El lideratge no és una cosa exclusiva de les organitzacions. Cadascú de nosaltres exerceix un lideratge en diverses facetes de la vida: com a pares o mares, com educadors, en cercles d’amistat, acompanyant persones i situacions…
Vaig llegir que l’actriu espanyola Maribel Verdú feia un al·legat sobre no sortir de la zona de confort. Venia a dir alguna cosa així com «deixeu-me en pau, jo el que vull és estar a la meva zona de confort, no ho enteneu per això es diu zona de confort» (enllaç) Va tenir molts likes a twitter i molts suports. A mi em va fer pensar, de vegades els petits esdeveniments quotidians són els que m’ajuden a mirar. Em va fer pensar perquè jo havia escrit fa poques setmanes sobre com sortir de la zona de confort passant a la zona d’aprenentatge (enllaç). Avui miraré d’explicar-me millor, però no per defensar la meva postura, sinó perquè crec que m’havia deixat coses.
Comprenc el què diu l’actriu i què pensen moltes persones. Jo, de vegades, també he tingut aquesta sensació. La sensació que la societat, el món, els que m’estimen, els que em dirigeixen, la vida mateixa ens digués incansablement:» has de millorar, no n’hi ha prou…» Crec que és aquest sentiment al que es refereix. Hi ha una part on té raó: tants llibres d’autoajuda, tantes promeses de felicitat, tantes expectatives de ser més complets estan generant tensions permanents. I davant aquesta allau, després d’haver llegit molts llibres, d’anar a coaches i psicòlegs, de meditar i fer ioga, fan venir ganes de cridar: Deixeu-me en pau!
Tot i això, crec que l’actitud correcta és preguntar-nos per què arribem a aquest sentiment. Jo penso, mirant-me a mi mateix, que el que, de fons, estem cridant és: «jo no soc feliç, ja ho he intentat força, no tinc sensació d’haver aconseguit molt i per això em surt la ràbia que llanço al món: Deixeu-me en pau!» La part veritable és que ningú no pot sentir-se pressionat des de fora per créixer i tenim tot el dret del món a dir-los: «deixeu-me en pau» fins i tot és bo que ho fem amb una sana autoafirmació. Però també hem de reconèixer, amb sinceritat, que el que estem cridant és que no estem bé com estem i tenim el desig de quedar-nos, de parar-nos, pensant que així estarem millor.
No podem forçar processos des de fora, no podem estirar la planta perquè creixi.
Hi ha una frase que vaig sentir i que acostumo a dir molt: «la porta del desenvolupament s’obre per dins», és a dir que només nosaltres mateixos, des de dins podem avançar si volem. En aquest sentit, només nosaltres mateixos podem sortir de la nostra zona de confort.
Aquest article està dedicat a les persones que lideren en totes les formes (caps, coordinadors, educadors, pares, mares…) i em sembla que aquesta reflexió l’hem de tenir molt en compte. No podem forçar processos des de fora, no podem estirar la planta perquè creixi. És molt important que ho tinguem molt clar, hem de respectar els processos humans, els seus temps i els seus aprenentatges. Escric a continuació algunes actituds que hem de tenir en compte en el camí amb altres:
- Una actitud humil: hem de reconèixer que no en sabem gaire i que no ens podem posar a donar lliçons, a forçar processos, a donar receptes. Primer, perquè si ens mirem sincerament a nosaltres mateixos ens adonem que també nosaltres estem en camí i que tampoc sabem gaire. I segon, perquè el procés de lideratge en el desenvolupament és un procés humil d’acompanyar des de l’experiència viscuda per orientar, per intentar il·luminar la boira una mica. En el fons, es tracta de fer camí amb l’altra persona.
- Una actitud pacient: hem de saber respectar els temps, esperar que les coses les vegi l’altra persona al seu moment, no podem forçar. Hem d’acceptar les seves negatives, fins i tot els seus desfogaments, les seves foscors, amb l’esperança que en el camí s’aniran produint els aprenentatges.
- Una actitud de respecte: en aquest camí hem de tenir molt de respecte a l’altre, preguntant-nos si els seus dubtes o les seves objeccions són veritables, obrint-nos a que ho siguin. El camí del lideratge des de la confiança, no té gaires certeses, el que té és molta proximitat i respecte. En aquest respecte, accepto que l’altra persona m’ensenya tant com jo li ensenyo. Aquesta és una realitat que ens dona l’experiència. Respecte, suposa també respecte a la confiança que em dona per prendre’m seriosament el que em diu, per preparar-me, per obrir la meva mirada.
- Una actitud no moralitzant. El/la líder ha de fugir d’expressions com: «has de…», «hauries de…», «així és com ho has de fer…» perquè aquestes expressions parlen que hi ha un camí clar i un model al que assemblar-nos. Aquestes maneres de parlar porten ràpidament al «deixa’m en pau» amb tot el dret. El nostre model de vida, les nostres lleis i certeses les hem de deixar de banda per construir junts el camí.
Al final tot es resumeix en una cosa: “la centralitat de l’ésser humà en tot allò que fem”. Les persones que acompanyem estan per sobre de les nostres pretensions, de les nostres expectatives, dels propòsits meus o de la meva organització; per sobre de la meva visió i fins i tot per sobre del projecte que hem dissenyat junts. El que és important està en el respecte del camí de cada persona i això, és tasca i decisió de cada persona. L’únic que podem posar és una esperança enorme en l’ésser humà.
Autor: Juan Goñi
Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: Liderar desde la confianza
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg