L’aportació original de l’estudiós escocès en l’anàlisi i la interpretació de la pobresa: “Si no entenem com ajuntem els números i quin significat tenen, correm el risc de suggerir polítiques fonamentalment errònies”.
“L’absència de dades, és un escàndol que no afrontem de forma adequada. Si no entenem com ajuntem els números i quin significat tenen, correm el risc de veure problemes on no n’hi ha i de perdre de vista les necessitats més urgents que demanen una solució (…) dit d’una altra manera, suggerim polítiques totalment equivocades”. Aquesta frase, treta del seu últim llibre La Gran Fuga, sintetitza molt bé la preocupació fonamental que ha caracteritzat tota l’activitat científica d’Angus Deaton, recent guanyador del Premi Nobel d’economia 2015. “La Gran Fuga” de la que parlem, és la de la humanitat de la pobresa i de la mort precoç, una història que és també la de la família d’en Deaton, que en una sola generació, d’un petit poble minaire de Yorkshire, a la Gran Bretanya, arriba a través dels estudis nocturns del pare que el transformen d’operari en enginyer, fins a Cambridge, on l’Angus estudia matemàtiques, passant per la prestigiosa universitat de Princeton on actualment exerceix de professor d’Economia i d’Afers Internacionals.
El comitè de l’Acadèmia de les Ciències ha seleccionat el nom de Deaton, que ja feia anys que voltava entre els partidaris del treball i els editors per les seves aportacions a tres àrees diverses de recerca: (1) l’anàlisi de la necessitat de consum, (2) les eleccions intertemporals i (3) la mesura del benestar i de la pobresa. En tots aquests àmbits, la preocupació principal ha anat sempre adreçada a la possibilitat de tenir més dades, més fiables i de com analitzar-les de forma més precisa i rigorosa, per poder arribar a conclusions teòriques i a polítiques públiques cada vegada més ben informades i operatives.
ANÀLISI DEL CONSUM
El consum representa un àmbit fonamental de la vida econòmica i el principal motiu d’estudi d’en Deaton. Abans dels anys 80 quan van aparèixer les seves aportacions més importants (junt amb el seu col·lega John Muellbauer) els instruments que utilitzaven per analitzar els efectes de les variacions de les rendes i els preus de consum de les famílies, donaven resultats bastant contradictoris i en constant desacord amb les dades reals.
A través del que coneixem com Sistema de Demanda Quasi Ideal, Deaton i Muellbauer han aconseguit desenvolupar un mecanisme d’estimació suficientment complex per copsar aspectes rellevants del comportament econòmic, però també tan simple com perquè pugui ser utilitzat concretament per les estimacions estadístiques. Aquest sistema que consisteix en estudiar les relacions entre la demanda d’un cert bé i els preus dels altres béns, la renda, les dimensions del nucli familiar i moltes altres variables, encara és molt utilitzat per valorar amb precisió els efectes de les polítiques públiques, construir els indicis de preus i confrontar la qualitat de la vida entre diferents països i entre períodes diferents en el mateix país.
ELECCIONS INTERTEMPORALS
Una segona innovació important introduïda amb els treballs de Deaton, té a veure amb el nivell d’anàlisi. Hi ha qui mira el bosc i qui es concentra en els arbres que formen part del bosc. Tradicionalment la macroeconomia s’ha concentrat en els boscos, en els valors “afegits” és a dir, del consum i de l’estalvi de les famílies, dels inversors de les empreses, de les transferències i de la despesa pública que fa l’Estat. Però la utilització d’aquestes variables històricament ha creat bastants problemes, per exemple en l’anàlisi de l’anomenat “co-movement” de la renda i el consum. Estudiant el tema, Deaton, arriba a una conclusió radical: si volem entendre el bosc, hem d’aprendre a observar cada arbre. També per analitzar el que són les dimensions globals dels sistemes macroeconòmics, és necessari fer-ho des dels comportaments dels individus i famílies i després procedir a la inclusió d’aquestes dades per obtenir els valors totals dels parcials. Però mentre que les dades afegides són fàcils de trobar, les individuals abans eren molt rares. Deaton ha treballat molt perquè en aquest sentit, les coses poguessin canviar. Als inicis dels anys ’80, amb el Banc Mundial, va emprendre una sèrie d’iniciatives per mesurar, a través de sondejos i treballs de camp, la qualitat de vida i de la pobresa a tot el món. Les dades a nivell individual de cada unitat familiar ara ja estan disponibles i el treball d’en Deaton no tan sols ha ajudat a entendre la importància de la seva sistemàtica recopilació, sinó que també ha contribuït en gran manera a desenvolupar nous i sofisticats mètodes d’anàlisi.
MESURA DEL BENESTAR I LA POBRESA
El tercer gran tema dels estudis de l’economista escocès té a veure amb mesurar el benestar i la pobresa. Parteix d’una dada concreta: el progrés material produeix desigualtat. Ja no és possible creure en teories que ens consolin com aquella de la convergència o del degoteig, que d’alguna manera tendeixen a infravalorar la injustícia implícita en el mateix concepte de progrés material. Com es pot ajudar, doncs, els qui queden enrere tota vegada que no comptem amb cap mecanisme automàtic que enllaci la reducció de la pobresa de molts amb l’augment de la riquesa de pocs? Encara hi ha gairebé mil milions de persones que viuen en la pobresa més extrema. En tindríem prou amb 28 cèntims per cap, per fer-los sortir d’aquesta condició. Si els ciutadans adults dels principals països rics ho cotitzessin, podrien esborrar la pobresa de la faç de la terra invertint 15 cèntims al dia. Perquè, doncs, la pobresa ha de condicionar encara l’existència de milions de persones que només són culpables d’haver nascut al lloc equivocat? Indiferència moral o manca de complicitat dels habitants dels països rics? Fins i tot destinem grans recursos per ajudar el desenvolupament. Amb quins resultats? També aquí la resposta de Deaton és radical: les ajudes als països en vies de desenvolupament són simplement ineficaces a més de nocives. La idea és que si totes les condicions pel desenvolupament estiguessin presents en un determinat País, amb el capital necessari per portar-lo a terme, aquest mateix País, estaria perfectament capacitat per procurar-se el capital, del mercat, a preus de mercat. Però, en canvi, si les condicions per al desenvolupament no hi són presents, augmentar el capital serà del tot ineficaç i nociu, perquè aquell capital servirà per a finançar altres coses com per exemple governs corruptes i conflictes armats. Els ajuts per al desenvolupament representen més aviat un problema que no pas la solució. Però com podríem fer-ho per complir les nostres obligacions d’ajudar els qui han quedat enrere en aquesta “gran fugida” evitant al mateix temps el parany dels ajuts per al desenvolupament? Per exemple, enlloc de gastar més diners a l’Àfrica, podríem començar a gastar els diners per a l’Àfrica. Enlloc de deixar l’elecció a les farmacèutiques privades, les nacions riques podrien invertir massivament per finançar la recerca contra la malària. Això va passar, per exemple en el cas de la SIDA/VIH, però només quan l’epidèmia començava a amenaçar els Països rics. Els beneficis d’aquella recerca ara recauen, tot i que encara de forma insuficient, sobre els habitants dels Països en vies de desenvolupament. Un altre exemple d’ajuda no contraproduent, seria aquella que va lligada a la protecció dels interessos comercials dels Països pobres. Les organitzacions internacionals, haurien d’oferir assistència en matèria de tractats internacionals, sobretot en els d’àmbit comercial, per tal de compensar d’alguna manera el que els han arrabassat els Països rics durant les negociacions que inevitablement tendeixen a protegir els interessos dels més poderosos en detriment dels dels més dèbils. A més podria ser útil la introducció de sancions contra els préstecs a règims no democràtics i d’un mecanisme eficaç d’embargament vers els béns exportats per aquests Països. Fins ara, aquestes mesures han estat d’aplicació ben escassa. També el fet de renunciar a les mesures de sosteniment de la renda dels agricultors als països rics, afavoriria la creació d’un autèntic mercat competitiu del qual els països pobres podrien treure’n grans beneficis. I al final, però no per acabar, ve el tema de les migracions. Afirmar hipòcritament “ajudem-los a casa seva” significa el mateix que “no els ajudem”. Les anàlisis d’en Deaton de fet, ens diuen que els efectes de l’emigració temporal en quan a la reducció de la pobresa, superen de llarg als de les ajudes econòmiques. Perquè no reforçar les borses d’estudis especialitzats i de postgrau per als joves dels països en vies de desenvolupament, enlloc de limitar-nos a l’enviament de diners?. Perquè la segona via és la més fàcil per a nosaltres! Consentim per fer callar la nostra consciència post-colonial, sense embrutar-nos gaire les mans, sense trobar-nos amb la pobresa, l’autèntica trobada amb el pobre.
Les recerques d’Angus Deaton han estat innovadores i influents en diversos àmbits: teoria, dimensió, elaboració estadística. Totes elles lligades per un denominador comú, la capacitat de crear ponts, de trobar connexions i en definitiva de tornar a posar les opcions individuals al centre de l’anàlisi econòmica i social.
Que tanmateix l’assignació del Premi Nobel per l’Economia pugui atraure l’atenció del gran públic sobre temes importants com aquests ens sembla fonamental per la contribució que es pot donar a difondre una nova consciència i a reforçar una nova societat civil global, ben informada i activa que el món necessita amb urgència.
Vittorio Pelligra (14 d’octubre 2015) @VPelligra
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.