Un nou tema d’aquest canal temàtic “Nivells de consciència i Evolució espiritual” que, en aquesta ocasió, oferim en tres parts per facilitar-ne una lectura reposada i una major reflexió. En aquesta primera part se’ns presenta l’ego com un paràsit que forma part de la història personal de cadascú i envaeix els racons més impensats de la nostra consciència.
- EL PERSONATGE-EGO ÉS UN PARÀSIT DEL SER.
Tingues present que empro termes sinònims per definir l’ego. Per a mi, el jo petit, el personatge només són expressions eufemístiques de descriure l’ego humà. Per tant, observaràs que utilitzo indistintament qualsevol de les tres expressions. En qualsevol cas, cada una d’elles descriu l’ego.
Fet aquest aclariment, exposo un altre mecanisme important i molt actiu del jo petit que també hem de tenir en compte en el procés d’evolució espiritual, com és l’hàbit del jo petit o personatge de valer-se i d’aprofitar-se de l’energia positiva del SER. Et convido a observar aquest mecanisme.
El jo petit ha après a aparentar que és el SER. Ho fa excusant-se en el mèrit que s’atribueix per tot el que s’ha esforçat durant la vida: carrera, estudis, coneixements intel·lectuals, cursos, teràpies, estatus social assolit, prestigi. El jo petit reclama una retribució pels esforços i sacrificis, pel rol de bon pare, bona mare, bon marit, bona muller, bon professor, bona persona. No és conscient que tot això ho ha fet per sobreviure, per compensar carències i dèficits afectius.
El jo petit s’apropia dels esforços i mèrits que creu haver aconseguit. És una percepció pròpia del personatge pensar que tant d’esforç té el seu mèrit i mereix la seva recompensa. En tot el que fa, hi busca un guany. Busca reconeixement, valoració, seguretat afectiva, econòmica, una posició social reconeguda, èxit, prestigi. I per aconseguir tot això, és capaç d’enganyar-se i enganyar.
Es tracta d’un mecanisme molt subtil. Cal estar molt motivat, ser honest, tenir un autèntic amor a la Veritat, per descobrir tot tipus d’energies egoistes, narcisistes, revestides de generositat, altruisme, bondat, entrega, neutralitat, bona voluntat, compassió i amor.
Aquest mecanisme d’apropiació és més intens, quan més fortes han estat les carències afectives a la infància.
Recordo un cas que serveix d’exemple: El sentiment de culpa fortament gravat des de la infància, com a conseqüència d’una formació religiosa basada en missatges, creences, doctrines entorn del pecat, li produeixen estats mentals d’escrúpols, acompanyats de profunds sentiments d’angoixa i moralitat, capaços de produir una certa esquizofrènia espiritual.
He tingut pacients amb aquestes característiques. Si la persona no fa un treball psicològic, emocional, de neteja d’històries del passat, d’adult i d’avançada edat, segueix sofrint les mateixes crisis d’escrúpols, acompanyades d’intens sofriment. Tot i tractar-se de persones religioses, intel·ligents, amb una formació intel·lectual, amb una vida espiritual intensa, tot i haver fet recessos espirituals i cursets formatius de tot tipus, les creences que van arrelar-se a la infància, passen factura fins a la tardor de la vida.
La majoria d’aquestes persones han espiritualitzat les seves lluites i sofriments interns. Però no han fet un treball profund, de neteja de creences sobre la vergonya, la culpa, la por. L’experiència com a psicòleg clínic em mostra que si la persona no fa un procés d’autèntic desvetllament de consciència, tot i haver cultivat una vida espiritual profunda i sincera, si no s’allibera de creences antropomòrfiques sobre Déu, sobre la fe, sobre la religió, sobre el sentit profund de la pròpia espiritualitat, sobre la moral i el pecat, l’escrúpol i la por, l’angoixa retorna un cop i un altre. Si no han fet aquest treball, és simplement per desconeixement, per creure que amb l’espiritualitat ja se’n sortia o per por a enfrontar-se amb la cara fosca del jo petit. Això és el que mostra l’experiència. Sigui pel motiu que sigui, la persona arrossega els efectes de la part inconscient del jo petit. Aquesta part, sempre passa factura, d’una manera o altra.
- ESCULLO EVOLUCIONAR ESPIRITUALMENT? QUE LA INTENCIÓ NO SIGUI DE L’EGO
La tenacitat de l’ego és tal, que si no hi ha una profunda consciència humil i coherent amb la veritat del propi SER, és capaç d’infiltrar-se en la intencionalitat i controlar la idea de voler avançar en aquest camí de llum, recolzat en la seva pròpia força i en les seves motivacions.
Estigues atent i pren consciència si de veritat estàs decidit a avançar, i si la teva intencionalitat és honesta i transparent a favor de la vida i la veritat. Observaràs que hi ha una part que sí està a favor de la vida i la veritat, però també n’hi ha l’altra que no està disposada a renunciar als seus posicionaments. D’alguna manera, aquesta altra part prefereix romandre en la falsedat. Reconeix que una part d’aquest teu jo petit, no està disposada a cedir. Aquesta part la formen els posicionaments de l’ego que encara no has fet conscients i, per tant, no els tens assumits, acceptats i dissolts. Són posicionaments, degut als quals, et judiques a tu mateix, i de retruc, també als altres. Qualsevol judici implica rebuig. Tot rebuig genera resistència. La resistència converteix les negativitats en cròniques. Per tant, l’impuls i l’anhel de voler avançar en el camí espiritual, no és 100 x 100 íntegra.
En el Mapa de la Consciència del Dr. Hawkins, la integritat calibra per sobre del nivell 200, que és el nivell mínim d’integritat i de veritat. L’ego és tan subtil i tenaç, que costa molt reconèixer que el seu interès per avançar espiritualment, no deixa de ser egoista. Si et sorprèn això, basta que observis el sentiment d’incapacitat i apatia, de carència i de lluita interior que et porta a buscar reconeixement, seguretat i mantenir un “estatus quo” que no deixa de ser un mer somni.
Hi ha un tant per cent molt arrelat del jo petit que no acceptes, cosa que et genera la conveniència de desentendre-te’n, per molest. Aquesta dinàmica la mou un interès egoista. Vols avançar en el camí desitjat (expectativa), vols esdevenir un ser il·luminat i així lliurar-te d’aquest petit jo que rebutges, no aprecies i no t’agrada veure-t’hi retratat. Per a què vols avançar? Observa atentament el fons d’aquest voler, perquè t’adonaràs que et sembla que vols, però, en el fons, no estàs disposat a renunciar als posicionaments de l’ego. Sinó, observa:
- Has superat la necessitat de complaure, de quedar bé?
- Ets conscient de quines maneres subtils necessites el reconeixement dels altres?
- Ets conscient quan et compares?
- Ets conscient del judici implícit subjacent al fons de cada comparació?
- Quin és el sentiment i la sensació que experimentes quan perceps que el grup està més per un altre que per a tu?
- Ets conscient de què reclames i com ho fas?
- Ets conscient que tot això és el teu personatge?
- T’adones de com hi estàs afeccionat?
El personatge sempre està present. El portes vivint des de fa molts anys. Hi estàs tan identificat, que si no te n’adones, aquí tens la prova evident d’aquesta identificació. La història del teu personatge és la que és. Si vols evolucionar espiritualment, val més que comencis a observar-la. Has cregut que definia la teva identitat, malgrat els sentiments de no vàlua, d’incapacitat, de culpa, de por, d’ira o de sofriment que experimentes sovint. Són els guions del personatge que has protagonitzat tota la teva vida, i ara condicionen la teva vida adulta.
El camí d’evolució i de consciència que vols fer, està directament relacionat amb el fet de fer-te responsable de tu. Fer-te responsable de totes aquestes creences demana una gran motivació i molta honestedat. I això es tradueix en dedicar temps i energia a observar-te.
Per a la majoria dels éssers humans és més còmode sentir-se culpables o víctimes de les circumstàncies de la pròpia vida, del que hom ha suportat i sofert, que no pas afrontar seriosament un procés de desidentificació i de dissolució del propi personatge.
La realitat és que totes aquestes circumstàncies les hem creat nosaltres mateixos amb els nostres propis judicis, sobre nosaltres mateixos i sobre els altres. Vivim centrats en el judici. Forma part d’un hàbit molt recurrent i inconscient. No tenim el valor d’assumir que som víctimes dels nostres propis judicis sobre nosaltres mateixos, que després projectem sobre el món. Ens jutgem, ens sentenciem i tots aquests judicis queden soterrats en el profund del nostre inconscient i no ens adonem que es manifesten a través del victimisme, l’auto compassió, l’auto indulgència, però sobretot, a través de les projeccions.
És molt fort tot plegat. Hem d’assumir la responsabilitat que tot aquest mecanisme ens el fabriquem nosaltres mateixos.
El punt clau està en reconèixer que, més enllà d’un interès a favor de la vida, de la veritat i d’evolucionar, també hi ha un interès egoista en aquest voler avançar. Si no reconeixes humilment aquest interès egoista soterrat, simplement donaràs voltes i més voltes i sempre et trobaràs amb el teu personatge, en el mateix lloc. És com quan algú aprèn a nadar i comença a fer braces, però no hi ha manera d’avançar perquè li manca tècnica i pràctica; de tant bracejar, acaba esgotat, donant voltes en el mateix lloc. No avances perquè hi ha una contra-força molt poderosa, amb la qual hi estàs profundament identificat, que no et permet veure’t lliure de la seva influència.
Hawkins diu que el que hem de fer amb les contra-forces no és veure-les com enemigues. És a dir, el teu petit jo no és el teu enemic; el teu personatge, no és un enemic. Considera’l i relaciona’t amb ell com un aliat teu. Només així el pots transcendir i arribar a on tu vols arribar: al SER que veritablement ets. Però si el consideres el teu enemic, de qui te n’has de desprendre, això genera una gran lluita interior, entre el que vius i allò en el que et vols convertir. Observa com aquesta lluita per desprendre’t del personatge, sorgeix d’un judici: “això no hauria de ser així”, “no vull ser així”. És molt inconscient, però cal que observis el judici. Et judiques per diversos motius: les malifetes que has fet, els errors comesos, les reaccions d’ira violenta que explota de tant en tant, la culpa que experimentes a continuació; en el terreny moral et judiques per les accions etiquetades de “pecat”; et judiques quan no obtens el reconeixement social i no et sents valorat i estimat; et judiques perquè tens por a la soledat, a no merèixer, por a l’abandó i a sentir-te exclòs i separat. Mentre no t’adonis que estàs buscant reconeixement, seguiràs cercant fora la identitat que esperes et donin els altres amb la seva aprovació. Te n’adonaràs si practiques l’observar fins a convertir-te en el jo testimoni, a canvi de ser el jo experimentador de sempre.
El que veritablement ETS, és una cosa, mentre que el que tu CREUS QUE ETS, n’és una altra completament diferent. No et desprendràs mai del que 
creus que ets, ignorant que es tracta d’una creença del teu personatge.
Observa els esforços que fa aquest personatge per sobreviure. Observa les reaccions mitjançant les quals manifesta els seus jocs per seguir present a la teva vida. Observa quan forta és l’afecció a aquest personatge. Observa el doble joc d’aquest personatge:
- per una banda, quan et fa sofrir, et jutges i et rebutges,
- per altra banda, si se’t planteja que l’has de transcendir per ser lliure i feliç, experimentes una gran resistència a abandonar-lo.
Aquí hi tens l’afecció i la identificació. Comença a observar-te.
- EL JO PETIT, EL PERSONATGE, FORMA PART DE LA MEVA HISTÒRIA.
No pots desfer-te del passat ignorant-lo o reprimint-lo. Es tracta d’una realitat molt forta i delicada. No hi ha una recepta secreta i magistral. Has d’afrontar la teva realitat sobre tot el que has cregut que ets, però que en realitat no és la teva autèntica identitat.
El que fins ara has buscat durant tota la teva vida, observa que forma part d’un hàbit de supervivència. Adona’t que segueixes assumint un rol, un guió, una identitat que contínuament et porta a inventar noves històries sobre qui creus que ets o sobre qui voldries ser. Tot per pura conveniència. Portes tota la teva vida cercant la imatge ideal que creus et farà especial i feliç. Cada una de les històries que has viscut, té infinites connexions amb altres històries i nivells de consciència de les persones amb les que t’has relacionat i et relaciones. I és que el personatge sempre busca compensar, aconseguir, omplir, completar allò que li ha mancat.
El personatge forma part inevitable del procés de tots els humans. La gran majoria viuen la seva vida vinculada a les històries i els guions dels seus personatges. Alguns no surten mai d’aquest guió. Per altra banda, el sofriment és un despertador que algunes persones aprofiten per observar que qui el genera és el seu personatge. Aleshores es plantegen transcendir-lo.
El personatge es reforça amb la vivència de cada nova història, de cada nou guió. El personatge està encantat de ser el protagonista dels seus propis guions, encara que per ser-ho hagis de pagar factures de decepció, de frustració, fracàs i sofriment. Els guions que cada personatge viu són resultat del significat que la persona atorga a les necessitats del seu personatge. Els criteris de valor del personatge són molt minsos, molt estrets, rígids i intransigents. No veu més enllà de la necessitat que tracta de satisfer. El personatge viu d’expectatives, mai d’esperança. L’esperança és una qualitat del SER.
Quan et proposes observar els significats que el teu personatge dóna a les històries que t’ha fet viure i encara et fa viure, descobriràs que en totes hi persegueix un objectiu: sobreviure, sigui com sigui. Ets conscient de l’elevat preu que pagues sobrevivint en el personatge?
Si comences a observar quin és el preu que pagues, al capdavall sempre apareix VERGONYA, perquè és la creença amb la que tothom lluita. Per això estem com estem, per això fem tantes projeccions cap als altres. Recorda que tot allò que deprecies de tu, ho projectes fora. Un cop i un altre creus que és el món qui et fa ser com ets. I no és veritat. Ets tu l’únic responsable de ser com ets.
El primer pas íntegra que has de fer, és tenir la voluntat d’observar aquest mecanisme, per acollir-lo, sense jutjar-lo ni jutjar-te, sense etiquetar-lo, ans simplement, sostenir-lo i permetent que el SER el desfaci sense cap esforç.
Quan et poses a observar, t’adonaràs que els objectius del teu personatge mai t’aportaran allò que persegueixes. Els objectius del personatge sempre et deixen frustrat. Basta que repassis la teva història.
Un primer fruit de l’observar és adonar-te que has de canviar l’objectiu: descobrir que el que persegueix el personatge és un somni. Per tant, l’observar té per objectiu acabar amb la història del propi personatge, mitjançant el despertar del somni en el que has viscut fins ara; obrir-te a la consciència de plenitud que sempre l’has tingut dins meu, des del primer instant en què Déu va pensar en tu i et va portar a la vida; descobrir que aquesta consciència mai ha desaparegut; descobrir aquell espai buit conscient que observa quietament tota la teva existència, fins a convertir-te en el testimoni de tu mateix.
Quan observes amb aquesta actitud conscient, esdevens conscient de tu mateix en cada present. A mida que observes la teva existència buida de personatge, la pròpia existència comença a harmonitzar-se amb el teu SER, que és la divinitat en acció creadora. En aquesta acció creadora del SER hi trobes el reconeixement i l’harmonia que sempre has buscat fora, ja que no es veu destorbada per la intenció del personatge ni per com voldries ser. Quan observes i fas el descobriment que tot el que necessites ja ho tens des del començament de la vida, que ja hi era abans que el personatge, aquest descobriment se’t converteix en una experiència meravellosa. Aleshores et converteixes en aquell espai buit i infinit del qual n’ets testimoni i dintre del qual té lloc tot el que experimentes:
- La Presència infinita.
- La Consciència buida.
- L’Amor incondicional.
- La Consciència plena i completa.
- PER MI MATEIX, JO NO SÉ RES.
Comença a incloure aquesta pregària en la teva meditació quotidiana: “Per mi mateix, jo no sé res”. Té un fons molt útil, profundament honest, que et 
connecta amb el teu veritable SER. És com un mantra o com una jaculatòria molt poderosa.
Quan descobreixes i reconeixes una creença sobre tu mateix, profundament arrelada, pots pensar: Com puc desprendre-me’n? Se’m demana que m’enfronti a quelcom que no m’atreveixo. Si és una creença sobre mi en la que hi he cregut tota la vida, com puc desmuntar-la, si està tan arrelada?
La frase poderosa i clau que has d’incorporar en les teves pregàries i que et servirà enormement és: “Senyor, per mi mateix, jo no sé res”. Quan tens la humilitat de dir-te: “Jo no sé res”, t’estàs referint a què això que tu creus de tu, no és veritat. Però no esperis que el personatge abandoni la seva identitat pel sol fet de repetir-te “per mi mateix, jo no sé res”. Cal temps, constància, paciència i humilitat, per arribar a l’experiència sentida, volguda, estimada que “per mi mateix, jo no sé res”. Per tant, no es tracta d’un esforç intel·lectual, racional, mental, sinó de sentir-ho des del profund de la teva ànima. Això ho aconsegueix el simple observar des d’una intencionalitat íntegra i humil.
Una creença molt i molt arrelada és creure que saps. És un “jo sé” del personatge. Forma part dels seus programes. Aquest “jo sé” està fet de creences profundament arrelades i inconscients. Quan despertes a aquesta realitat i et dius: “això només és una creença”, “aquest “jo sé” és una creença”, aleshores pots afegir: “Per mi mateix, jo no sé res”, “creia que sabia”, “durant tot aquest temps ho he cregut, però experimento que no és veritat”, ara m’adono que “per mi mateix, jo no sé res”, “soc ignorant pel que respecte a qui soc jo”, “veritablement ara m’adono que no sé qui soc”, “estava en l’error”. “Senyor, t’entrego aquesta meva ignorància”.
És una pregària molt útil que té un fons potentíssim, perquè sorgeix del reconeixement humil i honest de la teva veritat. Et fa humil davant de Déu i davant de tu mateix. Creure en el programa “jo sé” és pura vanitat de l’ego. Aquesta vanitat és inconscient. Observa que ets un vanitós inconscient quan creus que saps. Observa que és un “saber” del personatge, que ara tens l’oportunitat de desmuntar. El personatge només creu que “sap” el que t’ha fet creure de les seves històries.
Quan acceptes el “per mi mateix, jo no sé res”, estàs adoptant una actitud humil, responsable i conscient. Reconeixes que el personatge et mantenia en l’error i la mentida. Per això: “per mi mateix, jo no sé res”. “Només teu és el poder i la glòria”.
Quan pregues així, entres en l’espai del SER, que és l’espai de la Presència divina. Reconèixer que “només és de Déu el poder i la glòria”, significa que l’únic que sap és Déu, i tu, per tu mateix, no saps res.
Si experimentes alguna resistència al que acabes de llegir, observa com el personatge no es deixa convèncer. I no es tracta de convèncer-lo, puix això és mental. Es tracta que experimentis pau, joia, serenor, llibertat, amor, a mida que el personatge es dissolt al caliu de l’amor incondicional de la Presència de Déu dins teu.
Un gran mestre oriental deia de forma molt gràfica i una mica basta, perquè tots els seus deixebles l’entenguessin: “El ser humà és incapaç de distingir el forat del banc on seu, del forat del seu cul”. Una frase prou forta com perquè alguns dels oients se sentissin ofesos. La realitat és que no sabem res. Un savi deia: “Només sé que no sé res.” Quan acceptes aquesta veritat, la frase ja no ofèn la teva identitat que es percep il·luminada quan creu que “ho sap tot”.
No sabem res, absolutament res.
En què creus que es fonamenta una afirmació com aquesta?
La ignorància és molt atrevida. Observa: es fonamenta en la ignorància de tu mateix. Tot el que penso, sento i faig des de la ignorància de mi mateix, és una pura fal.làcia, puix que es fonamenta en la pura percepció de l’ego. La percepció és la manera com l’ego interpreta la realitat. Tota interpretació està condicionada per la conveniència.
El personatge viu de conveniències. S’aferra al que li interessa i rebutja el que li desagrada. Viu d’atraccions i aversions. L’error d’aquesta manera de procedir del personatge és que no hi ha consciència. L’autèntic saber sorgeix de l’estat de consciència, després que la persona es qüestiona un cop i un altre “qui sóc jo”, fins a experimentar i a connectar amb la veritat que és present en la pròpia consciència des de sempre i sempre està present. Qualsevol altre “coneixement o saber” d’un mateix, és pura vanitat del personatge.
Probablement és el primer cop que escoltes o llegeixes sobre la CONSCIÈNCIA INFINITA. Saber que ets aquesta consciència infinita, no és un saber mental, racional. Observar mentre et preguntes i aprofundeixes “qui soc jo”, arriba un moment que en prens consciència, quan connectes amb la font d’on vens. Cada cop que et connectes amb la teva font, provoques un despertar, i amb cada despertar evoluciones. T’adones que alguna cosa s’obre dins teu, un espai conscient, un buit conscient ple de pau, serenor, harmonia. Comences a ser conscient de la teva autèntica identitat, des de la qual saps que no saps RES. Has tingut alguna experiència d’adonar-te que creies saber molt, però de sobre un breu despertar de la consciència et fa adonar que encara et coneixes molt poc. Davant d’una persona sabia, santa, algunes persones tenen la sensació d’estar molt lluny del vertader saber o la vertadera santedat. Quan fas conscient la teva ignorància, aquest acte humil és poderosíssima. És aleshores quan pots afluixar les arrelades creences sobre tu mateix, que són com crostes talment endurides que han esdevingut cròniques.
Quan dius “jo no sé res de tot això que creia de mi, mai he sabut res de mi, és error creure que he sabut alguna cosa de mi”, aleshores Déu comença a treballar en tu.
Tot aquest procés, s’inicia amb observar la força que té en tu el programa “jo sé”.
Aquí se’t fa palesa la part meravellosa d’aquest treball.
Sobre l´autor
Especialista en Psicologia Clínica
Director del Centre de Psicologia Clínica i Fisioteràpia, Gestalt-Fis, Família i Salut
Treballa en el nivells de consciència i evolució espiritual del Dr. David Hawkins.
Imparteix cursos de Formació sobre el Mapa de la Consciència i acompanya processos d’evolució espiritual.
Agradecido por este material que ha sido de mucha ayuda y reflexión….Sencillamente Gracias.
Infinitamente agradecido por este increible material…