La pregunta que dona títol a aquest article té el seu origen en les nombroses ocasions en què vaig sentir contradicció entre, d’una banda, el meu compromís i els meus posicionaments polítics i, de l’altra, la meva adhesió a l’ideal de la construcció d’una humanitat fraterna i la cultura del diàleg.
En primer lloc, cal fer algun esbós de definició dels termes que fem servir.
El concepte de política és molt ampli i no podria – ni és la meva intenció fer-ho – dedicar l’article a analitzar-lo, però assenyalem que el terme té origen en la Grècia clàssica i que es referia als assumptes de la polis, és a dir, la ciutat, no tant com a espai físic, sinó com a comunitat de ciutadans que participaven d’un centre comú -simbòlic, però també físic en aquells temps- en què es prenien les decisions. Avui dia, podem seguir pensant en la política en aquest mateix sentit, com l’espai de debat, confrontació i – eventualment – resolució dels assumptes d’una comunitat.
El diàleg és un concepte igualment complex i amb ampli contingut filosòfic i antropològic que no estic en condicions de ressenyar. No obstant això, podríem aventurar una definició de diàleg com a procés de trobada entre dues o més persones que, reconeixent-se mútuament com a “altres” vàlids en la seva diferència, arriben a una veritable unitat, fins i tot mantenint les seves divergències. Aquest procés implica transcendir les pròpies visions i certeses -sense necessàriament renunciar a elles- “per deixar-se posar en discussió per l’altre”. [1]
Finalment, el terme del nostre títol que queda per definir és el de lluita. En el món en què vivim no som tots iguals. No creiem ni sentim les mateixes coses, no ens identifiquem o definim de la mateixa manera, no posseïm les mateixes quotes de poder – polític o (gairebé no cal dir-ho) econòmic -, ni els mateixos interessos, ni tan sols és massa segur que posseïm la suposada igualtat davant la llei que proclama la democràcia liberal. Aquestes diferències materials i ideològiques són font quotidiana de conflicte. És que el conflicte, la lluita, la confrontació, és l’origen mateix de la política ja que, justament, són aquestes nombroses diferències les que exigeixen que la comunitat es reuneixi a l’àgora a prendre decisions. Altrament, què caldria debatre? Molts filòsofs han assenyalat que si acabés el conflicte, també ho faria la política. No és casual que quan es va esfondrar el bloc soviètic al començament de la dècada de 1990 – és a dir, quan va cessar la confrontació fonamental que havia marcat més de quatre dècades prèvies – apareguessin les idees de la “fi de la història”, que consideraven que un determinat model de món havia triomfat de manera definitiva.
A aquest punt, la contradicció marcada a l’inici queda clara. El concepte de diàleg i la idea de política com a lluita semblen incompatibles. Però aquesta contradicció és només aparent.
És que la lluita té mala premsa. Però el conflicte no només és inevitable – pels motius abans exposats – sinó que és necessari. Podem exigir als sindicats que deixin de lluitar pels drets dels treballadors? O a les dones que cessin la recerca d’igualtat de gènere? O a les associacions ambientalistes que deixin de lluitar contra les activitats extractives desmesurades i contaminants? La lluita és l’instrument necessari per a realitzar les transformacions que volem veure en el nostre món. Per què rebutjar-la? Si no lluitem per canviar la realitat, l’alternativa és resignar-nos a deixar-ho tot tal com està.
Sovint, les idees de transformació – sobretot les més radicals – són titllades “d’extremes” i, per tant, oposades al diàleg. La posició extrema és vista com una cosa negativa i només es jutja com a positiu el que és moderat, allò “racional”, el “seny”. Aquesta idea és absolutament contrària a l’esperit del diàleg perquè implica que només algunes idees són “racionals” i acceptables. Això reprimeix tota possibilitat de qüestionar els fonaments del nostre món i de construir horitzons nous. Se’ns commina a acceptar-ho tal com és i negociar, o a pecar d’intransigent i poc dialogant.
Sobre aquest punt cal fer una excepció. No tots els extrems són acceptables. Les propostes racistes, misògines, xenòfobes, entre d’altres, no són compatibles amb la idea del diàleg, perquè neguen la validesa de la diferència que, en canvi, és utilitzada com a excusa per a la discriminació i la violència.
Però tornem al punt de partida. La lluita no impedeix el diàleg. La lluita no té perquè – i en efecte crec que no ha de ser – violenta ni dominadora. Es pot i s’ha de dialogar amb qui és diferent de mi. És cert que quan es produeixen lluites per interessos contraposats, la possibilitat de diàleg sembla tancada, ja que una de les parts ha de triomfar. Però això no sempre és així. Com a militant ambiental he presenciat nombroses situacions en què actors en disputa i en absoluta oposició han pogut mantenir les seves posicions i defensar les seves conviccions, però generant un clima de diàleg i respecte mutu.
També es pot dialogar amb qui tenim objectius diferents, però compartim una ètica i un desig de veure millores en la societat. Gràcies a aquesta classe de diàleg, podem actuar en conjunt sobre les opinions i preocupacions compartides, encara que en d’altres mantinguem les nostres diferències. Això no és generar consens – ben diferent del diàleg-. És generar fraternitat amb qui no pensa igual, entendre que l’altre pot voler el bé comú, fins i tot quan considero que el seu camí no és el millor. És lluitar i confrontar, però evitant els egoismes.
Però també cal dialogar amb els qui ens assemblem. Quantes lluites s’han perdut per falta d’unitat, per egoisme, egocentrisme, afany de protagonisme o mesquinesa. A vegades no ens diferencien els nostres objectius sinó els nostres espais de lluita i llavors ens trobem distanciats i atomitzats perquè no aconseguim dialogar ni, per tant, comprendre’ns mútuament. Un clar exemple d’això és la interdependència que avui es pot veure entre moviments ecologistes urbans, moviments camperols, indígenes, feministes, etc., i que és, sens dubte, fruit d’un diàleg fructífer de llarga durada que ha aconseguit apropar entre si a grups amb enormes diferències a favor d’objectius comuns.
Hi ha pocs límits per al diàleg. No es pot dialogar amb les propostes culturals i ideològiques que, d’una manera o altra, no respecten la dignitat ni els drets de l’ésser humà: els ja esmentats extrems que no reconeixen el valor de “l’altre”, l’opressió en totes les seves formes (en l’àmbit laboral, en les relacions de gènere, etc.), les lògiques del descart, el mercantilisme, l’acumulació desenfrenada, etc.
En conclusió, no hi ha motiu perquè, en el complex àmbit de la política, haguem de renunciar a la lluita o al diàleg i haver de triar entre ambdós. Per contra, cal trobar una interacció entre tots dos. La mirada que rebutja la lluita s’imagina la política com a mera gestió i no com a àmbit de discussió de les diverses mirades sobre el nostre món i de les direccions a prendre. El rebuig del diàleg només pot portar-nos a lògiques destructives que eliminen a qui ens resulta diferent, tancant-nos en nosaltres i el nostre grup d’iguals.
Cal, fins i tot, lluitar perquè en el món d’avui triomfi la cultura del diàleg. Certament paradoxal!
[1] Cicchese, G. (2011). Antropología del diálogo. Hacia el “entre” de la interculturalidad, Buenos Aires, Ciudad Nueva, pp. 53-55
Autor: Juan Pedro Frère Affanni
Aquest article s’ha publicat a Ciudad Nueva Argentina
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg