Desprès de llargs (i secrets) tractats, s’ha signat el Trans-Pacific Partnership, l’acord de lliure canvi del Pacífic entre els Estats Units i altres 11 estats, que apunta a afavorir els intercanvis i a eliminar la competència deslleial. Però no hi falten els possibles efectes negatius. Una anàlisi.
Una Europa al Pacífic? No és certament aquest l’objectiu del tractat de lliure canvi entre Els Estats Units i Àsia-Pacífic, també perquè els països que hi estan interessats, Austràlia, Brunei, Canadà, Xile, Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur Estats Units i Vietnam (ja preparats per l’adhesió: Corea del Sud, Taiwan, Filipines i Colòmbia), no tenen la mateixa herència cultural comú de les nacions europees; però sota el perfil proposat per Obama, per a la seva ratificació pel Congrés dels Estats Units, s’assembla molt a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer.
L’enfocament és el mateix: una sèrie de nacions que es posen d’acord per eliminar entre si les barreres duaneres, sotmetent-se a regles comunes: així doncs, no s’imposen les pròpies regles, però s’indueix els altres estats a adoptar-les davant dels avantatges d’un major desenvolupament econòmic.
Una comunitat al Pacífic que no es preveu lligada a una moneda comuna, sinó al compromís d’evitar devaluacions competitives que posin en dificultats les exportacions dels altres; una comunitat subjecta també a moltes regles, algunes molt positives, d’altres, segons la meva opinió, molt menys.
Les primeres són les que comprometen els països que s’hi adhereixen a adoptar legislacions que obliguin a una producció econòmica respectuosa amb l’ambient i amb els drets dels treballadors; regles que semblen dictades per una lloable atenció al bé comú, però que també serveixen per evitar competències incorrectes, lligades a costos de producció massa diferents, per culpa del treball no protegit i de la falta de respecte pel medi ambient.
Compromisos més problemàtics són, en canvi, els que sotmeten a l’arbitratge internacional les lleis dels estats adherits que penalitzin les activitats econòmiques dels altres estats de la comunitat. Atès que d’aquesta comunitat en participarien també els Estats Units, amb tota la seva potència econòmica, financera i legal, aquests compromisos recorden, per cert, de manera menys cruenta però igualment impositiva, les llanxes canoneres de principis del nou-cents, parades davant dels ports dels estats de Centre Amèrica poc respectuosos amb els interessos de les seves empreses.
I tampoc als Estats Units estan d’acord amb el tractat, ni Donald Trump ni Hillary Clinton, encara que sigui col·lega del partit d’Obama; precisament, el seu marit, Bill, vint anys abans, en els primers anys de l’explosió del comerç internacional, havia llançat la comunitat econòmica amb el Canadà i Mèxic, la NAFTA, però ara, els temps han canviat; ara ja no és el comerç internacional sinó els mercats interns els que remolquen l’economia, i als països que tenen un major respecte pel treball i l’ambient, es tem que l’eliminació de les barreres duaneres acabi per reduir també els llocs de treball.
Alberto Ferrucci, president de l’Associació Internacional per una Economia de Comunió (12 d’octubre de 2015)
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.