Soy español. Madrileño, para más datos. Y creo que, en este caso, el ser madrileño, es un “agravante”.
¿Y qué? A mí no me ofenden por el hecho de que piten un himno. Aunque sea el mío. A mí me representan otras cosas.
“Curiosamente”, los que me conocen, de un lado y del otro, tienen buena relación conmigo. Y, si no la tienen, no es porque sientan que la división administrativa del mundo les separa de mí. Puede haber otros motivos, pero no ese. Y eso que soy español. Y madrileño.
En mi vida he tratado, incluso íntimamente, con gente de muchísimos países. Sin excepción, lo primero que hace un brasileño cuando vive fuera de Brasil, es poner su bandera, bien visible, colgada en el salón de su casa. No hay casa en Suiza sin bandera en el jardín. Los noruegos tratan de diferenciar dónde viven del resto de las casas por medio de su bandera… Podría seguir poniendo ejemplos hasta casi el infinito.
Lo de España no es normal. Hay mucha contaminación informativa de un lado y del otro. Creo que el hecho de considerarme un hombre-mundo me permite mirar el problema con una cierta asepsia. Y eso me hace pensar que hay demasiada contaminación. Y poca seriedad (no solo los andaluces se toman la vida a pitorreo). Esa es una virtud común a todos los españoles.
Que nadie se ofenda. Esos pitos van desde los que no quieren la monarquía (estaba el rey presente) a los que quieren la independencia, pasando por los que sólo quieren cachondeo o los que, diluidos en la masa, no quieren ser señalados como “diferentes”. De todo hay. Y que no se los sancione, por Dios. Es como un padre que conocí, que restaba un duro de la paga del domingo a sus hijos por cada noche que se fueran a la cama sin darles un beso de buenas noches a él y a su madre.
El cariño no se impone, se conquista. Y cuesta esfuerzo. Pero, cuando se ha logrado, se convierte en el sentimiento más noble del ser humano.
Kike Pacheco
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Me gusta, Kike, que quites hierro al tema porqué sino es para analizarlo y no sé qué parece, pero yo veo una falta de respeto a lo que nos representa a todos; pero lo que tu dices somos diferentes en España. Unos lo español lo quieren marginar, lo asocian a ser de aquí o de allá para no buscar sintonías políticas. A mi me da pena y me duele mucho todo esto; aqui hemos llegado.
Cada persona veu les coses desde el seu punt de vista, però segons sembla, aqui Catalunya, ens han marginat molt, i segueix fent injusticies cap aquí el govern Central de Madrid. Fins l’idioma sembla que volen fer desaparèier. També marxen molts diners d’aquí i no tornen i si encara fossin ben administrats, però hi han tants casos de corrupció, sous immensos, amb tot pagat, dietes, estàncies si són de fora del lloc on estan al govern, i a sobre sobresous, això no és just. Hi ha qui no té res per viure i està tirat al carrer i aquí Catalunya també ens passa. Segons és diu, marxen molts diners d’aquí i no tornen. També aquí tenim necessitats, la Clara Lubich deia que primer s’ha d’ajudar el de casa. A més, vas cap Espanya de viatge amb un grup, i al entrar en un restaurant vam sentir que deien “otro gru-
po de perros catalanes i anys enrrere deien algunes persones que viuen aquí els déien, “háblame en cristiano, si no no te entiendo” i més encara un Sr. esplicava que va parlar quan era petit en Català i un guardia civil li va donar una bona bofetada! Crec que s’hauria de saber bé perqué la gent és manifesta. Cada dia també més impostos, els sous no s’apugen, i avui treballes i demà al carrer si volen, alguns que tenen treballadors abusen d’ells no pagant-los, o pagant-los poc i treballant molt i més hores sense cobrar. I com poden pagar lloguer, hipoteca, etc. sense un treball segur? A més, si estan hipotecats i no poden pagar els prenen el pis, casa, etc. i de per vida com és queden? Entre altres coses que aquí no dic i les veig, aquesta és la meva opinió i veritat pel que es veu!
Ah! I perdoneu per les faltes d’ortografia. Ho vaig estudiar tot en castellà i he anat aprenent el català de la manera que he pogut, sola.
Perdona, Maria, que te responda en castellano. Aunque lo entiendo, yo no he podido aprender catalán ni siquiera solo.
El análisis que haces de la situación se refiere a algunos actos de corrupción que se dan entre los que administran, pero no ocurren sustancialmente más fuera de Cataluña que en Cataluña. Corrupción puede haber en cualquier estamento donde haya personas.
Lo de los dineros que van y no vuelven, es la sensación que uno puede tener siempre que se vive en comunidad. Y siempre habrá “injusticias”: El que vive en la primera planta podrá alegar que él cosume menos ascensor que el de la quinta. Y el que vive solo protestará porque lo usa menos que los que viven en una casa con ocho miembros.
La cosa varía cuando se vive en familia, donde, quien puede aportar a la economía común, lo hace sin pedir contrapartidas a los que, por ser ancianos, niños, enfermos, estar en paro o tener trabajos peor remunerados, no pueden dar al mismo nivel. Por eso la conclusión apostaba por reconquistar el cariño que se vive en la familia. ¿No cambiaría el punto de vista si nos viésemos como hermanos? Que es, en definitiva, lo que somos.
Gracias por tus comentarios.
Motivos para reprochar al que es diferente, siempre los podemos encontrar. Y, aunque criticar el símbolo del otro no está bien, quizás tenemos que dar paso a una nueva cultura, que no mire a los colectivos sino a las personas. A cada una de ellas. Creo que, ahí, nos encontramos hermanos. Gracias por leerlo.
Pues a mí sí que me duele. Mi lema es: “Lo que no ayuda a construir, mejor dejarlo quieto” y lo primero que nos debe mover en nuestro comportamiento es el respeto al otro y si además quiero crear una comunidad… mal camino llevo si me guía algo que no sea la caridad. ¡Ánimo!
Tienes razón pero para terminar con cualquier pelea, alguien tiene que perder. Y la experiencia me dice que, siempre, el que pierde (aun creyendo que tiene razón) gana en nobleza.
A veces, cuando un padre retira al hijo pequeño de un lugar peligroso o lo coge en brazos porque se está portando mal, este le puede dar alguna patada. ¿Al padre le ofende? ¿Le hace sentirse inferior o humillado? No.
El que tenga más caridad, si puede, que dé el primer paso hacia la reconciliación.
Gracias por leer el escrito y por tu comentario.
Jo opino que si la majoria de gent pita i díuen independencia deu ser per alguna cosa.
Sin duda. Pero no todos pitan por lo mismo. Y tampoco pitarían, uno a uno, contra el que piensa distinto. Confundidos en la masa, todos nos aborregamos un poco.
Gracias por leer el escrito y por tu comentario.
Hi ha una dita en castellà que diu:”No ofende quien quiere, sino quien puede”…Ara que em faig gran, ja no em sento ofesa quasi mai, és ben veritat la dita, el que sí procuro és treure’m de sobre i apartar-me’n perquè em molesten, són les actituds prepotents, els egos amb potes, els qui miren per damunt l’espatlla com si els demés estiguéssim equivocats, la manca total d’empatia, que segons tinc entès vol dir saber posar-se al lloc de l’altre, tot això és el que ens priva als humans d’entendre’ns, i si no ens entenem ni els qui ens diem germans dins la família de l’Ideal, penso que tenim mala peça al teler i molta feina per fer…
No recordo on vaig llegir no fa gaire, que per aconseguir estimar els qui ens envolten, hi ha dues coses que cal fer: observar(conèixer) i respectar…després ja ve l’estimació.
Completamente de acuerdo, Assumpta. ¿Y por qué crees que hemos vivido tanto tiempo de espaldas y, por tanto, incapaces de conocernos, respetarnos y querernos? (Y sé que una generalización acarrea injusticia, pero en muchos casos ha sido así).
Molt bé tot el que el que dieu, ho respecto!
Però no tothom pensa igual i sap que és estimar de la mateixa manera.
Jo penso que si la gent és manifesta deu tenir els seus motius, si fossin només quatre, però l’once de setembre surt molta gent a manifestar-se i els que són de fora de Barcelona és pagan el viatge, ( cosa que els mitjants de comunicació no ho díuen aixís, díuen que els pagan els viatge) i és manifesten amb tot el que això por comportar de perill. Perqué ho fant? Algún motiu hi ha, com les piulades al camp del Barça i els crits d’ independencia a Berlin, on jugaren el Barça, i l’atra partit, per ser, molt a lo bruto, per guanyar la Copa d’Europa. No obligen a ningú a manifestar-se ni piular. Jo penso que això ve del abussos, que s’han fet i és fant! Que va passar el 1714? Felip V (Quina casualitat que el Rei ara és digui també Felip, però VI? A la casa Reial no hi ha casualitats, el Rei va dir amb un de molt inteligent que podia fer per guanyar-se Catalunya, li va dir, si tens un hereu no li posis mai Felip, i aixís va ser, dons casual no hi ha res. Cada ú té el que és guanya. Els fills pagan a vegades els errors del pares. Aquest no va ser obrir ferides per algunes persones. Si piulan déu ser per algo. Perquè el seu antecessor Felip V va venir aqui invadir-nos, junt amb francesos, roban-nos el nostra País? Matan a tothom a tort i adret, i penjan el seu cap ven alt, perqué els altres o veiésin i és rendisin, I clar eren més i van guanyar repartin-se el nostra País, una part cap España i l’altra a França, la Calatalunya Nor al surt de França, desde llavors, oprimits, marginats, mal tractats, etc. això es ser bones persones? Yo crec que la defensa és natural, Jesús també és defensaba quant l’atacaven i ensenyava que era la justícia, l’amor, etc., fins que li va arribar l’hora que no poguer, perque entengué que li havia arrivar la seva hora. Doncs això és el que tenim i dirnos “perros catalanes” privan.nos del nostra Idioma duràn molts anys i encara ara ens fant la punyeta amb l’idioma, ón és la democràcia, ón son els diners, despilferrars, robats de tots? Hi ha qui no te un trocet de pa per posar-se a la boca i una sola barraca per viure i alguns barruts, oprofitan-se del vot rebut per la majoria del poble, abussant de la confiança que se’ls a donat! Aixó és el que tenim. Aixó de l’Independencia se seguirà lluitan per aconsegir.la ja no és pot parar, han tivat tant de la corda que se’ls hi ha trencat. Es la meva opinió. Total el que penso que podem fer, és posar el nostra granet de sorra per la Pau i pregar, perqué tot s’arregli amb diàleg i democràcia. Però si van tencant portes, no volen diàleg i ens tencan la porta per la cara, que farà la gent, doncs manifestar-se. Esperem que tot acabi bé I que tornin, tots els que han robat, els diners tant si són d’aqui, com de tot Espana. Els manaments de la Llei de Déu que són posats pel nostra be i l’Evangeli són sempre actual, la vida no s’acaba aquí, que esperen que els digui l’Amo de Tot, quant és presentaràn devan d’Ell, perqué tots més d’hora o més tart en hi ahurem de presentar. Perdonar és una cosa, però deixar-nos fotra, perdó per la paraula és un altra!!!
En mig de tot, Feliços Dies de estiu!!!
Kike, no sé gaire com respondre a la teva pregunta, la Maria ens ha fet una llista de greuges, encara n’hi falten, però jo crec que ja ha arribat el moment de deixar de banda els greuges i actuar com també ha explicat ella que estem fent, anant a votar, cridant, manifestant-nos, xiulant, (respecte al fet de xiular, jo penso que xiulem el que no ens agrada, un cantant que no ho fa bé, un espectacle que no ens satisfà, per mi, xiular és manifestar una contrarietat).
Quan una persona perd, com tu dius, guanya en noblesa però quan qui perd és un poble i no tan sols perd llibertats sinó que a més se’l vitupera i calumnia, posar l’altra galta no serveix de gaire, simplement allargar la situació durant segles.
Als catalans, diuen que ens caracteritza la noblesa i el saber pactar, però quan ens trepitgen l’ull de poll durant tants anys, sí que aguantem amb noblesa i molt, però sense perdre la noblesa i amb el cap ben alt, cansats de pactar, escoltar, acceptar, ara ens ha sortit la rauxa i toca utilitzar-la.
Per respondre la teva pregunta de perquè hem viscut tant temps sent incapaços de conèixer-nos i estimar-nos, jo crec sincerament, que a nivell col.lectiu i també personal, ara tocaria donar el pas a tots aquells que s’han tancat en banda tots aquests anys, que aplaudien i encara ho fan, els exabruptes contra els catalans de les televisions, dels polítics, de representants eclesiàstics i d’alguns exaltats.
Les persones, en el tu a tu diari, a Catalunya no tenim problemes, jo tinc amics de la infància i no d’escola, que malgrat no pensar igual en aquest tema, seguim sent amics i ens estimem moltíssim, com tu bé dius, que tens amics de tot el món, jo també i els tinc a prop, ens veiem, sortim junts, anem al cinema, xerrem i no passa res, ens respectem perquè ens coneixem bé i ens estimem de debò, també amb aquells qui no s’han dignat en tota una vida, a parlar un borrall de la llengua del país que els va acollir a ells o als seus pares, amb aquests, fem broma i tot!
Kike, et convido a passar uns dies a Catalunya, de visita, de casa en casa, participant del nostre dia a dia, estic segura de que t’hi sentiràs acollit i respectat.
Tot això és el que penso del tema, últimament ja no acostumo a donar explicacions, em semblen inútils, però amb els amics de Ciutat Nova, he pensat que podia dir el que penso.
Jo no era independentista, sempre m’he sentit catalana i he estimat la meva terra, va ser quan fa uns anys, se’ns va tombar un Estatut que havia aprovat el nostre Parlament amb majoria absoluta i que el govern de l’Estat i els seus “savis”, van aturar amb burles i sarcasmes públics, que vaig entendre que tocava sortir al carrer altra vegada com feia ja trenta anys.
Espero tornar a Madrid aviat i ser rebuda com sempre ho he estat, amb respecte i carinyo.
Anècdota: Una vegada, a finals dels 60, en una trobada a la capital, una noia madrilenya em va dir: ” para ser catalana eres muy normal”…ja,ja,jaaaa, ella no ho recorda, jo si i ens vam fer un tip de riure quan al cap de molts anys ens vam retrobar a la Seu d’Urgell.
Jo penso que sense un Ideal de estimar i molt!!! És molt dificil que s’arreglin el problemes de Catalunya i España. Perqué per mitja de la Tele, alguns hens han tractar molt malament i aixó ha infliut a la resta d’España, fomentant odi cap a Catalunya. Vaig anar amb una trobada i una nóia de Madrid amb va dir d’ons era, li vaig di de Catalunya, j ja amb mirar malament, no déia rés sols escoltaba i jo vaig donar la meva opinió del que pensaba sobre el tema que tractavem i no vaig ser accetada pel que vaig dir, sols un Català va dir que estaba amb el que déia jo, els altres eran de diferens provincies d’Espanya. Això amb va doldre, perqué amb semblava que podia dir el que creia i veia de com anaven les coses, la nóia de Madrid no volgué dir res, sols segons el que déia jo, semblava que amb mirava per sobre de l’espatlla. He tingut a més de aquesta vegada, altres problemes amb gent de fora de Catalunya que víuen aqui, ja quant tenia 17 anys amb una companya de treball estavan parlan i ham va dir una cosa i jo li vaig dir una altra, amb broma i les dues reiam i no passar res. (ella era d’una provincia de Espanya que va venir a treballar aqui) Quant va estar amb altres companyes i companys de treball se’n tembé jo allà, allavors va retreure el que jo havia dit de broma pero, posan-ti malicia D’una cosa que no valia rés, influint amb els altres vinguts també de fora de Catalunya, Tots molt més grans que jo. Jo a la edad que tenia amb vaig sentir treida i una cosa que només era una broma i que les dues reiam i ho deixarem aixís com una broma, la va posar com una cosa greu que no era, exaltan a tot el seu grup i anan tots contra jo, patim patam, sort que era hora de marxar i tot el tros fins l cotxe bla, bla, i bla, jo vaig callar, però va durar uns dies que me anavent contra mi i jo callaba i callaba, al final ja no se’n parlar més, pero quant ho recordo entra altres coses que m’he trobar amb persones vingudes de fora de Catalunya, sempre penso que son diferents dels d’aquí i que s’avenen molt per posar-se contra algú, m’han donat aquesta impresió. Sempre pensaba, no amb casaré mai amb una persona que no sigui Catalana i aixís ha sigut, amb vaig casar amb un bon Català. Si només hagués sigut aquest cas han sigut altres i el ultim molt dessagrable al d’una trobada. Vaig dir el que pensava de com véia que anaven les coses i no vaig ser acceptada, sols un Català va dir que ell estaba amb el que déia jo, els demés eren de diferents provincies. Devant de certes persones no pots dir el que penses ni d’Espanya ni de Catalunya. Aixís que ja he deixar de creure que les persones t’estimin els seus interessos. D’estimar de Veritat només ho fa Déu i tots els que estàn amb Ell. Espanya els hi fem nose, només ens volen pels calés. Fins una nóia en un trevall vadir “De Catalunya me gusta todo, sólo sobran son los Catalanes. I una cantan també espanyola en una sala de Festes on tot era joven va di ” estos perros catalanes!!! Pero no li va surtir be, tot el joven és posaràn a cridar contra ella i al final va a ver de marxar ploràn, és que al final penses és que és pensan que t’ho poden fer i dir tot o que! Cada persona tenim la nostra dignitat, perqué se’n tracti de ” perro” Catalunya ha aguantat molt, peró sembla que ha arribar l’hora de parlà i parlarà, perqué la cosa ha començat i con que només ens fant la punyeta i ens mal tracten, aixó ja no ho pot parar ningú. El que pasarà ja és veurà, però aixó de callar i ells aprofitar-se d’aquesta situació ja s’ha acabat, agradi o no. Com jo als 17 anys m’hagues defensat, però amb va venir tant de nou tot, que vaig callar, però si fos ara ja veuriem, ja haguerem vits, si era com ella ho féia veure, hocom jo vaig dir les coses,si més no, un bon cop de punt s’hagues emportat, la noia traidora i segurament envejosa, la persono! Però anar parant el cap i els altres aprofitarse’n per dir mentides i més mentides i posar-nos contra España, retreien coses de Catalunya que putser si que hi són però féia temps que ja sabien i putser també hi estàn implicats, i ho treuen ara només per fer mal, doncs aixó Catalunya ho véiem.Més que si ho sabien i no ho déien també son culpables per no dir-ho. Adéu bona tarda! D’aqui en endevant només jo i Déu, i les persones de més confiança. Que sigueu ben feliços!!!
Última cosa que dic: He volgut fer veure una mica, els Farien al País Bacs el que ens fant a Catalunya?.
I Perdobeu si amb tot el que he dit ho ofés algú. Però jo faig i faré de la meva vida el meu camí, més acompanyada o més sola, però posar la confiança amb les persones això ja estaré al tanto. Que sigueu feliços jo també miraré de ser-ho i si no, viure el Jesús Abandonat. Ell és trobar de totes maneres, estimat, perseguit, abandonat, trait etc. Aixís som els humans
mentres vuirem tindrem coses bones i altres d’imperfectes, o imperfecctíssimes.
Ah! Ara m’ha vingut el cap una cosa, com és que fins del burro Català ania que és riuen? Putser pensen que és això es el que som el Catalans, per anar paran el cap. Doncs que sàpiguen els que és riuen d’això, que el burro és molt espavilat, t’he coses molt sorprenents, sap defensar-se molt bé quan li convé i no se li fa pas fer el que és vol. I del toro que en podem dir? Si és espevilar, no sé, però l’ensenyen a torejar i torejar, però com acaba, pobre!!!Torejan i torejan, sense saber el que és fa i anar-lo martirir-san perqué encara estigui més furiós, fins a matar-lo. Cosa que no s’ahuria de permetre torturar un animal aixís!!! Hi encara se’l menjen, no menjaria un animal tant torturar, com deu ser tota la carn, avent estat tant exaltal, nerviós, furiós, etc. Ara amb pregunto que és més espavilat el burro o el toro? He posat aquesta realitat aquí sobre aquest animals perqué també són dignes de respecta i no de mals tractaments, hi ha moltes coses que és permetem i s’haurien d’arreglar. Es també una mica de ironia, pels que és mofen del burro català, doncs és molt gracios!!! A més també en tenim altres d’animals , sobretot molts caballs, etc.
Feliç dia!!!
Primer de tot feliç dia!
Vull rectificar una cosa. D’estimar si que és fa i molt, i sort anià. I que hi han moltes persones que han fet i fant de la seva vida una opció per dedicar-se totalment, ajudar i estimar els mes necessitats, de la forma que sigui. Ara també penso que som imperfetes i que no ens ha de dessenimar, sino començar sempre de nou a estimar. Però tothom té la seva visió de les coses i també segons com se’n ha apres a fer-ho. I que hi ha gent que només busca els seus interressos també o crec i corruptes també. La Chiara Lubic déia, ara recordu a ver llegit en un escrit que era d’Ella, que déia: Sigui per tenir una visió diferents de les coses, sigui per nerviosisme, etc. les faltes d’amor son contants, en la familia, a l’ escola, al traball, al grup que és perteneix, etc. I que sols una actitut de perdó continuada por mantenir pau la l’unitat. Encara que jo hi afageixo aquesta dita.
“La cabra siempre tira al monte” hahahaha!!!
Feliç estiu!!! Ja no os moletaré més amb els meus discursos, però he dit el que veig i pensaba.
Ah! Ara miraré d’aprendre escruire bé el Català, en algún curset o encara que sigui per aquí internet, ja ho buscaré. hahahahaha!!!!!!!!! El volgué, és el poder. Adéu!!!!
Una cosa, que penso que la tinc de dir: Ningú va als toros obligadament, sols els toros que hi van obligats! Ells no són responsables del mal que fan! Però és molt dolorós el que es permet, que matin a unes pobres persones, que és deixen atrapar!!! És molt dolorós!!! A veure si és pot fer quelcom amb això!!!GRÀCIES!!!