Entrevista a Fadi Chehadé que ens parla de les noves maneres d’utilitzar la tecnologia i què ens ensenya aquesta crisi.

Per Susanne Janssen

Enmig de la crisi provocada pel darrer coronavirus, grans porcions del nostre món s’han ensorrat: oficines, escoles, restaurants i esglésies estan tancades; ja no podem visitar els nostres familiars i amics; i esperem que la nostra economia, comunitats i sistema educatiu sobrevisquin.

El que encara funciona és internet. Tot, des de festes d’aniversaris, classes universitàries fins a assajos de corals i concerts, s’ha transferit al mon virtual. L’editora de Living City Magazine, Susanne Janssen, va parlar amb l’expert en internet Fadi Chehadé que pertany al consell assessor del Centre del Fòrum Econòmic Mundial per a la Quarta Revolució Industrial, membre del grup d’alt nivell de la Secretaria General de les Nacions Unides sobre Cooperació Digital i ex-conseller delegat d’ICANN, l’autoritat mundial que supervisa la infraestructura lògica d’Internet.

Alguna vegada va pensar que Internet arribaria a ser tan important durant la pandèmia?

Internet funciona perquè s’ha dissenyat precisament per això, per afrontar aquest tipus de crisi assegurant-nos que ens puguem comunicar. No va ser dissenyat per a YouTube ni per a Netflix… I funciona: tots podem treballar, podem compartir informació i podem estar junts i sentir les alegries i els dolors dels altres.

Però hi ha un accés desigual; n’hi ha uns que poden treballar des de casa, els fills poden seguir els estudis online, però d’altres ni tan sols tenen un ordinador portàtil …

Hi ha desigualtat, hi ha un abisme. Però la meva previsió és que com que Internet ha demostrat ser una eina resistent, tothom podrà accedir-hi. I crec que això generarà inversions. Per exemple, després del tancament de les escoles a causa del coronavirus, la ciutat de Nova York, entre d’altres, va donar immediatament ordinadors portàtils gratuïts als estudiants que ho necessitaven …

Què hi ha de positiu en aquesta tendència? Què podria ser perillós?

Aquesta empenta per connectar-nos virtualment està passant en un moment en què se’ns demana que practiquem el distanciament social. Veig que els meus propis fills -que tenen al voltant dels vint anys-, troben molt a faltar sortir, prendre un cafè i tenir una conversa profunda amb els seus amics. Mai ho havien dit! Quantes vegades, quan sortíem a sopar amb la meva dona, trobàvem joves de 20 anys menjant amb una mà a la forquilla i l’altra al telèfon mòbil. Ara diuen tots: “Ens tornarem bojos. Ens cal veure’ns amb els nostres amics cara a cara!” Crec que és possible que alguna cosa bona en surti d’aquest distanciament forçat. Soc enginyer i crec que cada moviment pendular troba el seu equilibri.

Tanmateix, un cop s’aixequi el confinament, la gent pot tenir por a sortir, a donar-se la mà, etc. Creus que hi ha el risc que la nostra vida pública acabi essent més virtual que mai?

Crec que hem creuat una línia i serà difícil tornar enrere. Ho veig en tots els àmbits, no només a les empreses.

Estic al consell d’una petita organització benèfica a Los Angeles amb tot de senyores i senyors de 70 o 80 anys que no havien fet servir mai Zoom. Vaig estar tres anys demanant-los que em permetessin connectar-nos per Internet, però em deien: “No, no, ens hem de reunir i prendre un te junts”. Doncs bé, ara mateix, tots ens reunim a Zoom i em sembla que tot això serà difícil de desaprendre.

Estem desenvolupant nous “músculs de connexió social”, però aquest no és l’objectiu, sinó una eina.

Una amiga em va dir que aquesta setmana havia decidit pagar a tots els treballadors dels serveis que abans utilitzava, encara que ara no pogués utilitzar-los. Fa servir una aplicació del mòbil per pagar-los electrònicament. Per exemple, va pagar a la dona que li fa la manicura 100 dòlars i ella la va trucar dient que si no els hi hagués pagat, aquella setmana no hauria pogut alimentar els seus fills.

Aquest hàbit del cor no es pot desaprendre. Crec que les interaccions socials tornaran perquè ara les trobem a faltar terriblement, i tot el que és virtual, utilitzat com a eina, arribarà a un equilibri com a mitjà, no com a objectiu final. Passar temps a Instagram no és un objectiu, però utilitzar Instagram per comunicar visualment allò que estàs fent és una meravella.

Encara ens cal anar amb compte amb el que publiquem a les xarxes socials?

Hem de vigilar més que mai. Hem de ser molt curosos, i desenvolupar un bon criteri preguntant-nos: “Això que comparteixo, ho faig per amor i em preocupo pels altres o ho faig per fer créixer el meu ego?”

D’altra banda, hem d’augmentar el nostre esforç per controlar les empreses. Zoom va tenir un parell d’incidents de seguretat quan es van revelar detalls d’una reunió de Gabinet del Regne Unit. Es va fer amb poca cura, perquè volien gestionar més reunions fins i tot quan es quedaven sense capacitat. De manera que van publicar contingut a través de canals no completament segurs amb el risc de veure’s compromesos.

Alguna cosa ha de passar perquè les nostres reunions i dades siguin segures. Ens preocupem molt d’on guardem les claus de casa, però estem molt menys preocupats per les nostres claus virtuals. A diferència d’un mes enrere en què només ens havíem de centrar en la seguretat de les dades bancàries, ara ho és tot: feina, vida, informació financera, els meus secrets, la meva família. De manera que establir estàndards, es converteix en una responsabilitat personal i col·lectiva.

A nivell dels proveïdors, què es podria fer per eliminar la desinformació? Per exemple, com podria una empresa com Facebook eliminar notícies falses i al mateix temps garantir la llibertat d’expressió?

És important que instal·lem algunes barreres de seguretat; aquí faig servir molt bé l’expressió “barrera de seguretat”, perquè ha de ser més que una directriu, una guia. Els governs han de procurar que les empreses segures respectin unes bandes de seguretat en les seves plataformes i serveis. Aquestes bandes protectores també han de ser de compliment obligatori.

És la diferència que hi ha entre dues línies grogues al mig de la carretera que diuen “no les creueu” i posar una barrera física real. I aquests límits raonables tant del comportament com del funcionament han de ser supervisats i s’han de fer complir. Això és el que actualment encara falta, la legislació està molt fragmentada i les empreses se n’aprofiten: els encanta.

Pel que fa a les notícies falses (fake news), fa temps que el món té problemes amb la veritat. Fa cent anys la gent pujava a una cadira del mercat i parlava a crits d’una cura miraculosa; ara poden fer-ho en un lloc web que arriba a milions de persones. Tot i això, ja existeixen marcs de referència que permeten identificar notícies falses en funció de la seva font.

Hi ha tres o quatre marcs de referència competents: un d’ells és de Google, un altre de Facebook, però només n’hi ha un que és independent i jo comptaria molt amb ell perquè no està compromès pels interessos privats. Va ser creat a Nova York per l’ex-editor del Wall Street Journal i es diu newsguardtech.com. Aquesta eina intenta ajudar, dient: “Compte amb aquesta pàgina, aquí pots veure qui hi ha al darrere …”. És una eina útil de veritat.

Tot i això, hi ha països que volen interferir activament en les eleccions d’altres. Com es pot resoldre això?

Tothom es va alarmar quan vam sentir parlar per primera vegada de Cambridge Analytics, la companyia que va interferir en moltes eleccions, inclosa les darreres eleccions presidencials dels Estats Units. Ara és gairebé del tot acceptat que a tot el món hi ha intromissions a les eleccions. El procés democràtic és menys fiable que fa dos anys. Crec que aquesta sacsejada del sistema global s’apropia de règims que es beneficien de la manca de fe en el procés democràtic. Els agrada i volen demostrar que durant la pandèmia aquests règims top-down -de dalt a baix- serveixen millor a la seva gent; així, en alguns països hi ha propaganda que ve a dir: “Mira, ho vam fer bé perquè ho vam manegar de manera top-down, des de dalt”.

Què podríem aprendre, doncs, d’aquesta crisi, com a societat i com individus?

El que més he après és que som més com els pollancres, que es connecten per sota terra a través del sistema radicular, que com les palmeres que creixen aïlladament. Tenint en compte que el 38% dels nord-americans viuen sols, el que aquesta crisi m’ha ensenyat sobretot és que m’haig de començar a connectar amb altres persones que potser estan soles. Les nostres comunitats necessiten evolucionar més com pollancres que com palmeres.

La segona lliçó l’he après llegint un llibre molt bo, Finding Sanctuary: Monastic Steps for Everyday Life, escrit per l’abat d’un monestir benedictí d’Anglaterra. Explica com cadascú de nosaltres pot trobar un santuari al món.

Cada vespre tinc moltes reunions Zoom amb els meus amics i veig que alguns experimenten una enorme solitud, ja sigui físicament sols o amb la seva família. Altres, en canvi, intenten trobar el seu santuari reflexionant, tornant a començar i renovant-se: reflexionant, dedicant una mica de temps al Senyor, començant de nou -fent un “reset“- perquè necessitem el coratge d’ajustar algunes coses i, després, renovant-nos en la bellesa de Déu a la qual ens ha cridat.

A nivell macro, la crisi ha posat de manifest la fragilitat dels nostres sistemes mundials: tot el sistema polític, el sistema econòmic i el sistema sanitari han estat posats a prova. Crec que la fragilitat d’aquests sistemes ens ha sorprès a molts i penso que revifarà el debat sobre quins d’aquests sistemes, com a societat, necessitem que funcionin.

I cal abordar el tema de la desigualtat. Crec que en els últims mesos, el món s’ha unit més que mai. Aquest petit virus invisible té la seva manera democràtica d’aferrar-se a cada persona i està clar que realment som un únic poble en aquest planeta.

Aquesta entrevista es publica al número de juny 2020 de Living City

Sobre l´autor

Ciutat Nova

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

• Les religions portaran la pau?
• Elkarbizi
• Una veu d'una mare
• Entre ser i no ser