La història de la humanitat no ha estat mai lineal ni homogènia, sinó que les sotragades han estat presents de forma reiterada, des de catàstrofes naturals, fams, epidèmies, guerres…

Només cal obrir un llibre d’història, per veure que més que una història dels pobles, sembla una història de les guerres. Tenim, doncs, tot el dret a reflexionar sobre aquest fet. Les guerres tenen un cost molt alt, en vides, en sofriments, en un gran desgast econòmic. I tot plegat, per recollir com a fruit, la desolació, l’odi, el ressentiments, el dolor per la pèrdua de vides humanes… En canvi, viure benèvolament i en pau, ens genera una vida plàcida i agradable.  Per què, doncs, optem massa vegades per l’enfrontament i l’agressió, en lloc de fer-ho per la cooperació i l’abraçada?

No es gens fàcil donar-hi una resposta senzilla. Ja des dels inicis de la humanitat, tant els animals com els homes, lluitaven per sobreviure, per tenir cobertes les necessitats vitals primàries, així com per defensar-se dels perills externs. Aquest instint de supervivència, que era regulat pel  sistema límbic del cos, necessitava de la violència per sobreviure.

Amb l’aparició progressiva del neocòrtex al cervell, el comportament s’ha anat modificant, i l’instint ha quedat més matisat per la raó. Tot i així, el sistema límbic del nostre cos, segueix present, i la violència també.

Aquesta mena de lluita entre instint i raó, haurà d’anar donant pas, poc a poc, a un instint cada cop més controlat per la raó, donant pas a una intel·ligència en la seva forma mes lúcida, que és la “saviesa”. És a dir, aquella capacitat d’anar al fons de les coses, aquella capacitat de triar la millor opció per generar una convivència de qualitat.

Saber conviure comença per saber escoltar l’altre, saber transmetre les emocions, entendre-les i comprendre els sentiments dels altres. La mala gestió del nostre univers emocional, porta a fracassos relacionals i a violències incontrolades.

Aprendre a tenir sensibilitat envers l’altre, s’oposa radicalment a l’egoisme. És viure en actitud d’atenció a l’altre, a allò que vol, allò que espera, allò que desitja.

Cal refermar i valorar, també des del procés educatiu, els conceptes de “diàleg” i “empatia”. Ser empàtics és identificar-se amb la situació del altre, és posar-se al seu lloc, per tal d’entendre la seva manera de pensar i d’actuar. Per fer aquest camí, cal activar la intel·ligència existencial, per saber trobar el sentit mes profund de la vida, per poder relacionar-nos positivament amb els altres, conscients que formem part d’un tot, i si fem mal a aquest tot, ens fem mal a nosaltres mateixos.

Sobre l´autor

Més articles

Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.

0

Finalitzar Compra