Sempre és una riquesa poder aprofundir la dimensió espiritual del simbolisme de la façana de la passió de la sagrada família. Cultura i tendències que també avui permeten el diàleg.
Cap arquitecte desperta tanta curiositat, admiració i passió arreu del món com ho fa Antoni Gaudí. La seva genialitat va fer que set de les seves obres: el Park Güell, el Palau Güell, la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Vicens, la façana de la Nativitat i la cripta de la Sagrada Família, la casa Batlló i la cripta de la Colònia Güell hagin estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Set meravelles que ens mostren, 95 anys després del seu traspàs, la importància i valor de tot l’univers creatiu i simbòlic del genial arquitecte català.
Segons Martinell, un dels seus deixebles, Gaudí era home de conversa, però no de discussió, un home apassionat, tant en les seves opinions com també en el seu mestratge i el seu art. Un dia parlant de polítics, deia que aquests havien d’ésser homes de passió, però que l’han de saber dominar, començant per ells mateixos. També creia que la intel·ligència ha d’estar sempre al servei de la veritat i que l’art ha de ser comprensible: tot ha de ser fet per les persones i per a les persones. També estava convençut que només es poden assolir els objectius a través d’un gran esforç i constància i amb treball en equip.
S’ha de treure profit de les millors qualitats de cadascú. És a dir: integrar, sumar esforços i donar un cop de mà… A més, cal recordar que no hi ha ningú inútil, tothom serveix (encara que no tots amb la mateixa capacitat); la qüestió és trobar per a què serveix cadascú.
LA PRIMERA DE LES NOVES CATEDRALS
El temple expiatori de la Sagrada Família, icona de la ciutat de Barcelona i obra a la que Gaudí va dedicar més de 40 anys de la seva vida -els dos últims fins i tot va viure al seu estudi d’obra- és visitat anualment per més de tres milions de persones d’arreu del món. La idea original dels promotors, l’Associació Espiritual de devots de Sant Josep, era la de construir una temple majestuós d’estil neogòtic per difondre les virtuts de la família de Natzaret, seguint el mateix patró de la Basílica de Loreto, amb una reproducció de la Santa Casa que segons la tradició es conserva en aquest municipi italià des de l’època de les croades. Quan Gaudí assumeix l’obra amb 31 anys, manté la mateixa planta de la cripta de l’arquitecte Villar, però eleva les voltes del sostre per permetre l’accés de llum i ventilació i l’envolta d’un fossat per prevenir la humitat. Mica en mica va canviant el projecte que inicialment pensava acabar en 10 anys, però després va comprendre que mai veuria acabada la seva obra i que existia la possibilitat que, a la seva mort, el projecte es retallés per manca de finançament o interès. Per aquest motiu, decidí aixecar fins a la seva màxima alçada una part prou significativa de les parts més exteriors i menys funcionals del temple. D’aquesta manera, evitava un escapçament de l’alçada prevista; les parts construïdes eren inútils sense acabar totalment el temple i, el més important, deixava una mostra prou significativa del seu personal estil constructiu que servís de guia quan ell faltés. Gaudí va construir aquesta obra, destinada a ser la primera de les noves catedrals, però també es podria afirmar que la Sagrada Família va construir Gaudí, com a persona, com artista i com a creient.
El treball és fruit de la col·laboració, i aquesta només pot tenir lloc en l’amor.
COL·LABORADOR DE LA CREACIÓ
«L’originalitat consisteix a retornar a l’origen; de manera que original ho és aquell que amb els seus mitjans torna a la simplicitat de les primeres solucions». Amb aquest convenciment, aquest besnét, net i fill de calderers amb capacitat de veure l’espai i de captar la llum de la mediterrània, es considera simplement un col·laborador de la creació de Déu, i com a bon observador de la naturalesa, és capaç de descobrir les seves lleis i aplicar-les a la arquitectura.
La seva intenció, en aquest temple enclaustrat de 52 columnes arborescents (com 52 son els diumenges al llarg de l’any) que configuren un gran bosc sagrat que s’alça cap a la llum i el cel estelat, és portar a les persones de la ciutat terrestre a la celeste, mostrar el camí cap a l’origen que és, aleshores, també el nostre destí, l’alfa i l’omega, el jardí de l’Edèn i el Paradís. Un esclat de llum i de colors que omple l’espai com si fos el primer dia de la creació o l’apocalipsi amb la vinguda de la Jerusalem celestial, portant el cel a la terra. Els misteris de la vida i de la mort, també queden reflectits als retaules de pedra a l’exterior, i posen de relleu les virtuts de la fe, esperança i caritat, en contrast amb el materialisme de la nostra època.
De caràcter fort i apassionat, la dimensió espiritual de Gaudí no es va quedar només en una pietat religiosa, com podria semblar en una de les seves últimes fotos a la processó del Corpus. L’espiritualitat viscuda com a terciari franciscà la desplegava en al·legories riques de simbolisme que plasmava en les seves obres. Inscripcions, anagrames i imatges es repeteixen no només a l’interior i exterior del temple, també en molts dels seus altres edificis com a la Casa Batlló on apareixen les inicials de Josep, Maria i Jesús; i també a La Pedrera on Gaudí havia projectat una escultura dedicada a Maria juntament amb l’escrit en llatí Ave Maria, gratia plena que avui corona l’edifici.
Ell mateix quan algú ho requeria, explicava amablement la construcció, l’art i el simbolisme del temple i explicà la convergència de la bellesa de les formes a la unitat suprema que regeix els destins de l’Univers.
LA FAÇANA DE LA PASSIÓ DE GAUDÍ.
La descripció del simbolisme en Gaudí és molt rica i pot tenir múltiples interpretacions que depenen del punt de vista de qui contempla la seva obra. Molts dels edificis que va projectar els coronava amb la creu de quatre braços, inspirat en la llavor del xiprer quan s’obre, símbol del valor salvífic de la passió i mort a la creu de Crist que havia donat la vida per redimir els pecats de tota la humanitat. Aquest infinit amor de Déu es condensa en el testimoni del seu naixement i en la seva passió, que juntament amb la glòria són els temes escollits per Gaudí per a les façanes de la Sagrada Família.
Gaudí poc després de passar un temps a Puigcerdà per recuperar-se d’unes febres de Malta i, fruit de la trobada amb la sofrença i de la lectura del Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz, va dibuixar l’estructura arquitectònica i el programa iconogràfic de la façana de la Passió, que no es correspon amb l’actual obra de l’escultor Subirachs.
Com comenta Martinell, Gaudí va pensar la façana de la Passió de cara a ponent (on el sol mor), contrastant amb la del Naixement per la duresa de les seves formes i la sobrietat en la decoració, evocant el gran sofriment que volen representar. La imatge de Jesús crucificat presidirà la porta central amb la Mare de Déu i Sant Joan als peus. La creu dividirà la porta en dues parts, en els vessants de la portalada, els qui assistiren a l’agonia de Jesús: a la dreta hi haurà les santes dones i els qui fugien esporuguits del Calvari, el centurió i altres; a l’esquerra, els qui escarnien Jesús dient-li per què no baixava de la creu si com deia, era Déu; i altres representacions. Damunt del Crucifix hi anirà la paraula Veritas. A la part superior hi haurà Jesús rentant els peus als apòstols en prova d’humilitat i amor, amb la paraula Vita, significant que la vida no és possible sense amor. Més amunt hi haurà el Sant Sopar amb la institució de l’Eucaristia i al cim, la Resurrecció simbolitzada pel sepulcre buit, l’àngel i les tres Maries. A les parts laterals, altres escenes relacionades amb la Passió portaran la paraula Via, que vol dir camí. A la dreta l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i a l’esquerra la sortida amb la creu a coll, camí del Calvari.
La importància de la caritat en els quadres centrals del dibuix de Gaudí es posa de manifest amb la creu a la porta d’accés al temple, (porta de la Redempció) on Crist mor per salvar-nos, i la relació amb el quadres superiors del rentament dels peus, símbol de servei i estimació recíproca, i de l’últim sopar, on també Jesús dóna el seu cos i la seva sang en les especies eucarístiques del pa i el vi.
També va dissenyar a la façana de la Passió un monument dedicat al seu amic, el bisbe Torras i Bages, qui va escriure sobre Gaudí en el pròleg del llibre Els misteris del Rosari, que volia representar plàsticament els exemples de la Família de Natzaret perquè servís de model a totes les altres famílies. L’arquitecte Jordi Bonet ha fet l’estudi del monument d’aquest patriarca espiritual de Catalunya i seria un bon homenatge a la seva figura.
Malgrat la tràgica mort de Gaudí el 10 de juny de 1926, tres dies després de ser atropellat per un tramvia, i de la destrucció 10 anys després en el 1936 del seu estudi i arxiu personal amb els models, dibuixos i plànols a causa d’un incendi durant la guerra civil, la seva passió per construir aquest temple, que «…ha de despertar els cors adormits, fomentar la fe, fer reviure l’amor…» continua més viva que mai. Així com continua endavant el procés de la seva beatificació, presentant-lo com a model de persona que a través de l’art i les formes arquitectòniques ens porta a la transcendència i a la contemplació de la bellesa de la creació i del seu Creador.
Autor: Javi Muriel – (Aquest article va ser publicat al número 165 de Ciutat Nova)
Fotografies: Ján Morovič
El diàleg continuarà entre Gaudí i Subirachs de la mà de l’autor de l’article. El dijous 25 de març a 2/4 de 8 de la tarda es podrà seguir en directe (l’acte serà en llengua castellana):
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg
Saludos desde Sevilla
Moltes gràcies per aquests moments plens d’art i d’història. Impressionant el que Subirats ha aconseguit plasmar: tota una vida de Jesús, tot i sent agnòstic. Per a mi ja no és un agnòstic. Ens ha donat amb l’escultura una força impressionant dels moments de la passió de Jesús.
Gràcies Javi. Podriem estar estona escoltant.
Gràcies M. Jesús per tota la vostra aportació.
M Jesús Macias