Fotografia de Jan MorovicUn cop d’ull a l’evolució de les dar­re­res manifes­tacions de la diada des del 2010, després de la sen­tèn­cia que va retallar l’Estatut i provocà l’inici d’una escalada a favor de la independència -fins aleshores opció minoritària- seguint per la del 2012, on les banderes ja eren majoritàriament estelades, i acabant en la d’aquest estiu, ens mostra un  «canvi de pantalla» de bona part de la societat catalana. Segons molts, ja no és possible fer marxa enrere.

Ens dol, i creiem que és el sentir d’una àmplia majoria, que s’hagi arribat a aquesta situació entre les institucions de l’Estat i les de Catalunya; també que des d’un partit força representatiu s’hagi arribat a fer servir descaradament la paraula «odi» amb actitud mobilitzadora i que alts repre­sentants institucionals hagin fet servir expressions més que despectives per qualificar la manifestació de la Via Lliure.

Com també ens dol que s’hagi arribat a reduir una complexa qüestió històrica,  on hi entren en joc senti­ments molt arrelats, a una me­na de combat entre «bons» i «dolents», «els meus» i «els altres», els d’aquí i els d’allà… El fet és que quan impera la desconfiança recíproca, el diàleg es fa impossible.

Per culpa de qui?

La llista de retrets podria anar en moltes direccions. Ens limitem a senyalar-ne dues. En el camp de la comuni­cació,  bona part de la premsa s’ha convertit en militant d’una opció que sistemàtica­ment absolutitza i desacre­di­ta l’altra; en el de la política s’abusa de les declaracions, es porta la llei al propi terreny, es posa molt de pes en les mobilitzacions, es funciona amb política de fets consu­mats i es troba a faltar una polí­tica bolcada en millorar la vida de les persones i dels pobles, sense por d’aliar-se amb qui convingui, valorant el que es té en comú.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar: És en­cara possible escalar el cim de la concòrdia? És una ingenuïtat i una utopia parlar del dià­leg com la forma política per excel·lència? Som uns somiatruites? És impossible deixar de preguntar-nos qui té la culpa? Segur que sempre és de l’altre? És possible abandonar aquelles mitges veritats que ofeguen la veritat sencera?

La cultura del pacte

Per a nosaltres, catalans, la cultura del pacte és una tradició. La necessitat de «pactar» la tenim en primer lloc a casa nostra. De fet, això serà més evident «l’endemà» de les eleccions quan, segons els sondejos, cap de les parts  tindrà una majoria suficient per poder tirar endavant el propi projecte sense comptar amb altres.

A més, el panorama actual, amb dos eixos diferents que es creuen per diverses bandes (dreta-esquerra, separació-unió, amb tots els graus i matisos que se’n deriven), fa preveure que no serà gens fàcil governar a partir del 28 de setembre, ja que, encara que surtissin guanyadores, per tirar el procés endavant, les forces independentistes haurien de pactar el «com».

És en aquests punts, go­ver­nabili­tat i procés indepen­den­tista, on la política autèntica tindrà la possi­bilitat d’estar a l’al­çada que tots esperem, encara que sigui fruit de la necessitat.

Onada independentista

Dit això, la persistent for­ça de la gegantina onada inde­penden­tista és evident. Un gran error dels governs centrals ha estat no pren­dre’s serio­sament fins a les darreres set­ma­nes la volun­tat d’aquests centenars de milers de perso­nes que des de 2010 fins a l’11 de setembre de 2015 s’han manifestat civilitzadament i massiva a Barcelona i arreu de Catalunya. Certament, de falta de sensi­bilitat n’hi ha a tots cos­tats –no oblidem que no ens trobem davant de dos pols, en una situació binària– i són pocs els líders, polítics o d’opinió, que estan atents a no provocar afirmacions que no puguin assumir els  de l’altra banda. Poca autocrí­tica i molta cridòria.

Així mateix, observant on es posa el focus, l’èmfasi i el to, a Catalunya algunes  veus no són conscients que més enllà de l’Ebre hi ha molta gent a  qui de veritat li dol, li fa mal la possible indepen­dèn­cia, bé sigui per ra­ons e­mo­tives, fa­mi­liars, his­tòriques… Es fan massa generalit­za­ci­ons i co­men­­taris que confonen la part (el poder) amb el tot (el poble).

Però no podem perdre la perspectiva global i seguim sense entendre que moltes institucions no considerin el fenomen com un fet que necessita un tractament polític, amb tot el que això vol dir. Moltes persones, a Catalunya i a fora, ens preguntem si no hi ha cap altra resposta a aquest anhel més que donar-li un «cop de llibre», ja sigui amb la Constitució o amb el Codi Pe­nal a la mà.

Esperit de fraternitat

Molts volem que l’esperit que animi totes les nostres accions, indivi­duals i col·lectives, sigui sempre el de la fraternitat univer­sal: fraternitat entre les persones, entre els po­bles, entre tots els pobles co­men­çant pel propi; i no per nar­cisisme col·lectiu, sinó per fer-lo agradable  a qui hi viu, obert i acollidor a qui el visita, en condici­ons de poder oferir a altres la riquesa de la pròpia diversitat.

Qui s’es­for­ça en viu­­­re per la fra­­­ternitat uni­versal,  a l’hora de vo­tar, haurà dis­posat d’un pode­rós motiu inspi­rador: optar pel qui mil­lor, segons ell, pugui contri­buir a promoure la frater­nitat en tots els seus aspectes i dimensions; i ho haurà fet des de la pau i la llibertat interior, deixant-se guiar per elles.

Josep Bofill i Gaspar Bruguera

Aquest article sortirà publicat contemporàniament a les revistes Ciudad Nueva (en castellà) i Ciutat Nova del mes d’octubre. 

Sobre l´autor

Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.

0

Finalitzar Compra