
Pido por una Catalunya fuerte y unida.
Jo penso que s’han tingut en compta totes les persones que viuen a Catalunya i estan empadronades aquí. Les urnes estaven posades per a tothom!!! Inclús podien votar per correu els d’aquí i el que viuen a l’estranger (que no van poder molts votar perqué no els arribaren les butlletes, per culpa d’algú que no li va interessar segons les notícies). Com deia les urnes van ser posades per a tothom i va guanyar el Junts pel Sí, els que no van anar a votar tan els deu fer qui guanyi, perquè si no ja hi haguessin anat. Ara, que no s’exclamin si no els agrada el que va sortir democràticament. Si haguessin votat tots els extrangers veuriem més clar el que hagués sortit, porser el Junts Pel si hagués tingut majoria, (per això alguns ja van fer que no els arribessin les butlletes). Això també és corrupció, inclus els d’aqui van aver d’espabilar-se per votar per correu insistint, perquè tampoc els hi arribaven, s’ha de ser just i no fer aquestes injustícies!!! La gent veiem això i també veiem que ja no tenen credibilitat ni amb el que fant ni amb el que diuen els que es comporten malament i només miren quina en poden fer per enredar-ho tot. Això no és voler el bé del País. D’això en diuen fer la punyeta, etc.
PAU, JUSTÍCIA, I DEMOCRÀCIA!!!! NO A LA CORRUPCIÓ, DE CAP CLASSE!!!
Voldria felicitar-vos per l’article perquè heu tocat l’arrel del problèma com pocs mitjans de comunicació han fet, sobretot en aquests dies tan agitats quan tothom estirava la manta cap a casa seva, com sol passar en totes les eleccions.
Ara que ja estem a l'”endemà” es palpa més clarament el problema i no costa de veure la raó que teníeu d’escriure el que vàreu publicar. Llàstima que les lliçons costin tan d’apendre. Tant, que moltes vegades no s’aprenen mai.
Endevant, doncs, tot enviant-vos una molt forta abraçada.
Vostre Jordi
La meva opinió és que a les urnes es demostra el que vol la majoria del poble, cadascú vota segons el que vol, a ningú l’obliguen a votar un partit o un altre. Això és democràcia, encara que a vegades pacten altres partits per treure el que han votat la majoria de gent per un partit. Es just això? Jo no ho sé, les lleis ho permeten, i llavors sents comentaris que díuen que no cal anar votar, que igualment fant el que volen! Potser haurien de canviar aquestes lleis! Però jo penso que s’ha d’enar a votar! Els que no hi van que no és queixin si no els agrada el partit guanyador, i que tampoc diguin que no han tingut amb compte el seu pensar. Tots estem ocupats i voldríem ocupar el dia sortint de viatge, etc. però n’hi ha que treballen i hi van i, si més no, és pot fer per correu, (Encara que segons sembla, als de l’estranger els hi han fet una injustícia, no els hi han arriban les butlletes, una altra injustícia) ens i hi jugem molt en les votacions, hauríem de ser responsables i col.laborar tots. És la meva opinió.
Molt bon dia!