Entrevista a Ángela Alonso, metge intensivista a l’Hospital Universitario de Fuenlabrada
Empatia, professionalitat, obertura, responsabilitat, sinceritat, claredat… Cadascun d’aquests conceptes podria servir per descriure alguna de les múltiples cares de la nostra entrevistada, però la veritat és que tots ells no són altra cosa que matisos del concepte que centra la nostra entrevista: humanitat.
Per què hem de parlar d’humanitzar la sanitat quan ens hauria de semblar gairebé una redundància?
Efectivament, nosaltres ens dediquem a això perquè ens ha sorgit aquesta vocació, una paraula molt maca que ve del llatí, vocatio que significa crida. Però sovint, amb el temps, aquesta crida que hem sentit es va perdent perquè hi ha molts factors externs que ens empenyen: la saturació del nostre sistema sanitari amb una sobrecàrrega de treball molt gran, unes condicions laborals molt dolentes o la precarietat absoluta dels recursos humans. A més, sovint ens sentim desprestigiats, injuriats… poc cuidats. Tot això va fent forat i comencem a difuminar l’objecte de la nostra professió, que és ajudar altres éssers humans, tenir-ne cura i guarir-los si podem.
Aleshores, és el sistema el que no està humanitzat?
El sistema sanitari és un engranatge que se’ns menja i centra el focus assistencial en altres elements: xifres, números, taxes, mortalitat o despesa sanitària. Tot això és important, però la sanitat no la formen els llits, ni els hospitals, ni els respiradors. La sanitat la formem les persones, i posar-hi el focus suposa un canvi de cultura que afecta l’actitud de cadascú.
La bona notícia és que això depèn de nosaltres, que som els motors del canvi. Aquesta és la raó per humanitzar. No és que no siguem humans.
FRAGMENTACIONS
Anem, doncs, a pams. ¿L’especialització és una fragmentació que pot influir en aquesta deshumanització?
Aquí la fragmentació és necessària, perquè el camp del coneixement en el món de la sanitat ha augmentat de forma exponencial. No ho podem saber-ho tot i és bo que sorgeixin les especialitats i fins i tot les superespecialitzacions. Però la part negativa apareix quan perdem el focus, ja que tot l’organisme està en relació.
Un hepatòleg, per exemple, pot tractar molt bé el fetge, però no es pot oblidar de la resta del cos. Encara més, no podem oblidar que aquest fetge és un òrgan que no viu sol. Es tracta d’una persona que té un fetge malalt. No estem atenent un fetge, sinó una persona que hem d’entendre com un ésser biopsicosocial.
Aquesta concepció holística, integral, dels éssers humans la té el metge de família, que ens acompanya al llarg de la nostra vida, a nosaltres com a individus i també a la nostra família, les nostres relacions. El metge de família és la base de la piràmide del sistema sanitari, però malauradament són els professionals que estan més mal valorats. Sembla que siguin a primera línia de foc perquè se’ls dispara i se’ls critica.
Aconseguir aquesta visió global en altres especialitats i és una qüestió molt complexa que suposa un canvi important.
Així arribem a un altre repte: el treball en equip.
Actualment cada pacient és valorat per molts professionals sanitaris diferents. Cadascú fa la seva part i ho fa pel bé del pacient, però entre tots no són capaços de veure el pacient.
Jo puc ser fisioterapeuta i fer molt bé la meva fisioteràpia, però haig d’entendre la situació general del pacient per poder adaptar el meu treball a la seva evolució i per això necessito parlar amb el metge responsable. La comunicació és vital i no es tracta només de “jo t’explico què has de fer”, suposa un diàleg i una valoració del treball dels altres. Som les peces d´un puzle que ha d´estar ordenat perquè es vegi la imatge.
També es percep una bretxa entre la gestió i l’atenció sanitària.
Jo en dic Matrix. La gestió –l’organització– i l’assistència són dos mons paral·lels que no es comuniquen. Els assistencials estem al peu del llit o a les consultes veient els pacients, sabent com estan; els directors, els gerents, els ministres i els assessors estan en un despatx fent una feina d’organització, però no es comuniquen amb els professionals de peu de llit. Poden tenir idees meravelloses, però ells no les portaran a terme i han de comptar primer amb nosaltres per saber com estan les coses i si es poden fer realitat.
ELS TRES PILARS
De quina manera podem col·laborar els no sanitaris en la millora del sistema?
Cadascun dels tres pilars bàsics de la sanitat (pacient, família i professional sanitari) ha de fer la seva part. Tots podem donar i tots podem rebre, o així hauria de ser. Sovint sembla que els professionals sanitaris només hem de donar, però també hem de rebre. Amb la pandèmia ha quedat ben clara la fragilitat de l`ésser humà i també la dels sanitaris, amb el burnout, el desgast professional que pot portar implícit l’abandonament de la professió, o fer-ho malament, o simplement cobrir l’expedient. Això porta a perdre professionals, com ens ha passat amb aquesta pandèmia. Molts no volen tornar a treballar perquè ha estat molt dur. La pandèmia ha sigut la gota que ha fet vessar el vas, perquè no veníem nets, veníem molt cansats. Se’ns ha exigit molt, ho hem donat tot, però no s’ha sabut tenir cura del cuidador.
Els pacients, per la seva banda, han de col·laborar coneixent la malaltia i cuidant-se. Això és important, perquè pot semblar que els sanitaris som els encarregats de resoldre els problemes, però necessitem la col·laboració del pacient i de la família que té cura abans, durant i després del pas per l’hospital o del procés d’una malaltia. Els éssers estimats han de formar part d’aquest engranatge. Cal dedicar-los temps perquè també pateixen. No hem d’atendre només les seves necessitats psicològiques, emocionals, espirituals o d’ajuda física i material, sinó que els hem d’ensenyar com cuidar. Els papers no sempre són estables.
LA REGLA D’OR
Què entens per cura?
Per mi la cura és preocupar-se per l’altre. Quan et preocupes per l’altre, ja l’estàs cuidant. De vegades vol dir tractar-lo, curar-lo i d’altres vol dir acompanyar-lo, sostenir-lo, estar amb ell. Nosaltres hem de ser aquest suport que necessiten, aquesta mà on agafar-se, aquests ulls per mirar amb honestedat. En el fons es tracta de la regla d’or: No fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres. Si ens poséssim malalts, ens agradaria que el nostre metge i la nostra infermera hi fossin. Encara que sabéssim que no tornarem a casa o que no ens curarem, o que el final és a prop.
Tot l’organisme està en relació
APRENENTATGES
Què hem après durant la pandèmia?
Moltes coses, i també n’hem desaprès algunes. Hem après a treballar de manera diferent. La Covid–19 ens ha tret moltes seguretats a tots plegats. Com a societat i com a sanitaris ens hem enfrontat a alguna cosa que no havíem viscut mai, una pandèmia agressiva, brusca, inesperada i explosiva, amb molt pocs mitjans i sense saber com tractar els malalts, perquè ens venia de nou. Ara n’estem aprenent, però en els moments inicials fèiem càlculs sobre què podia funcionar i què no, i fèiem servir tot el que teníem a l’abast, però realment no sabíem com curar. Tot això ens ha remogut de dalt a baix, i ens ha deixat desorientats. Ens hem sentit absolutament vulnerables. Tots érem carn de canó, tots érem personal de risc, tots ens podíem contagiar en qualsevol moment.
La principal por era no poder atendre ningú en unes condicions òptimes, ni de bon tros. D’alguna manera hem hagut de desaprendre per tornar a les bases. No ens serveix tot aquest castell tan bonic que hem construït perquè té fonaments de fang. Hem de tornar al que és bàsic, a la investigació, a basar el tractament en la fisiopatologia. Aquesta situació ens ha tornat més… humans. Si algú es veia a dalt d’algun pedestal, aquesta situació l’ha fet tornar a la casella de sortida.
No podem oblidar tot el que hem après amb la pandèmia
Hem après que no valores realment coses a les quals no sols donar importància, com la comunicació o l’acompanyament, fins que descobrim que no les tens, quan veus que els pacients estan sols, que tu estàs sol.
La pandèmia també ha estat una cura d’humilitat. Hi ha molta gent que ha perdut algú. Molts hem perdut companys o familiars. Comences a relativitzar moltes coses i gires de nou la brúixola cap al nord. Però el més important per a mi no és tot el que hem après, sinó que no ho hem d’oblidar, perquè altrament estem condemnats a repetir-ho.
Ángela Alonso es metge intensivista a l’Hospital Universitario de Fuenlabrada
Ángela Alonso és membre de Proyecto HU–CI: Humanizando los cuidados intensivos i també ha col·laborat al llibre La Salut –Editorial Ciudad Nueva– amb el capítol La importància de la mirada en què ens explica més a fons com va descobrir que la seva missió “no era reparar cossos malmesos, sinó ajudar les persones en un dels moments més durs i dolorosos de la seva vida.”
PROYECTO HUCI – Humanizando los Cuidados Intensivos
Humanizando los Cuidados Intensivos és una organització internacional amb més de 100.000 professionals convençuts que l’atenció sanitària ha d’estar centrada en la dignitat de tots els seus actors.
Proyecto HU–CI treballa per canviar el model d’atenció sanitària, centrant-lo en la cura de les persones: pacients, usuaris, familiars i professionals de la salut a través de la investigació col·laborativa metacèntrica, la formació dels professionals en habilitats no tècniques (human tools) i la certificació de les UCI en bones pràctiques d’Humanització.
Des del 2017 ha capacitat més de 10.000 professionals sanitaris i continua la seva tasca de divulgació i sensibilització per tot el món.
L’entrevista sencera es pot veure en el vídeo següent:
Aquesta entrevista ha estat publicat a la revista Ciutat Nova número 187: Salut!
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.