ManEm fa l’efecte que en bona mida hem perdut la capacitat de interrogar-nos.  Davant d’aquelles preguntes vitals de la nostra existència, com pot ser, per exemple, perquè existeixo?  Perquè existeix tot el que ens envolta? Què puc fer jo en aquest món? Què espera el món de mi?

Tot aquest conjunt de preguntes existencials haurien de configurar el nostre univers mental, per donar suport al que podríem anomenar la nostra intel·ligència espiritual.  Aquesta intel·ligència interrogativa la tenim afeblida  perquè al seu lloc hi situem tota mena de necessitats organitzatives per viure. Quants diners necessito per passar el mes?  Què haig de comprar avui?  Quina roba es porta?  Quins partits de futbol hi ha aquest diumenge?  D’aquesta manera, tot el que és instrumental, o d’oci, ens pren espai massa sovint a tot allò que és interrogatiu i de pensament.  Per anar bé, hem de deixar espai a aquestes dues realitats de manera que es complementin mútuament.

La intel·ligència interrogativa o  espiritual, ens situa davant de tot allò que ens ultrapassa i pot tenir, o no, un component religiós.  Però, tant si té aquesta dimensió com si no, aquesta intel·ligència sempre ens donarà la capacitat d’escoltar la crida interior, que ens marca una missió a fer a la nostra vida i ens genera unes necessitats vitals de justícia, de veritat, de reconciliació amb un mateix i amb els altres, de ser generadors de pau, de respectar i sentir-se respectat, d’estimar i sentir-se estimat.

La pràctica habitual de totes aquestes necessitats existencials, ens obre la porta a uns grans beneficis vitals i humans.  La persona que té desperta la intel·ligència espiritual, cada cop té més clar què ha de fer en aquest món.  I té més resistència a deixar-se colonitzar pel consumisme, o bé a caure en posicions intransigents o fonamentalistes.

Més d’una vegada hem sentit a dir que les  conviccions fermes són la porta d’entrada als fonamentalismes. Això pot ser veritat però no sempre és així, perquè aquelles conviccions que generen bona convivència, que generen bones relacions, que contribueixen al bé comú i que respecten els drets fonamentals de les persones i dels pobles, són necessàriament generadores d’un món millor.  Aleshores el món del nostre voltant canvia encara que sigui en les petites coses de cada dia. I un somriure és més que un somriure, i un petó és més que un petó.  Perquè descobrim que la trobada amb l’altre és un moment sagrat, que no podem desaprofitar.

Antoni Pedragosa

Articles d’Antoni Pedragosa en altres mitjans

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra