sindacoLaborista, advocat, fill d’un immigrant paquistanès empleat dels transports anglesos, Sadiq Khan és avui el primer ciutadà d’una de les ciutats més multiètniques d’Europa, mentre que el seu primer ministre tanca les fronteres als refugiats. 

«Estic orgullós de que Londres hagi escollit  l’esperança i  no la por, la unitat i no la divisió, perquè la por no ens fa més forts, sinó més dèbils, i la política de la por no és benvinguda a la nostra ciutat». El discurs inicial del primer ciutadà de Londres, Sadiq Khan, parla prou del clima electoral que ha gravitat durant mesos sobre la ciutat més multiètnica d’Europa i sobre la persona d’aquest advocat d’origen paquistanès. Les acusacions de racisme i de fer costat a l’extremisme islàmic que li van llençar els adversaris no han estat suficients i, sobretot, no han convençut els electors, que l’han recompensat amb més del 44% dels vots, convençuts que un alcalde  musulmà al front de la City pot ser realment un alcalde per a tots els londinencs. Les insinuacions de connivència amb extremistes o les acusacions al límit del racisme del seu adversari conservador no han trobat un terreny fèrtil, en un context on un de cada dos ciutadans és estranger i la segona religió del país és l’Islam.

L’elecció de Khan sembla, d’alguna manera, donar una primera concreció a les profecies de l’escriptor francès Michel Houellebecq, qui, al seu llibre Submissió, imaginava com a guanyador de les presidencials a França un líder d’un partit musulmà, amb la conseqüència de la ràpida islamització del país. La representació política dels ciutadans estrangers presents, des de decennis, als països europeus és un tema que no es pot eludir, i si en democràcia els programes, els números i els electors decideixen la política d’una nació, els números d’Europa tenen avui els colors de molts països del món. I si la victòria de Khan és mirada amb atenció i serà estudiada amb particular severitat també per les seves conviccions religioses, la dada controvertida i de tendència contrària és, més aviat, la decisió del primer ministre britànic de no acollir els nous refugiats procedents de l’Orient Mitjà. I així, d’una banda, Cameron es troba firmant tractats per preservar el seu país dels immigrants i, de l’altra, milions dels seus conciutadans escollen com a cap de la capital del Regne Unit justament el fill d’un immigrant paquistanès, empleat a l’empresa del transport públic local.

La vara de mesurar de la gent és potser diferent de la dels seus polítics. I Khan no es troba sol al podi dels desafiaments i de les victòries ètniques; també a Nova York, l’alcalde Italo-americà, Bill de Blasio, es vanta de tenir un avi que era servent domèstic i una avia mestressa de casa, emigrats de la província de Benevento a un país que ha tingut el coratge d’escollir per dos mandats un president negre. Tornant a Europa, també per les venes del premier belga corre sang dels Abruços i, en conseqüència, perquè ens hauríem de sorprendre si també a Itàlia succeís que fills o néts d’immigrants nord-africans tinguessin a les seves mans les regnes d’una ciutat? En democràcia, el que compta són els fets i els projectes, de cap manera les partides de naixement.

Són preguntes incòmodes que, sense trigar massa, ens haurem de fer. Amb rigor i amb apertura. El món està canviant; o més ben dit, ja ha canviat.

Maddalena Maltese (7 de maig, 2016)  @maddacittanuova

Original en italià

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra