És trist constatar una vegada i una altra la incapacitat de les institucions de l’Estat espanyol de reconèixer la personalitat jurídica del poble de Catalunya. És trist que el seu Tribunal Constitucional, que hauria de vetllar perquè els drets fonamentals dels ciutadans siguin respectats, absolutitzi la lletra del text legislatiu fonamental de l’ordenament jurídic espanyol i negui els grans principis democràtics dels quals deriva. És trist que només un dels quatre grans partits polítics d’àmbit estatal defensi la legitimitat del dret a decidir del poble català i contempli la convocació d’un referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya. És trist que els representants d’aquests partits en àmbit català continuïn enrocats en les seves posicions unitaristes i no acceptin la voluntat d’una part qualificada del poble català de caminar cap a la constitució d’un nou Estat que respongui millor als sentiments i a les aspiracions compartides de molts de nosaltres.
Quan la unitat és fruit d’imposició i de l’anorreament de l’alteritat, no es pot erigir com a principi inqüestionable que legitima la indiscutible continuïtat d’una estructura política. Perquè estem parlant simplement d’això, d’estructures polítiques que al llarg de la història inexorablement s’han d’anar adaptant a les noves exigències de les persones i de les col·lectivitats amb les quals les dones i els homes concrets s’identifiquen.
Em sento orgullós de pertànyer a un poble que defensa els seus drets sense perdre el somriure i positivament vol construir un nou marc de convivència on tots hi tinguin cabuda. Em sento orgullós d’aquest poble que continua enriquint-se de la diversitat de molts nouvinguts que considera de casa des del primer dia. Em sento orgullós de l’esperit català d’entesa i pacte, que no deixa d’enarborar la bandera del diàleg i de la negociació, tot i que trobi un constant rebuig per part dels poders de l’Estat espanyol de tractar d’igual a igual amb els legítims representants del nostre poble. Em sento orgullós de ser culturalment i lingüísticament com sóc, tot i que ja estic cansat d’haver hagut d’explicar massa vegades al llarg de la meva vida quina nació era la que m’ha forjat i m’ha fet capaç d’obrir-me al vast horitzó del món.
Sí, m’entristeix la llarga corrua de tensions que han caracteritzat les tortuoses relacions del meu poble amb Espanya, però no vull perdre l’esperança que ben aviat trobarem aquell nou marc polític que permetrà que les nostres relacions deixin d’estar enverinades.
Novembre 2015
Acerca del autor
Sacerdote católico actualmente responsable de la parroquia de Calella. Miembro del Movimiento de los Focolares. Doctor en Teología. He vivido en Japón 17 años y 8 en Italia.
He leído el artículo y he visto que se ofrece solamente una parte de la cuestión. Me extraña que un artículo que se publica en Ciutat Nova , que se presenta como marco de diálogo, no manifieste también la visión que otros catalanes , aproximadamanete el 50 por ciento, tienen del problema que se presenta. Tampoco se tiene en cuenta la parte de algunos no catalanes que hacemos el esfuerzo de comprender y leer el artículo y la mentalidad catalana que lo genera.
Además hay una cierta visión negativa de los españoles que no ayuda a mejorar la visión de un pueblo con tantos valores. Nada dice sobre el camino emprendido que parece más un obcecamiento adolescente que una coherente visión política bien gestionada. Basta mirar lo que los europeos piensan en la actualidad del problema catalán. El problema no es solo español, es también europeo.
La presentación del problema en este artículo es parcial y por tanto incompleta.
Gràcies pel teu comentari, José Manuel.
Com bé dius, Ciutat Nova vol ser un marc de diàleg i per això mirem d’oferir als nostres lectors, tant a la revista en paper com en aquest petit blog, diferents perspectives i opinions. Si mires els diversos articles que hem publicat sobre la situació política actual podràs veure que els seus autors tenen opinions molt diferents entre ells. Cada article reflecteix l’opinió del seu autor (per això van firmats) i Ciutat Nova dóna veu a aquestes diferents opinions per fomentar un diàleg que, partint de la identitat o la posició de cadascú, pugui ser enriquidor. En altres paraules: no pensem que cada article de Ciutat Nova hagi de contenir tots els punts de vista, sinó que Ciutat Nova ha de mostrar una «pluralitat de veus» i en això estem treballant. Tanmateix, tindrem en compte el teu comentari per buscar alguna manera de fer més evident aquesta pluralitat sense haver de fer una recerca per a tot el blog.
L’altra eina de diàleg que tenim a l’abast és l’opció de comentar cada article com tu fas aquí. També veuràs que en els diversos articles publicats sobre la situació política actual, hi ha comentaris en moltes direccions.
Som conscients, i el teu missatge ens ho recorda, que tot just estem a l’inici d’un camí i també reconeixem els límits d’un blog d’aquestes dimensions. Per aquest motiu agraïm molt comentaris com el teu que ens ajuden a tots a tenir sempre en compte l’altra persona amb els seus punts de vista.
Cinto, celebro i comparteixo teus raonaments, tampoc perdo l’esperança.
com a ciutada catala, de «la piel de toro», del mon, desitjo a tots millor entesa i respecte mutu.
Gràcies Cinto pel teu article! Jo també em sento orgullosa de pertànyer a aquest poble.
Mai fins fa pocs anys, havia tingut el sentiment d’independentista ni de «secessionista» com en diuen ara, estimava la meva terra, amb el que això comporta però mai, fins que es va passar pel ribot (cepillar) l’Estatut, havia experimentat tan forta la necessitat de reivindicar la nostra llibertat,,,JA N’HI HA PROU…
Quan jo tenia uns setze anys, en una trobada amb adolescents de tota la península, Portugal inclosa, una noia em va dir: «para ser catalana eres muy normal», sempre he tingut molt present aquesta frase, la persona que me la va dir, la vaig trobar fa un parell d’anys a La Seu, ella no ho recordava, jo sí, va venir al taller d’ Història de Catalunya i acabant em va dir: » es que sois diferentes»…
Comentant el que diu en José Manuel, el quasi 50% dels catalans que sembla que no estan per la independència, hem de tenir en compte que molta gent té por, sent una profunda incertesa, no està prou informada, hi ha molt desconeixement del projecte del Nou Estat.
Mireu els tríptics de SÚMATE i d’ ASSEMBLEA.cat.
Diu un savi: «conèixer és respectar».
Gràcies Mossèn Cinto. Queda clar en el teu article quins són els teus sentiments i les teves opcions polítiques. El pròxim 20 de desembre tindràs opció de donar suport amb el teu vot als que les defensen. Igual que el setembre passat, i al maig, i tantes altres vegades. És la democràcia, que genera unes lleis que regulen la convivència dels diferents, segurament de manera imperfecta i millorable, i que ens obliga a tots a cedir en alguna cosa per assegurar el progrés de la comunitat.
Potser prefereixis trencar aquest sistema, perquè la teva opció política imposi el seu poder. La meva opinió és que tots hi sortirem perdent, tu també.
Estic d’acord amb la reflexió que fa en Carlos Fernández sobre la democràcia i les lleis que generen la seva pràctica, però totalment en desacord amb les dues últimes frases.
Entenc que en cap moment l’article d’en Cinto deixa entreveure el desig d’imposar la seva opció política, i fent referència a l’última: el to d’avís «tots hi sortirem perdent i tu també», em sembla fora de lloc.
El que fa en Cinto és expressar la seva opinió, una opinió que molts compartim. És evident, però, que una part prou significativa de la població catalana no ho veu així. El que resulta estrany és, justament, que ens haguem de moure amb hipòtesi de quins son els percentatges que representen una o altra opció, quan el més aclaridor – i democràtic – seria preguntar-ho directament al conjunt de la ciutadania catalana. I, un cop feta la consulta, respectar el que en resulti. I si per fer una consulta cal modificar la Constitució, cal modificar-la.
Benvolgut Cinto,
Comparteixo i t’he d’agraïr la teva sinceritat i que siguis testimoni de vida, en aquest cas de la vida d’un país. Com va dir el Mestre hem de seguir el camí, la veritat i la vida, i això ho és Ell. Ara bé, en el tema que ens toca, el que hem de fer és en primer lloc veure quina és la veritat(Catalunya ha estat i és un país?, perquè si és així té dret a viure com a tal).
Un cop sabem la veritat l’hem de seguir per camins justos i pacífics (com escau a bons cristians); encara que hi hagi impediments jurídics, que en aquest cas serien injustos.
Finalment, hem de valorar si allò que propugnem va a favor de donar vida o bé l’ofega