Earth. Fotografia de Geralt
El Papa Francesc, amb la nova carta encíclica Laudato si’ (Lloat sigueu), s’adreça no només als creients sinó a tots els homes de bona voluntat. Presentem una aportació del delegat del Sagrat Convent d’Assís per a la Justícia, Pau i Custòdia del creat.
Sí, realment cal que els homes “facin les paus amb la Terra”, que la humanitat faci les pau amb el planeta on viu, perquè, des de fa massa temps, sembla que l’home hagi declarat la guerra a la Terra! Analitzant els fenòmens naturals que s’estan produint, es té la impressió que, efectivament, molts homes estan en guerra amb el planeta. I ja resulta evident que la causa primera d’aquests fenòmens sembla que hagi estat provocada per l’home mateix. Una guerra injusta i autodestructiva: efectivament, l’home la combat contra ell mateix i contra la “casa” on habita! Una guerra combatuda pels “pares”, és a dir, per una generació egoista que no reconeix tenir “fills”, les noves generacions a les quals hauria de garantir una casa en un futur habitable!
Malauradament, sembla que l’home modern, ben replegat sobre ell i els seus propis interessos, no s’adona que està deixant en herència als seus descendents una “casa” desfigurada per moltes parts: el cel ja no és límpid com abans, les capes aqüíferes sovint estan contaminades, els boscos estan malalts, les selves devastades… i continua llençant deixalles tòxiques i nocives per a la salut de l’home i del planeta pertot arreu!
Encara que només faltés un dels elements vitals, com l’aigua, l’aire o el menjar, la vida a la terra estaria greument compromesa! Per no parlar dels altres valors, contínuament agredits per l’home, com la llibertat, la justícia, la pau, la fraternitat, la solidaritat: tots ells elements fonamentals per a la convivència humana. Els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més abandonats al seu destí de mort.
Aquestes dades no són pas alarmismes que fan circular persones deprimides o pessimistes sinó, malauradament, dades objectives subministrades per científics que estan analitzant els fenòmens relatius a l’estat de “salut” del nostre planeta Terra.
I és per això que el Papa ha situat aquest problema entre els compromisos del seu pontificat. I en aquest compromís, s’ha inspirat en un testimoni excepcional que ens prové del passat, de Francesc d’Assís. La mirada del sant sobre el planeta Terra és del tot original i extraordinària! De fet, com recorda el papa Francesc, ho va saber cantar amb el Càntic del germà sol: «Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana, mare nostra Terra». Dos apel·latius d’extraordinària força per definir la nostra “casa comuna”!
Quan parlem de l’estat de salut de la Terra, estem parlant de l’estat de salut de la “nostra germana” i de la “nostra mare”! Germana i sobretot mare «la qual – continua el sant –ens sustenta i governa, i produeix fruits diversos, amb flors de tots colors i herba!».
Però quants, avui, malauradament, en lloc de “custodiar-la” violenten la terra i l’exploten! Quants, avui, en lloc de cantar, desfiguren les belleses de la Terra! Quants, avui, amb el seu tenor de vida, a més de fer-se mal ells mateixos, causen tot tipus de contaminació! I quants, avui dia, s’apropien egoistament dels béns de la terra i impedeixen als altres de poder fruir-ne!
Que la mirada encantada i poètica de san Francesc esdevingui també la nostra mirada, lliure i pura envers el món i tot el que ha estat creat!
Francesc projectà aquesta mirada sobre el món quan estava cec i oprimit pel sofriment. Vegem com una de les primeres biografies descriu les seves condicions de salut quan va composar el Càntic: “habitava el Beat Francesc a San Damià, feia cinquanta dies. No sent capaç de suportar, de dia, la llum natural ni, de nit, la claror del foc; sempre estava a les fosques, tant a casa com a la cel·la. Patia, nit i dia, dolors tan atroços als seus ulls, que gairebé no podia reposar ni dormir i això augmentava i empitjorava totes les seves altres malalties”.
Doncs bé, també en aquesta condició dramàtica i dolorosa, trobem un home, Francesc, que arriba a emocionar-se i a cantar. “Vull –afirma- a lloança de Déu i per al meu consol i per a l’edificació del proïsme, composar una lloa al Senyor cantant les seves criatures. Nosaltres, cada dia, utilitzem les criatures i sense elles no podem viure; en canvi, malauradament, en elles, el gènere humà ofèn molt el Creador. I cada dia ens mostrem ingrats amb aquest gran benefici i no donem lloança al nostre Creador”.
Francesc canta les criatures perquè és conscient de la seva bellesa i també perquè totes són un “do”. Són un do de Déu. Han estat pensades, volgudes i donades a l’home perquè se’n serveixi i en gaudeixi, no perquè les desfiguri i les malmeti.
Així doncs, intentem també nosaltres tenir la mateixa mirada de sorpresa de Francesc davant les meravelles de la creació. Ell ho admira tot i en tot reconeix l’apel·latiu de “germà” i “germana”; es converteix en poeta, inventa un llenguatge original, que mai havia emprat l’home per definir l’originalitat de les coses creades!
I així, tractem també nosaltres de cantar “el Càntic del germà Sol”: de veure el sol en tot el seu esplendor, amb els ulls cecs de Francesc. I, en el sol, Francesc arriba a contemplar la bellesa del mateix Déu!
Intentem també nosaltres, amb Francesc, definir la lluna i les estrelles com a “germanes”, i, com Francesc, provem de cantar-les: al cel, “clares, precioses, belles”.
I també el vent era per a Francesc “germà”, i lloa Déu per totes les condicions atmosfèriques: “per l’aire i els núvols i la calma i tot temps”.
Cap poeta no havia definit l’aigua com a “germana”, definint-la com “molt útil i humil i preciosa i pura” L’aigua, efectivament, si no posseeix aquestes quatre propietats, en lloc de portar vida esdevé portadora de mort!
Els adjectius que el poeta Francesc inventa per definir “frate focu” (germà foc) són nous i originals: «I ell és bell i jocund i robust i fort».
I finalment trobem que el nostre sant, únic al món, defineix com a “germana”, fins i tot amiga, la mort temporal! Canta la mort perquè parteix de la vida humana, perquè permet l’home, un cop tancats els ulls al món, de poder trobar i veure Déu cara a cara.
Per això, al gran himne d’agraïment al Creador, li ha de correspondre un compromís ferm de tenir cura de tota criatura i de tot el creat. Som-hi, doncs, a prendre cura d’aquests “germans” i “germanes” especials”!
Repetim, així, amb Francesc la nostra lloa al Creador: i en especial lloat pel germà Sol, “Lloat siguis per tota criatura, Senyor” i, a exemple de Sant Francesc, prenem-nos seriosament el compromís de respectar i custodiar el món, que no només hem rebut com a do per a la nostra vida present, sinó que també estem cridats a entregar a les futures generacions, si és possible, en millors condicions!
Una intervenció, la del pontífex, realment original! Una carta encíclica que s’ha de prendre en consideració seriosament i que s’ha de llegir amb atenció, perquè presenta una mirada vertaderament original, sostinguda per la fe, i ofereix una anàlisi atenta de la realitat, alhora que proposa una sèrie d’indicacions molt valuoses per posar fi a la degradació de l’ambient i fer que s’acabi la guerra actual entre la humanitat i el planeta on vivim.
Egidio Canil (18 juny 2015)
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Molt maco això de la germana terra amb tot el que i viu i hi ha. Llàstima que no se sigui més conscient del mal que se li fa amb la contaminació, no reciclar prou, etc. I a la nostra germana pluja què li passa? Hi ha llocs on plou massa i altres re de res. Això de respectar la Germana Mare Terra, la meva opinió és que s’haurien de posar a tots els col.legis, unes hores de cada curs, per parlar de com respectar-la i també fer xerrades amb els pares sobre això. També els governs s’hi haurien d’implicar molt més en això, perquè com està i estarà si no si posen les solucions adequades? Nosaltres ja veiem com s’està deteriorant i els que vindran al nostra darrera, com ho trobaràn? Podràn viure-hi amb les condicions adequades?
Que fabulós Francecs d’Assis que va entendre que tot era un Do i germà i germana, inclús la mort, I això en mig del dolor, de no veur-hi amb el ulls del cos, etc. Però amb els del ànima i veia moltíssim. Crec que ens falta temps, o hem de buscar temps, per saber veure la boniquesa de la Germana Terra, junt amb el sol, la lluna i tot l’Univers, i mirar de respectar-ho, admirar-hoi també gaudirno com un Do.
Feliç acabament del dia més llarg de l’any!!!