Pulitzers Syrias Civil WarEn les guerres sempre han combatut molts innocents, pobres i joves, enviats a la mort per uns quants rics, poderosos i culpables. Així aquests últims s’estalviaven de morir en unes guerres que ells mateixos buscaven i alimentaven amb els seus interessos.

Aquesta antiga i profunda veritat és avui menys evident però no menys certa. Realment estem en una guerra mundial, diferent de les guerres del segle XX, però no menys tràgica. Una guerra que no se sap ben bé quan i on va començar, ni quan, on i com acabarà. És una guerra líquida en una societat líquida. Els interessos en joc són (gairebé) invisibles. No sabem bé qui vol la guerra, qui hi surt guanyant, qui no vol que s’acabi. Aquesta incapacitat per entendre, que es dóna en totes les guerres complexes, és especialment forta en aquesta guerra, però no per això hem de renunciar a l’esforç de pensar i lluitar contra les falses tesis falses i ideològiques que ens estan inundant des del dia següent a la massacre de París. Hi ha una tesi molt popular que posa a la religió, especialment a la suposada naturalesa intrínsecament violenta de l’islam, com la principal raó d’aquesta guerra, si no l’única. És una tesi tan estesa com equivocada. És cert que l’Alcorà és ambivalent pel que fa a la violència. Conté passatges on convida a la guerra santa, però també té una versió del fratricidi entre Caín i Abel que parla de no violència amb més força fins i tot que la Bíblia judeocristiana.

En el relat de l’Alcorà els dos germans es parlen al camp. Abel intueix que Caín està aixecant la mà contra ell per matar-lo i li diu: «Encara que facis servir la teva mà per matar-me, jo no faré servir la meva mà per matar-te a tu» (El sagrat Alcorà, al-Ma’idah: Sura 5,28) . Abel és presentat com el primer no violent de la història, que mor per no convertir-se en un assassí. Això també és a l’Alcorà. Com a la Bíblia hi ha els benjaminites, la filla de Jeftè, les pàgines en què es lloa Déu perquè estrella contra les roques els caps dels fills dels enemics, el Senyor de l’univers, o Jesús quan diu que ha vingut a portar “l’espasa i no la pau” (Mateu 10). Els llibres sagrats de les religions es van escriure en èpoques en què la guerra era part corrent de la vida (“En un temps en què els reis solien anar a la guerra”, 2 Samuel, 11). Alhora, les grans religions (l’islam és una d’elles) han desenvolupat una literatura sapiencial (serveixi d’exemple tota la tradició sufi) que ha realitzat lectures simbòliques i al·legòriques també de les pàgines més dures i arcaiques. En algunes èpoques, de les pàgines més lluminoses de l’Alcorà emanava una llum tan forta que enfosquia els passatges més tenebrosos. En altres èpoques, els paràgrafs violents van ser instrumentalitzats pels qui, en nom de la religió, simplement buscaven poder i diners. Avui l’islam viu una època difícil. Sectes fonamentalistes utilitzen passatges de l’Alcorà per captar joves, víctimes i botxins d’un boig somni-malson en què han caigut. Són preses en el parany del caçador de ‘màrtirs’ als quals fan servir per a fins en què l’Alcorà n’és simplement l’esquer. Per combatre aquest mal que avui nia en el cor de l’islam i l’està minant des de dins, cal reforçar les defenses immunitàries per mantenir l’organisme, que en el seu conjunt està sa però pateix. El cos mateix ha d’expulsar amb més decisió el virus que ha rebut, resistir contra les cèl·lules embogides que l’estan debilitant infligint-li molt dolor. Però tots els qui estimen la vida han d’ajudar l’islam a aconseguir-ho.

En l’era de la globalització no pot aconseguir-ho sol. Al mateix temps, no hem de ser tan ingenus com per oblidar que en aquesta guerra hi ha en joc aspectes econòmics d’una magnitud enorme. No és casualitat que els terroristes belgues de París vinguin de la ciutat més pobra de Bèlgica, amb una taxa d’atur juvenil propera al 50%. La primera guerra del Golf, el 1991, no va tenir, certament, el seu origen en la prevenció del fonamentalisme. Aquests mesos es parla molt de les armes que alimenten aquesta guerra. Cal seguir parlant d’elles, perquè són un element decisiu. Precisament fa pocs dies a Cagliari s’embarcaven amb destinació a Síria míssils fabricats i venuts per empreses italianes. França, juntament amb Itàlia, és un dels principals exportadors d’armes de guerra als països àrabs, tot i que a Itàlia país hi ha una llei de 1990 que prohibeix la venda d’armes a països en guerra. Els mateixos polítics que ploren, potser amb cor sincer, i declaren una guerra sense quarter al terrorisme, no fan res per reduir l’exportació d’armes i defensen aquestes indústries nacionals que mouen grans quotes del PIB i centenars de milers de llocs de treball. Una moratòria internacional seria, que imposés una prohibició absoluta de venda d’armes a països en guerra certament no suposaria la fi del califat, l’ISIS i el terrorisme, però seria un moviment decisiu en la direcció correcta.

No es pot alimentar el mal que es vol combatre. Nosaltres ho estem fent des de fa anys. No ens n’adonem fins que alguns resquills d’aquestes guerres entren a les nostres cases i maten els nostres fills. En realitat sabem que mentre l’economia i el benefici siguin les últimes paraules de les decisions polítiques, poders tan forts que cap política aconsegueix frenar, seguirem plorant pel dol que contribuïm a provocar. Hollande s’ha equivocat en parlar de “venjança” l’endemà de la massacre i bombardejar Síria, responent a la sang amb més sang. Aquesta no és més que la llei de Lamek, precedent de la mateixa ‘llei del talió’. La venjança no ha de ser mai la reacció dels pobles cívics, ni tan sols després d’una de les nits més fosques de la història recent d’Europa. La derrota més gran seria el retorn de paraules com ‘venjança’ al lèxic de les nostres democràcies, que les van eliminar després de mil·lennis de civilització, sang i dolor. Per acabar, hem de donar suport, seriosament i decidida, als qui s’atreveixen a defensar la pau i el diàleg en aquests temps tan difícils. En primer lloc al papa Francesc, al qual no podem deixar només com a única veu demanant la pau i la no-violència. Si milions de nosaltres cridéssim que l’única resposta a la mort és la vida, i ho féssim al costat de molts musulmans ferits i estripats com nosaltres; si diguéssim ‘no’ a la producció i venda d’armes als que les fan servir per matar-se i matar-nos, llavors potser les paraules profètiques de Francesc tindrien més ressò. I tots podrien ser tan forts com per moure els baixos interessos econòmics que cada vegada controlen i dominen més el món, les religions i la vida.

Luigino Bruni

Publicat a Avvenire el 17 de novembre

Sobre l´autor

Més articles

Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.

0

Finalitzar Compra