L’intel·lectual polonès Adam Schaff, un marxista convençut, reivindicava una ètica on hi fossin presents el socialisme i el cristianisme, superant així una absurda confrontació històrica. Ell veia que el valor superior d’aquests dos humanismes és la persona humana I que, per tant, és en aquest camp on havíem de treballar junts, perquè hi ha molt per fer.
Han passat anys de la proclama de Schaff i sembla que, pel camí, hem perdut temps i força. Però no tot esta perdut. Vivim un temps empobrit d’ideologies que alguns, fins I tot, l’anomenen era post ideològica. El seu lloc l’omple l’anomenat pensament únic, de l’anomenada Escola de Chicago, amb Milton Friedman com a un dels promotors. Tot sembla seguir fidelment les consignes del totpoderós mercat, i al seu voltant s’estructura una societat moguda per una força motora: el consum.
Alguns diuen, i no els falta raó, que les ideologies exaltades, són perilloses. És cert. En nom de Déu s’han fet autèntiques barbaritats, però també s’han fet en nom de la causa o de la pàtria. Són greus errors que es segueixen repetint i que fan necessari unir forces per construir un nou humanisme que tingui com a centre d’actuació la persona concreta, l’ésser humà de carn i ossos, i que posi el centre de gravetat en la dignitat humana i el respecte per la vida.
Vivim una època marcada per un fenomen ambivalent: la globalització. Ocupa l’àmbit econòmic, l’àmbit dels mercats, l’àmbit de les comunicacions… i, tant o més rellevant que els àmbits anteriors, ens trobem en una plena globalització tecnològica, que permet la circulació de capitals d’una banda a l’altre del planeta, de forma instantània.
Això, al mateix temps, pot ser una eina magnífica per globalitzar els drets humans arreu del món, però, alerta, no ens confonguem: un humanisme global ha d’estar ben assentat sobre uns principis bàsics i de cap manera pot derivar en un colonialisme cultural o polític, sinó que ha de respectar la diversitat de cultures, especialment les febles i minoritàries. Cal tenir present que la globalització, si és entesa com a uniformització del món, ens empobreix humanament i genera tota mena de conflictes i ressentiments.
Si a tot això hi afegim la desigualtat radical entre el nord i el sud, fruit del colonialisme i l’espoli, veurem que hi ha molta feina per fer, tan necessària com atractiva. Cal posar endreçar les coses i posar la persona al lloc que li pertoca. Necessitem globalitzar l’humanisme de forma que es faci possible l’harmonia universal dels pobles i el sentit de fraternitat entre les comunitats humanes.
Antoni Pedragosa (abril 2016)
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.