El misteri natural, naturalment!
La pandèmia de la Covid-19, ha estat qüestió de l’atzar de la natura, o bé d’un descuit humà? Dit d’altra manera: la natura és la responsable d’aquesta desgràcia o ho som nosaltres?
Aquesta mateixa pregunta la plantejà (tot i que de manera més crua) Voltaire en el seu Poème sur le désastre de Lisbonne arran del terratrèmol que s’esdevingué a la capital portuguesa el novembre de 1755. I encara més: Voltaire exigia una resposta a Déu (o a l’Univers, o a qui pugués donar-li) del perquè de la mort de tants innocents. “Creieu-me que, quan la terra obre els seus abismes, el meu plor és innocent i els meus crits són legítims”.
Aquest tipus de desgràcies ens ha obligat a replantejar-nos les nostres relacions amb la natura. El poeta italià Leopardi deia que “la natura és mare quan engendra, però madrastra quan estima”. A la novel.la Der Zauberberg [La muntanya màgica] l’escriptor alemany Thomas Mann descriu una natura muda i amenaçadora, indiferent envers els humans. Davant del dolor inexplicat, tendim a cridar com el personatge de Pedro Páramo, el protagonista del llibre de Juan Rulfo: “vida, no ets digna de mi!”. I fins i tot hi haurà qui demani venjança…
Deixant de banda els càstigs insondables, també és possible que la culpa sigui nostra. I si la pandèmia ha estat el resultat de la incompetència de la ciència, d’uns hàbits irresponsables o d’una manca de previsió política? Hem estat nosaltres els qui hem creat el virus? Es podria haver evitat? Aleshores, seria la natura la que crida amb innocència: “ai, humà, que no ets digne de mi!” Per tant, si les coses són així, hauríem d’acotar el cap i esmenar les nostres errades.
Hojas y papel ens posa al davant d’ambdues posicions. L’Agustín és amant de la natura i covençut que la pandèmia és un càstig natural (còsmic) per les nostres vileses. Contràriament a ell, en Marcos és un aferrissat defensor del progrés tecnològic i està convençut que tot plegat és una falla humana. El primer creu que l’ideal seria una societat sense tecnologia i tan natural com la de les bèsties. El segon defensa una societat en la qual la natura sigui substituïda per la tecnologia, i per tant perfecta i sense errades.
Més enllà d’utopies, la veritat és que l’Agustín veu la natura com una finalitat, i en Marcos com un mitjà. Hi ha qui en un arbre hi beu fulles, però un altre hi pot veure paper. La mare o l’objecte, estimar o utilitzar… què hem de fer? No hi ha més opcions?
En efecte, seria erroni reduir la realitat a aquestes dues posicions. Potser el problema rau en el fet de considerar la natura com un Altre, aliè o separat del Jo i per tant jo puc posicionar-me al seu davant. Potser no hauríem d’estudiar les nostres relacions ‘amb’ la natura, sinó ‘des de dins’ de la natura, ‘des de dins’ del món. El matís és important. De fet, ni podem imaginar-nos el món sense la natura (tal com proposa en Marcos) ni podem viure sense utilitzar-la (tal com proposa l’Agustín).
La veritat és que formem part del món, i no podem ser-ne aliens. Probablement, l’argument més racional per tenir cura de la natura és que, si la menystenim, ens estem perjudicant a nosaltres mateixos. Però no voler fer cap mena d’ús de la natura és com no voler respirar per respecte al vent. Un absurd! En tot cas, cal no confondre l’ús amb l’abús ni el mitjà amb la finalitat.
Dostoièvski ja afirmava que la natura era el mirall més clar de tot ésser humà. Som terra i per tant l’hem de respectar tot i que de vegades els seus dons siguin, com es diu a Pedro Páramo, tan gratuïts com àcids. Què cal fer aleshores davant dels danys naturals, misteriosos i insondables? Com hem d’actuar quan no trobem culpables? Potser cridar com Hamlet, de Shakespeare, “La natura és un desori… Maleïda sort! Haver nascut jo per esmenar-la!
Alejandro Morala, 2020
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg