Reflexions davant la pandèmia

Entrevista a Iñaki Guerrero, psicòleg que viu a Loppiano (Itàlia), que ens dona alguns consells per ‘transitar’ per aquest període tan difícil, en el que tots descobrim que som més fràgils i vulnerables.

Iñaki, amb l’arribada del coronavirus i les mesures restrictives, ens sembla experimentar un gran sentiment de fragilitat, com si s’hagués esmicolat la nostra il·lusió de tenir un poder sobre les coses, sobre la nostra vida, els nostres projectes. Estem en suspensió, amb un gran interrogant sobre el futur personal i col·lectiu. Què ens aconselles per viure bé aquest moment, per tal que sigui fructífer per a la nostra vida i per a la gran família humana?

Certament, una situació com aquesta, en la que s’hi troba tota la humanitat, posa en crisi totes les nostres seguretats. Inconscientment, tendim a creure en la omnipotència de l’ésser humà, pensem que la ciència i la tecnologia poden resoldre tots els problemes i això ens dona seguretat. Però, de cop, ens arriba una catàstrofe, un terratrèmol, un huracà, una pandèmia… i s’ensorren totes les nostres certeses; en un moment, passem de la confiança a la por: I ara què passarà? Què s’hi pot fer? Qui pot resoldre aquesta situació? I comença el nerviosisme, l’ansietat, l’estrès, la desesperació, etc.

Es tracta de retornar a la realitat. Nosaltres no podem controlar-ho tot; sempre som fràgils, no podem enganyar-nos. I aquesta consciència és bona, ens ajuda a madurar, ens fa dir ‘haig d’estar sempre disposat a fer front a qualsevol adversitat, no puc fer-me il·lusions pensant que les coses sempre aniran bé’. Per principi, la nostra vida és sempre, i al cent per cent, incontrolable. Cal ser-ne conscients i viure ‘preparats’ per afrontar sense por les dificultats que se’ns poden presentar, convençuts que sempre és possible trobar solucions, fins i tot, quan ens toca passar per moments durs i de patiment. Viure amb aquesta consciència, ens fa més madurs, més humans i ens permet de continuar lluitant en qualsevol circumstància, sense desanimar-nos mai: ‘Tot té solució si faig la meva part’. A tot això, per a les persones creients, s’afegeix la confiança en Déu, que ens fa creure que allò que Ell vol o permet, és per al bé nostre. I això, també ens ajuda a enfrontar les dificultats amb serenitat i esperança.

Aquests dies, arriba a les nostres cases molt de dolor a través de la televisió; també el de qui ha perdut un ésser estimat sense haver-lo pogut acomiadar, acompanyar… Dins nostre, conviuen el dolor i el dol, consol per estar encara aquí i sentiment de culpa, i ens preguntem: Per què ells i no nosaltres? Quin sentit podem donar a aquests acomiadaments que experimentem com quelcom col·lectiu? Com podem acompanyar simbòlicament a aquestes persones mortes a causa del virus, vist que no és possible fer-ho físicament?

En aquestes circumstàncies, ens trobem davant de moltes situacions doloroses, el patiment es fa més visible. A vegades, quan el sofriment no és el nostre o de persones properes que ens estimem, no prenem consciència plenament del patiment dels altres, i no sentim el seu sofriment com a nostre. En canvi, en aquesta situació de patiment generalitzat, que afecta tothom, no podem deixar de sentir-lo dins nostre, no és possible quedar-nos indiferents. Per tant, ens cal aprendre a viure’l amb la màxima serenor possible: la desesperació, l’ansietat, l’angoixa no ens serveixen de res, més aviat el que fan simplement és augmentar el nostre sofriment i el dels altres. Llavors, què podem fer superar aquestes emocions? Hem de pensar que totes aquestes emocions neixen dels nostres pensaments, de la interpretació que en fem de la realitat, és a dir, són molt subjectives. Un exercici important és el de tractar de racionalitzar els nostres pensaments, evitar el catastrofisme, comprendre que, efectivament, la situació no és fàcil, que hi ha molt patiment, però també que s’hi trobaran solucions i que, tard o d’hora, les coses milloraran. N’hi ha prou en donar un cop d’ull a la història de la humanitat, inclosa la recent.

Entre els molts sentiments potents d’aquest temps, hi ha la por. Tenim por de no poder tornar a veure els nostres familiars que viuen lluny, por d’emmalaltir, por de la crisi, del món que tindrem després de la pandèmia… Com no sentir-se aclaparat?

La por és un sentiment que crea molt patiment i, per això, ens cal aprendre a racionalitzar-la. La por més gran és la por a allò desconegut, quan no sabem què és el que pot passar en el futur, i, en aquests casos, el nostre inconscient por esdevenir ‘catastrofista’, la qual cosa genera també molt sofriment. També en aquesta situació és bo racionalitzar, tractant de comprendre de manera realista com poden acabar les coses; ja que, fins i tot quan les perspectives futures poden ser molt negatives, ser-ne conscients ens ajuda a acceptar-les amb més serenitat.

Vivim un moment en el que tots tindríem necessitat del consol de l’altre, d’una carícia, d’una abraçada i, en canvi, precisament aquest virus ens obliga a mantenir les distàncies… Com podem consolar-nos, sentir-nos propers, partícips els uns dels altres, malgrat la distància física que se’ns imposa?

Com a éssers humans, tots tenim una forta necessitats de contacte físic per sentir-nos bé: som sers socials, i el fet de no poder manifestar l’efecte pot entristir-nos i deprimir-nos, i precisament el risc de contagi ens obliga a evitar al màxim les manifestacions físiques de l’afecte: ja no hi ha abraçades, petons, carícies, ni encaixades de mans… Però també hi ha altres manifestacions d’afecte que, tot i no poder substituir del tot el contacte físic, ens hi poden ajudar: el somriure, els gestos amables, les paraules d’estima, les trucades telefòniques, els missatges, fins i tot a través de les xarxes socials. Tal vegada, ara que tenim més temps, podem telefonar a persones que sabem que estan soles o que necessiten suport, o trobar maneres diferents de manifestar la nostra estima i el nostre amor. Quan ens esforcem pensant en les necessitats dels altres, curiosament, els primers beneficiats som nosaltres mateixos. Per això, intentar comprendre com puc posar-me al servei dels altres, i després fer-ho, pot donar sentit a la nostra vida en aquest temps.

Obligats a estar-nos a casa, sobretot si estem sols, es corre el risc de cedir a la desesperació, o a la tristesa o a la mandra… Què ens aconselles per evitar aquest perill?

Per evitar les conseqüències negatives de la inactivitat obligada, ens pot ajudar molt posar-nos un horari, fer un programa de les activitats, incloent-hi l’esport, la lectura, la neteja i l’endreça de la casa, de les nostres coses, i també activitats creatives com pintar, escriure, fer reparacions. És important no caure en la deixadesa, evitar de passar massa hores davant del televisor o amb els videojocs, programar les hores per a cada activitat i tractar de mantenir-se fidel al pla establert. Aprofitar l’avinentesa per fer tot allò que sempre deixem per a un altre moment, perquè tenim prou temps per fer-ho en aquell moment. I, sens dubte, aquest temps pot servir per millorar la nostra relació amb Déu, el temps dedicat a la pregària.

Aquesta situació pot arribar a ser una ocasió única per créixer i madurar personalment i una oportunitat per fer passos ferms cap a una major solidaritat entre tots els éssers humans i entre totes les nacions.

Aquesta entrevista ha estat publicada a Ciudad Nueva (Argentina)