Sempre que arriba aquesta festa tan singular i tan nostra de Sant Jordi, em ve a la memòria aquell poema de Salvador Espriu, Oració al Senyor Sant jordi, que, en forma de pregària dirigida al misteriós cavaller Sant Jordi, li demana quatre coses, que són fonamentals per a la bona marxa del país:
«Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
Amén.»
El poema dibuixa d’una forma sibil·lina, les quatre característiques que legitimen una identitat: El no a la violència; El no a la injustícia; L’amor a la pau. I el desig de conservar allò que més ens identifica, que és la nostra llengua.
Salvador Espriu posa a la guerra el qualificatiu de “crim”. La guerra sempre és un crim contra la humanitat. Quanta gent innocent, sense cap responsabilitat en el conflicte, ha de patir els horrors de la guerra!
Espriu dibuixa també, amb l’avarícia, la causa de la mala distribució dels bens. Uns tenen molt i altres tenen poc. El drac de l’ira i de l’odi entre germans, que ens fa tractar amb menyspreu allò que és diferent, allò que no és el nostre.
A tots ens agrada la pau. Però som mereixedors de la pau.? Perquè aquella pau que ens beneficia a nosaltres, però perjudica els altres, no és una pau digna. Ser mereixedors de la pau vol dir ser constructors d’aquella pau que beneficia tothom.
Finalment Espriu dóna el crit d’alerta quan diu “Salva la parla de la gent catalana”. Les llengües minoritàries, sempre tindran el perill de ser engolides per les llengües majoritàries. Les grans llengües s’han imposat per una pressió colonial, imperial, o invasiva. La seva implantació procedeix d’un fet violent i negatiu, però, mirant el positiu, les llengües majoritàries són un element vehicular d’entesa, i això sempre és bo.
Les identitats en un món plural, hauran d’ésser integradores, mai excloents. El nostre país és i ha estat sempre un país d’acollida, i cal que ho segueixi sent sempre. El símbol del llibre i la rosa, tan ben assumit per tota la població, és una síntesi cultural i poètica molt ben assolida. És el perfil del que hauria de tenir sempre el nostre país. Estimar la nostre identitat i la nostra cultura, i estimar i respectar la identitat i la cultura dels altres.
Antoni Pedragosa (abril 2016)
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Sobre l´autor
Llicenciat en Ciències Químiques, Màster en Astronomia, casat amb la Blanca, dos fills, quatre nets, col·laborador habitual de Ràdio Estel, Ciutat Nova, i CAT-Diàleg. Assessor ocasional de l'Eurocambra en temes de medi ambient.
Esta escultura de la Sagrada Familia, en la fachada de la pasión, no es Sant Jordi, es Longino hundiendo simbólicamente la lanza en la piedra, como lo hizo en el costado de Jesús en la cruz.
El escrito debería ir acompañado de una imagen correcta. No cuesta nada informarse antes de publicar.
Pedimos disculpas por ese error y trataremos de evitar cosas similares en el futuro. Gracias por su apreciación.