Per a Enric Benito, morir, com néixer, és un procés natural i ben organitzat, encara que força desconegut i percebut com a amenaçador pel desconeixement que en tenim. La mirada lúcida de l’autor ens permet rebaixar, o potser fer desaparèixer, la por que ens allunya de la possibilitat d’entendre el procés de morir. Les pistes que el mateix procés ens ofereix poden ajudar en l’acompanyament i a acomiadar-nos amb serenitat i coratge de les persones estimades que ens precediran en aquest viatge, i també a aprofitar aquesta experiència per preparar-nos nosaltres mateixos. Aquest text forma part d’un article més ampli citat al final.
Si ens fixem en el procés de la mort des d’una perspectiva experiencial, podem veure com la naturalesa està molt ben organitzada i que aquest procés té una dinàmica pròpia molt comparable, encara que aparentment sembla oposada, a la de néixer. Podem fer les següents afirmacions:
• Morir és normal (deia Borges que, juntament amb la migdiada, és un hàbit molt estès).
• Morir no és una malaltia que s’hagi de tractar, no és un tema mèdic ni sanitari, és un procés biològic i biogràfic amb un profund gruix antropològic.
• Morir no fa mal, en pot fer la malaltia que va per sota de tot el procés, però no pas el fet de morir.
• La por i la ignorància sobre aquest procés, i les resistències que sorgeixen, el solen fer més complicat. El patiment és fruit de la ignorància i de l’aferrament o la resistència a fluir amb una realitat que s’imposa.
• Morir bé és de vital importància, és un bon indicador d’haver viscut bé. A més, la forma de morir deixa un fort impacte en les persones properes que aprendran vivencialment de qui se’n va.
• La mort de cada persona sol ser una expressió de com ha viscut. Cadascú s’acosta a aquest procés amb els recursos que s’ha anat construint i amb les necessitats que ha tingut al llarg de la seva vida.
• Segurament és el viatge més apassionant que farem a la nostra vida perquè ens posa al davant de la nostra finitud i la nostra transcendència.
• L’experiència ens diu que ningú no mor sense saber que està morint. La negació de la realitat per part dels que l’acompanyen –que sempre intueix la persona que se’n va–, no facilita la comunicació honesta ni l’acompanyament càlid.
• La negació de la realitat no permet que qui se sent insegur i temorós comparteixi amb els que el cuiden i l’acompanyen allò que més el preocupa, si aquests no són capaços de fer front a la realitat, que de totes maneres s’acabarà imposant.
• I finalment: encara que les persones moren, la mort no existeix. Hi ha un final d’una biografia, però no hi ha cap evidència de l’acabament de la vida.
• Tot i que hem adoptat de manera ostentosa l’expressió End of life i sovint emprem el terme traduït com “el final de la Vida”, la veritat és que la vida no sembla tenir final, només hi ha un tancament d’una biografia que cal celebrar, res més.
el procés de morir ens revela que la natura està ben organitzada
NECESSITATS
Tots ens acostem a la mort amb els recursos i les necessitats que, respecte d’aquest tema, hem desenvolupat al llarg de la vida i, com s’ha dit, “la casa de la mort té mil portes perquè cadascú trobi la seva”. És a dir, no hi ha una “manera adequada de morir”.
Assumim un model antropològic que, simplificant, ens diu que les persones som fràgils i vulnerables, però, alhora, estem dotats d’una consciència que ens fa transcendents, en siguem conscients o no, d’aquesta dimensió.
Moltes persones s’encaren amb aquesta etapa com a una amenaça a la integritat del que han construït, i poden sentir por davant de la dissolució d’allò amb què s’han identificat. La majoria desconeix –per no haver-ho descobert– el que els sosté, la consciència en què han estat vivint. Aquesta consciència, que constitueix el fonament del nostre ésser, no és personal, sinó que es troba fora de l’espai-temps i mai no és amenaçada. Per això, qui coneix aquesta part de si mateix no pot tenir por. En la mesura que ens hem identificat amb aquella part més superficial de la nostra consciència, la majoria tenim por de morir.
Algunes persones, per les experiències viscudes de pèrdues anteriors, de situacions extremes o de vivències que els han portat a tenir una percepció més afinada, han descobert aquesta altra part d’ells mateixos, la profunditat que ens sosté i que mai no pot ser amenaçada. El procés de morir confrontarà els nostres recursos personals i establirà una dinàmica en què ambdós aspectes, la nostra por i la nostra confiança, seran posats a prova.
S’han descrit les necessitats de la persona que se’n va. Així, per exemple, Peter A. Singer, després d’un estudi en què entrevistava pacients en situació de malaltia incurable, el 1990 avançava quines eren les necessitats que aquests tenien en un article titulat Quality end of life care: patients’ perspectives que es va publicar en una revista científica. Aquestes necessitats les va resumir així:
• Tenir un bon control del dolor i altres símptomes: que el cos no impedeixi al pacient centrar-se en allò que ara importa, que s’alleugereixin els aspectes físics.
• Evitar una prolongació inadequada del procés de morir. Els pacients demanen que no s’interfereixi en el procés allargant-lo de manera innecessària, cosa que de vegades passa quan no es tenen clars els objectius d’aquest procés.
• Mantenir la màxima autonomia: Les persones, fins i tot dins de la seva fragilitat, si mantenen la seva autonomia moral i la seva capacitat de prendre decisions, s’han de tenir en compte a l’hora de prendre alguna decisió sobre el tractament.
• Poder alleugerir la seva càrrega emocional: És moment de fer les paus amb la història d’un mateix i de reconciliar-se, si cal, amb els aspectes difícils del nostre passat. Perdonar-se i perdonar per allò que no es va saber fer millor, alleugereix i permet deixar anar pes amb menys dificultat.
• Reforçar els vincles afectius amb les persones estimades: quan es perden les forces i ens sentim cada cop més fràgils i vulnerables, és moment de poder sentir i compartir l’afecte de les persones més properes. Com quan naixem, tornem a ser dependents, i necessitem afecte.
A aquestes necessitats, altres autors, com Craven i Wald al llibre Oxford Textbook of Palliative Medicine (2004), n’hi afegeixen algunes que podem afegir aquí. Segons ells, a més d’alliberar-se dels símptomes molestos de la malaltia (que ja s’ha dir més amunt), cal disposar de:
• La seguretat d’un entorn acollidor que té cura de les necessitats, bé al domicili o a l’hospital o residència.
• L’atenció i el suport d’experts. Quan sentim que entrem en un territori desconegut i es donaran canvis que ni nosaltres ni els familiars no coneixen, s’agraeix el suport dels qui en saben i ens poden ajudar.
• La garantia que no serem abandonats. És important tenir la confiança que quan les coses es compliquin seguiran les cures. Cal saber que seguirà l’atenció sanitària fins i tot quan ja no es pugui demanar ajuda.
el procés de la mort es desenvolupa en els plans mental, emocional i espiritual
EL MAPA DEL PROCÉS DE MORIR
Quan una persona entra a l’etapa final del procés de morir, està sotmesa a dues dinàmiques molt relacionades. En el pla físic, el cos comença un procés en què es van apagant totes les funcions i que acabarà amb la seva extinció.
Normalment es passa per aquest procés de manera gradual, amb canvis físics progressius que no requereixen tractaments invasius, ni intervencions agressives. Aquests canvis són normals i són la manera natural que té el cos per preparar-ser per deixar de funcionar.
La forma més apropiada d’acostar-se a aquesta etapa és amb respecte pel procés, intentant mantenir la comoditat del pacient i procurant mesures orientades a l’alleugeriment del dolor, el confort i el benestar.
L’altra dinàmica que intervé en el procés de la mort es desplega en els àmbits mental, emocional i espiritual i el seu desenvolupament és diferent. La consciència de la persona comença el procés final de desaferrament o desinterès pel propi cos i per les seves condicions socials (treball, família, amics, etc.).
Aquest desaferrament es facilita quan s’està en pau amb la història vital d’un mateix, s’han resolt aquells aspectes pendents, que a vegades poden ser de caràcter pràctic, i, finalment, s’obté el permís de les persones estimades per fer el pas final: morir. Aquestes fases constitueixen la forma normal i natural amb la qual la consciència es prepara per abandonar aquesta vida.
Les formes més adequades de respondre als canvis mentals, emocionals i espirituals són les que fomenten aquest desaferrament i l’acceptació d’aquesta realitat, facilitant un entorn de serenitat.
Quan el cos d’una persona està preparat per aturar les seves funcions, però la persona està pendent de resoldre algun problema o de reconciliar-se amb algú important per ella, és habitual que tot el procés es prolongui, de manera que el patiment s’allarga perquè no es pot acabar allò que cal deixar resolt.
El procés de morir acaba quan el cos finalitza el procediment natural de completar la seva funció vital i quan la consciència es desconnecta d’aquesta dimensió. Aquest procés és únic i propi de cada persona, i està influït per les creences, l’experiència i la història vital.
Enric Benito Oliver és doctor en Medicina.
Especialista en oncologia i màster en cures pal·liatives.
Membre d’Honor de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives.
El text utilitzat està extret de l’article “El acompañamiento en el proceso de morir”, Enric Benito, 2019
Aquest article ha estat publicada al número 192 de la revista Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg
Impresionante lo profundo y maduro. Mi experiencia a los 87 años esta en esta linea
El paso de la reconciliación con la propia historia es importante, la aceptación positiva.
Rl perdón profundo hacia uno mismo y hacia los demás es clave de lo que produce más paz
Estar unido al origen del universo de Dios creador es una gran Luz para dar pasos a la VIDA
Hola, soy Noe GAYA. Tuve un accidente de coche hace 22 años que me dejo paralizada sin poder moverme ni hablar, ni siquiera comer. Ahora, después de un largo recorrido en mi vida y de lograr muchas cosas, tengo 45 años y ya tengo ganas de volver como una mariposa.
He pedido la eutanasia para morir de una manera digna y con mucha paz.