Quina resposta podem donar a l’onada d’immigrants que estan empenyent les portes d’Europa? Mentre estem parlant d’emergències de seguretat, com podem crear unes condicions per al desenvolupament que evitin la fugida de milions de persones dels seus països per buscar un futur a un altre lloc? L’experiència de Bolívia ens pot donar algunes pistes.
Quan a Europa es parla de cooperació, que és sens dubte un instrument important, em ve al cap el cas de Bolívia. Fa pocs anys aquest país era al vagó de la cua del rànquing de desenvolupament i un dels més pobres de l’Amèrica Llatina, només superat per Haití. Tot i tenir molts recursos, com els minerals i els hidrocarburs, la pobresa era immensa, fins al punt que s’havia convertit en un país amb tradició emigrant. Les xifres oficials diuen que dos milions i mig de bolivians viuen a l’estranger, la quarta part dels seus deu milions d’habitants, sense comptar els treballadors temporers. El president Evo Morales explica que la primera vegada que va dormir en un llit de veritat va ser a l’Argentina, fent de temporer.
Les coses van començar a canviar amb la cooperació, però a partir d’un acte de justícia, quan el govern va decidir canviar les condicions comercials de l’explotació dels recursos naturals. En aquell moment les companyies petrolieres deixaven al tresor públic el 18% dels seus ingressos, mentre que es guardaven per a elles el 82%. El govern d’Evo Morales va imposar la inversió de la proporció: un 82% per a l’estat i el 18% restant per a les empreses privades. Anatema! Com s’atreveix aquest populista? “Bolívia està a la vora de l’abisme, se la tractarà com a pària i haurem de fugir.” Però el govern no va fer cas d’aquestes veus d’alarma i va seguir endavant. Ningú se’n va anar. Les companyies petrolieres s’hi van quedar perquè encara seguia sent un bon negoci. Us imagineu el que estaven guanyant? Aleshores els governs amics d’Argentina i Brasil també es van adonar que havien d’ajustar el preu del gas, que havia estat massa bo per a ells. Era un esforç que podien suportar i avui dia segueixen sent bons clients.
I què va passar? En set o vuit anys els ingressos fiscals per la venda d’hidrocarburs s’han multiplicat per deu; el PIB per càpita dels bolivians s’ha duplicat; les inversions de l’estranger s’han multiplicat per cinc (és a dir, no tan sols ningú ha marxat, sinó que han arribat nous inversors); l’augment del consum ha afavorit l’intercanvi amb els veïns Perú, Argentina, Xile, Brasil… Tots els indicadors socials han millorat netament; gairebé s’han assolit els Objectius del Mil·lenni i fins i tot a les zones més remotes es construeixen carreteres, escoles, hospitals i hi arriba l’aigua potable, el clavegueram i l’electricitat. A partir de 2013, les dades oficials de l’emigració s’han invertit i ara hi ha més entrades de persones de l’estranger que emigrants.
Crec que quan parlem d’Àfrica, fins i tot abans de la cooperació, caldria fer un acte de justícia mitjançant la revisió de les relacions comercials i l’establiment de nous criteris en relació als guanys derivats. Perquè, en cas contrari, es manté només el nivell de beneficis de les grans empreses en lloc d’establir beneficis justos i recíprocs amb el país que produeix els recursos. Ens hauríem de preguntar per què la República Democràtica del Congo, que podria ser ben bé una potència mundial, s’apaga enmig d’una guerra permanent amb una part del territori ocupat i amb els recursos saquejats. ¿Com és possible que a Nigèria, que hauria beneficiar-se del seu petroli, és tan difícil trobar gasolina, mentre que al delta del Níger s’està produint una destrucció ambiental apocalíptica, amb poblacions d’una esperança de vida que ha caigut per sota de 50 anys? I podríem seguir amb totes les antigues colònies europees que produeixen béns necessaris per als mercats occidentals…
Certament és un tema complex que no és fàcil de tractar, però no és tant un problema de cooperació, com, més aviat, de justícia.
Alberto Barlocci (08.05.2015)
Article original a Città Nuova
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.
- Fem Sobretaula! - 10 juny 2020
- Restos - 7 febrer 2020
- Entrevista a Daniel Innerarity - 3 gener 2020
Comparto al 100% la idea de fondo, aunque considero que el proceso boliviano es bastante más complejo y con mucho más matices. Pero entiendo que en un artículo de este estilo y extensión sobre todo, no se puede ahondar. Por ejemplo: tengo mis dudas del giro del 18/81 al 81/18. Creo que al final fue un 50/50 o partió de ese marco. El ingreso se amplió en 10 tb porque el precio del gas, en los contratos que Bolivia hizo con Brasil estaba en relación al precio del petróleo. Y al subir el costo del petróleo subió el del gas. Y esos contratos no los hizo Evo, sino justamente el anterior gobierno…
Por eso prefiero pensar que sea una combinación de medidas políticas económicas, del gobierno del MAS, pero también de anteriores, como también de situación internacionales del momento.
No sacaría tan rápido la conclusión que el hecho que se haya invertido la migración de los bolivianos sea simplemente por las medidas del gobierno del MAS, sino también justamente porque en Europa no tienen posibilidad de trabajo y regresan, no por opción, sino porque no tienen otra. No es sólo un tema económico, sino también de modelo de vida, cultural, etc.
Bueno, simples comentarios, para evitar un posible simplismo engañoso. Aunque repito, coincido con la idea de fondo: que el tema no es de cooperación, sino de soberanía económica de estos países, y para eso tiene que haber una voluntad de los “poderosos”.