L’actual polarització política, en el nostre país i en molts altres, té una estreta relació amb les identitats col·lectives. Són les que condicionen les nostres relacions, tant individuals com de grup i hem de ser-ne conscients si aspirem a construir un món més unit. Aquest article se centra en les identitats culturals, però moltes de les seves reflexions i propostes es podrien aplicar també a d’altres tipus de pertinences col·lectives com les ideològiques o les religioses.
Pàtries i llengües
Confesso que em neguiteja la paraula pàtria. És una paraula que en el nostre context sociopolític acostuma tenir massa connotacions i no sempre positives en la convivència social.
Mirant d’apropar-me a aquesta experiència personal amb una perspectiva el més racional i objectiva possible, un primer apunt podria ser la comparació d’aquest concepte amb el de país, o amb el del meu país, ja que el concepte de pàtria gairebé sempre porta aparellat el de pertinença, o sigui, “la meva pàtria”, “la mare pàtria”.
Pàtria, la meva pàtria, té significats associats amb el meu grup, la meva filiació, sempre inevitablement amb una idealització voluntària, induïda o gairebé obligatòria d’una certa sacralització, com un valor suprem al que qualsevol individu hauria de sotmetre’s després de projectar-s’hi i identificar-s’hi; per descomptat amb greus riscos de que el poder instrumentalitzi aquesta reverencialitat per a les seves finalitats. “Tot per la pàtria” seria una crida i una mostra clara de la submissió de l’individu a aquest valor absolut.
El més curiós és que els individus, per la seva necessitat de filiació i de pertinença, i potser amb el desig d’eixamplar la seva limitada i pobre consciència humana personal, s’adhereixen i identifiquen amb una realitat col·lectiva superior que els proporciona seguretat i autoestima.
Tot això és comprensible i fins a cert punt desitjable, ja que, qui dubte que aquest concepte, en la seva idealització, recull aspectes morals positius? Ens poden servir els exemples d’una bona cohesió social, una sincronia col·lectiva, potser una harmonització d’interessos particulars i, esclar, d’una unitat de les persones o grups més enllà de les seves diferències.
Però el concepte de pàtria, participa de significats o connotacions de bellesa, infància, costums (de les que també gaudeix el de país, nació o, si ho mirem de forma més local, de poble o del meu poble), llengua comuna, tradicions, folklore, etc. Tanmateix també té el de força, poder, exèrcit, estat i, sobretot, superioritat i, a vegades, bel·ligerància respecte d’altres pàtries.
Crec que és aquí on rau la meva dificultat per acceptar el terme, tot i que també és cert que la idea s’usa en positiu quan, per exemple, es parla de “la meva segona pàtria”, “un comportament patriòtic”, “ser patriota”…
En un món que ha millorat sensiblement la seva consciència en relació a l’arbitrarietat i la injustícia de les relacions de poder, que ha conquerit espais de reivindicació com la superació i la condemna de l’esclavitud o l’avenç del feminisme en l’equiparació dels gèneres, resulta estrany o sospitós que encara perduri amb tanta força la sacralització de la pàtria o de l’estat que la sustenta.
Pot resultar sorprenent el fet que en les relacions personals es valori cada cop més la necessitat de conrear l’empatia i la prosocialitat i, en canvi, en les relacions entre pàtries, i sovint entre nacions, sovint no sigui igual.
En el terreny interpersonal s’aprecien beneficis com la disminució dels sentiments negatius i els conflictes o la reducció de la violència i això comporta una major felicitat, fins i tot augmenta l’eficàcia en les negociacions i l’eficiència en els processos. D’altra banda, en l’àmbit col·lectiu passa tot el contrari: la meva pàtria és millor que la seva. És superior.
Sembla que els individus, advertint que no queda bé dir “jo soc millor que tu”, ens projectéssim en la col·lectivitat que ens identifica i llavors ja poguéssim, sense miraments, afirmar la nostra superioritat. Allò que no gosaríem, potser per ridícul, afirmar sobre “que en soc de magnífic” i “que els altres em reconeguin”, podem fer-ho a nivell col·lectiu i amb dret, referint-nos a “la meva pàtria”, “el meu país”, “la meva nació”, “el meu poble”, “el meu club”. Som els millors del món.
L’empatia, la reciprocitat i la prosocialitat són, doncs, necessàries si volem avançar també en les relacions entre pobles, països, comunitats autònomes i llengües, en un camí envers la unitat en la diversitat. Es tracta, en definitiva, d’anar aprenent a veure les coses referents a les pàtries des de la perspectiva de l’interlocutor per poder conèixer i estimar les altres com si fossin les nostres. Valorar sempre positivament les coses dels altres. És el millor camí cap a la pau activa i el reconeixement de la nostra pròpia identitat personal o col·lectiva en la mesura que sorgeix de la reciprocitat.
Si, per exemple, pensem en la diversitat de llengües que hi ha a Espanya, hauríem d’allunyar-nos dels prejudicis que a vegades pot haver-hi envers les llengües que no són la castellana i apropar-nos amb obertura mental a la bonica llengua germana. Hauríem de voler aprendre’n el seus matisos, les seves frases fetes que són tot un pou de saviesa… És el mínim que podem fer si estimem, de veritat, aquest país i la seva gent i volem avançar cap a una interculturalitat positiva.
I aquells que no siguin castellanoparlants de naixement, per la seva banda, no haurien d’escoltar a aquells que els volen apartar d’apreciar, valorar i estimar el castellà. Lluny de nosaltres els sentiments de menyspreu envers una llengua i una cultura que, més enllà de la imposició certa d’una política desgraciada en èpoques anteriors, hem après també de la mà de persones que han arribat d’altres pobles d’Espanya, tota una riquesa i un patrimoni que no podem desaprofitar. Per tal que sigui així, cal estimar-la, cal descobrir i gaudir de la poesia de paraules com “el atardecer”, “el amanecer”, “la madrugada”, “el susurro de las hojas al viento”…
Ben segur que trobaríem també paraules boniques i singulars en cadascuna de les nostres llengües en que estem en contacte.
Quina llàstima que, a l’inrevés, quan es produeixen conflictes polítics entre pàtries i països, en la percepció subjectiva de les persones, les respectives llengües es van contaminant, desprestigiant-se com a menys apreciades, més alienes i estranyes i, fins i tot, antipàtiques o indesitjables en ser vehicles dels conflictes, amb la qual cosa retroalimentem nous conflictes.
Proposo a tots els lectors, com a primer pas de bona voluntat en una petita contribució a un món més unit, cercar, llegir, seleccionar i apreciar algunes paraules de la llengua prejutjada negativament per deixar-nos penetrar per la bellesa de “l’altra pàtria”, de “l’altra nacionalitat”.
La formació d’identitats col·lectives
Per poder optimitzar aquestes actituds de consideració cap als elements positius dels altres pobles, hem de penetrar en les arrels de la identitat. La identitat tant personal com col·lectiva va de la mà de l’autoestima personal i col·lectiva. Tots sabem, a nivell individual, la importància de l’autoestima per al desenvolupament de la persona.
Les llengües i identitats col·lectives són molt delicades i vulnerables psicològicament. Com les individuals. Com l’autoestima. També són vulnerables les identitats que no estan ben assumides o difícilment expressades pel propi individu o col·lectiu. No segueixen les lleis del convenciment des de fora; es regeixen per l’aspiració, pel desig, pels sentiments i emocions cap a una identificació amb uns valors procedents, sovint, d’experiències d’infantesa i per una necessitat profunda de pertinença a un col·lectiu de referència.
No acceptar o qüestionar, ni que només sigui una petita part, la identitat de l’interlocutor és percebut o sentit per ell com un menyspreu o, fins i tot, com una agressió.
És a dir, les identitats col·lectives – poble, nació, pàtria… – enfonsen les seves arrels en sentiments i emocions molt profundes que arrenquen en un primer nivell ja des de la infància. Per tant, no es poden imposar “des de fora”. Només es van consolidant i, a vegades, variant, quan altres identitats es van mostrant atractives per la seva capacitat d’acollir, d’estimar els subjectes.
En qualsevol cas, la delicadesa, el respecte i l’estima amb que es tracten aquests temes són fonamentals. Per exemple, és molt arriscat fer bromes sobre tòpics culturals dels altres pobles. Ignorar-ho pot portar incomprensions, malentesos o conflictes entre les persones que sempre suposen dificultats importants en la cohesió i l’harmonia entre els pobles.
Degut a les pressions polítiques i dels mitjans de comunicació, aquestes identitats, si es tracten amb certa crítica o menyspreu, consoliden reaccions adverses o resistències i acaben per provocar reciprocitat en allò negatiu com a mecanisme de defensa.
A Espanya apareixen identitats variades vinculades a pobles, tot i que moltes d’elles tenen com a identitat superior l’espanyola que desperta un sentiment de pàtria molt clara.
Però també n’hi ha d’altres, particularment les que s’associen a les comunitats anomenades històriques, on molts no senten aquesta identitat. Potser perquè ja des de petits no l’han tingut mai ja que creien en una altra o perquè, amb el desenvolupament personal, cultural o social dels subjectes, agreujat actualment per les pressions polítiques o mediàtiques procedents d’àmbits relacionats amb la identitat espanyola, han consolidat aquest aspecte diferencial amb caire excloent per les dues parts. Tot això pot estar generant desafeccions i sentiments negatius mutus.
El repte que tenim al davant és enorme: revertir aquests sentiments negatius avançant en el coneixement i estima de les identitats mútues i en contacte. Per això, ens cal aprendre a diferenciar les nostres percepcions i atribucions sobre les identitats dels altres pobles amb els que convivim, de les polítiques dels governs de torn que, moltes vegades, manipulen i utilitzen aquestes percepcions per enfrontar els pobles.
Les crides a la unitat són creïbles i desitjables quan es fan des de la base, des de la ciutadania, però són sempre sospitoses quan provenen del poder.
Diàleg prosocial entre identitats personals o col·lectives
A continuació proposo una sèrie de pautes que es podrien tenir en compte a l’hora d’establir un diàleg autènticament prosocial.
1. Identificació possible només si el model és amable
- Les identificacions d’una persona, grup o poble amb un model o amb un col·lectiu superior (per exemple, pàtria o nació) es donaran, si aquest model (personal o col·lectiu) transmet estima, amor pel bé de la persona o del grup aspirant.
- Des de fora, doncs, qualsevol intent d’influir en aquest procés de desenvolupament ha de sorgir de la veritable estima i amor pel bé de l’altre, del receptor.
- Una identificació imposada i forçada des del poder, des del domini, des de l’amenaça i l’infondre por en l’altre, no és prosocial.
2. Valoració mútua
- El diàleg prosocial i la unitat autèntiques han d’expressar una valoració mútua i igualitària ja que cap identitat, cultura o poble és superior a un altre. És difícilment creïble una unitat sorgida com a conseqüència de la lluita i el menyspreu.
- S’ha de diferenciar entre la unitat que és fruit d’aquesta valoració mútua positiva i la que és fruit d’un interès cooperatiu entre diversos, però molt centrada i polaritzada en la pròpia identitat de cadascú. Aquest fenomen és semblant a la cohesió que, a vegades, es produeix quan el grup s’uneix per fer front a un enemic comú.
3. Conquerir la paraula i el pensament enfront del menyspreu i la violència
- L’estil d’un diàleg de qualitat prosocial no és compatible amb el menyspreu, l’agressió verbal, l’insult…
- No és prosocial acceptar cap mena d’agressivitat o violència de pensament o de paraula, encara que qui l’externalitza sigui una altra persona amb qui, en realitat, ens estem identificant. Si això és així, en realitat som partícips d’aquesta violència.
4. Obertura a l’altre
- El diàleg autèntic no pot resultar de posicions tancades i dogmàtiques. En aquest cas, no hi ha possibilitat de diàleg.
- Diàleg suposa una obertura de ment a la idea de l’altre i, per tant, amb atenció, acollida i al mateix temps interès per descobrir el positiu d’aquesta idea.
- El fet de preguntar-se si s’acostuma tenir aquesta obertura amb totes les persones i en una gran amplitud de temes, pot ser un bon indicador per a la persona de que actua amb bona voluntat de diàleg prosocial i, al mateix temps, és una prova per autoavaluar-se. Una excepció d’això podria ser l’obertura a ideologies d’odi o violència.
5. Disminució voluntària del poder
- Una persona que vol actuar des de la prosocialitat no pot pretendre doblegar la voluntat de l’altre i ni tan sols ha d’obstinar-se en convèncer-lo.
- Està bé preguntar-se sovint en quines estructures de poder i imposició estem participant.
- Cal que cadascú s’examini sobre el perquè vol convèncer o imposar-se a l’altre: Hi ha expectatives d’aconseguir avantatges sobre l’altre?
- El repte d’una persona generosa i espiritual es troba en una sincera deconstrucció del poder. De la mateixa manera, a nivell col·lectiu, les organitzacions que es plantegen optimitzar unes relacions humanes sinceres i autèntiques han d’eliminar, sense descartar l’autoritat necessària, gestos o paraules que manifestin les relacions de poder. Per això cal analitzar, especialment en qui ha tingut o té un poder econòmic, social, polític o religiós, quins aspectes de la seva conducta en relació amb els altres són verticals, jeràrquics però accessoris, innecessaris i, en definitiva, ineficaços per al rol d’autoritat, ajudant només a mantenir la seva vanitat i sense crear una autèntica complicitat amb els altres. Són adherències i hàbits indesitjables i poc ideals a la llum de les noves consciències de l’home, de la societat i del món moderns i, per tant, cal superar-les.
Article publicat a la Revista número 179, Esquerdes. Ja disponible a l’iQuiosc.
Sobre l´autor
Investigo des dels anys 80 si la ciència psicològica pot confirmar que estimar els altres és funcional per a la salut integral de la persona i per crear harmonia i unitat en les relacions interpersonals. N’estic convençut.
Moltes gràcies Dr Roche, m’han agradat les propostes que fa l’article i també veig que tinc que revisar les meves actituds per comprovar si són realment pro-socials!