Per a un número de Ciutat Nova que vol mostrar el rostre humà de l’economia, ens sembla que no hi ha cap persona més adequada que una dona, mare de tres fills – un d’ells amb autisme – i empresària, amb dos projectes d’èxit ben diferents. Sense oblidar el que per a ella és el seu projecte principal: la relació amb Javier, el seu marit. I, què té tot això en comú? El dibuix i l’abraçada.
Als 17 anys vas deixar d’estudiar i vas entrar al taller familiar de costura; als 19 vas fer la teva primera col·lecció, però més tard, als 24, vas començar la carrera de disseny de moda.
Sí. Just quan tots els meus amics acabaven la carrera, jo vaig començar la meva. Abans no existia aquesta carrera i nosaltres vàrem ser la primera promoció a obtenir aquesta titulació.
Treballaves a l’empresa familiar, que tenia un nom i us anava prou bé, però ho vas deixar i et vas establir pel teu compte. Per què?
El 1997, ja estava casada i tenia els meus dos fills grans, i anava amb el Jaume – amb autisme – a l’hospital del Nen Jesús, on rebia teràpia diàriament juntament amb altres nens; allà, em trobava amb una realitat molt dura… pares i mares que tenien un nen amb autisme molt profund, com el meu, i a més no tenien la sort de gaudir del meu nivell sociocultural i econòmic… Sentia que havia de fer alguna cosa… Però no sabia què.
En una trobada del Moviment dels Focolars, em trobo amb l’Economia de Comunió, i l’exigència que tenia de donar resposta a la societat i les meves ganes de canviar aquest món, em porten a fundar la meva pròpia empresa a l’any 2000, per poder-me unir a aquest moviment empresarial, i així, donar un sentit més profund al meu treball, que fins llavors em semblava superficial.
I no us va malament…
Els principis van ser magnífics, la nostra empresa va començar a donar beneficis de seguida (parlo en plural perquè tot ho he fet amb el Javier, el meu marit, que és el meu soci en tot en aquesta vida) i vam poder contribuir amb precioses iniciatives a ajudar els més necessitats, a més de donar feina a 10 dones. Més tard, als anys 2009-2010, en plena crisi, vàrem passar moments durs d’angoixa: acomiadaments, hipoteques, crèdits… però, tot i que vàrem esdevenir més petits, vam aconseguir de conservar el cap i els ànims. En uns anys vàrem remuntar, i llavors, va ser com tornar a començar. L’any 2016, ja tornàvem a tenir beneficis. Gràcies a Déu!
La teva funció va ser sempre la de dibuixar, el teu marit és arquitecte. Com us va servir el dibuix per ajudar al Jaime a poder comunicar-se?
A casa tots dibuixem perquè, ja se sap, l’exemple s’escampa i tant el Javier com jo mateixa, sempre teníem un llapis i un paper a la mà. Ens vàrem adonar que només aconseguíem captar l’atenció del Jaime amb els dibuixos i, quan ens asseiem amb ell a dibuixar, es produïa una incipient comunicació. Ell em demanava que li dibuixés un tren i, poc a poc, li anava passant el llapis per tal que fos ell també a fer-ho; així, progressivament, va començar a dibuixar.
Es passava moltes hores dibuixant, i els seus dibuixos es van anar fent més nítids i amb molta personalitat; vam pensar que podíem fer samarretes amb els seus dibuixos d’animals i vendre-les. I ho vam fer. Vam començar l’any 2017, i la primera empresa que es va interessar per nosaltres va ser Zara, que va fer una col·lecció per vendre-la a les seves botigues d’arreu del món. Això va provocar un allau d’empreses que volien els seus productes amb “Algo de Jaime”. El Corte Inglés, Safta, Apli, Cefa toys, Gaston y Daniela, i fins i tot Random House ha editat un llibre per a nens amb els seus dibuixos, etc… i cada mes, hi ha algú més que vol unir-se al nostre equip; de veritat que, és emocionant!
Això ja és tot un segon projecte empresarial per a vosaltres. Amb quins objectius?
Inicialment, la nostra prioritat era dotar d’un futur econòmic – laboral al Jaime i als seus companys, quants més millor, però gràcies a les xarxes socials vam adonar-nos que podíem compartir les nostres vivències amb el Jaime, les joies i les tristeses , amb tot el món i donar a conèixer la vida d’un noi adult amb autisme, una cosa desconeguda i que espanta la majoria. Pensem que moltes persones voldrien ajudar, però és impossible fer-ho si no saps com i, si som capaços d’obrir-nos i mostrar-ho al món, el món se’ns obrirà i així ha estat: el Jaime i els seus companys desvetllen una tendresa especial, per aquest motiu, mostrar l’autisme ha esdevingut una altra prioritat.
Parlem de conciliació? Com t’organitzes amb els projectes, la família i un fill de 24 anys que no pots deixar sol?
La veritat és que ara ens organitzem molt bé, perquè ja tots són grans; era més difícil quan tots tres eren petits i no podien ajudar-nos. Porto el Jaime als matins – començo a treballar a les onze – i en Javier surt de casa molt aviat per poder arribar a la tarda per recollir-lo a les cinc i, a vegades, portar-lo a fer alguna activitat extra i, si no en té cap, passa amb ell tota la tarda. Jo arribo cap a dos quarts de nou del vespre. Però, si per algun motiu no podem atendre el Jaime ni el Javier ni jo, la nostra filla Isabel se n’encarrega; el Juan, el gran, també va fer-ho durant molt de temps.
En relació a l’empresa, tinc també la satisfacció de sentir que tots 5 formem un equip: la Isabel fa les fotografies, en Javier escriu al blog, el Juan és qui dissenya i programa i qui, dia rere dia, segueix i millora la nostra botiga on-line; jo m’ocupo del disseny dels productes amb la meva ajudant, la Cristina, i de la gestió de tot el que és comunicació i de les xarxes socials. El Jaime escull allò que li agrada i rebutja el que no li agrada. ‘Jo soy el jefe’, diu, tot content (la Sole, riu). Mai sabem fins a quin punt sap el què diu.
Ets una persona que transmet serenitat i se’t veu molt feliç. A més, la teva empresa d’alta costura per a núvies està molt consolidada i el projecte ‘Algo de Jaime’ té un èxit espectacular. Tot i així, sempre dius que la clau està en ‘abraçar els problemes’. Ens ho pots explicar?
Bé… els problemes sempre existeixen… hi ha petits dolors cada dia. Recordo aquells moments especialment difícils, quan el Jaime tenia moltíssimes crisis epilèptiques i, a més, episodis de violència… Sentia que havia d’estimar el meu fill així, tal com era, i tota aquesta situació amb ell. Així, quan passava alguna cosa, m’imaginava a mi mateixa abraçant amorosament allò que em feia tant de mal i, no pensant amb mi sinó amb el Jaime, que ho estava passant malament, i amb el Javier, que sentia el mateix que jo; i amb els meus altres dos fills… l’única opció vàlida era la d’abraçar la meva creu i, com diu Chiara Lubich, el dolor, com un fantasma, s’esvaeix i et deixa només una enorme pau interior.
Després d’aquesta etapa difícil, advertia en els meus fills, una comprensió nova envers nosaltres i, en nosaltres, una mirada nova envers ells, com quan s’arriba a un port després d’una travessa tempestuosa en la que cadascú ha donat el millor d’ell mateix, amb els seus encerts i els seus errors: érem més família, el nostra amor s’havia enfortit.
L’Economia de Comunió (EdC)
Està formada per empresaris, treballadors, directius, consumidors, estalviadors, ciutadans, investigadors i operadors econòmics compromesos en la promoció d’una praxi i una cultura econòmica caracteritzades per la comunió, la gratuïtat i la reciprocitat, proposant i vivint un estil de vida alternatiu al dominant en el sistema capitalista. (edc-online.org)
ALGO DE JAIME
En Jaime i la seva mare, la Sole
Veure l’autisme
En Jaime és una persona amb autisme. Té problemes de comunicació i sociabilitat però també és lliure per veure les coses d’una altra manera. Sempre li ha agradat dibuixar i això s’ha convertit en la seva principal activitat, una manera d’expressar-se que ens encanta.
El projecte parteix de les capacitats d’en Jaime i aspira a ser la seva feina, el que el permetrà tenir un futur en un entorn normalizat.
Fotos de Patricia Semir. @patriciasemirphotography | patriciasemir.es
Article publicat a la revista número 180, Ui! L’economia! . Ja disponible a la Botiga de Ciutat Nova tant en versió digital com en paper.
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg