Els meus avis viuen a 10.000 km lluny de mi, a Argentina. Això ens obliga a veure’ns físicament només cada 2 anys o més, i fa que ens puguem arribar a perdre la vida de l’altre o anar-nos allunyant a poc a poc. I, tot i no haver superat 1 any del total del meu temps passat físicament amb ells, sempre he tingut una relació molt propera amb els meus 4 avis. Quan hi vaig m’ho passo bé com si fos l’últim dia.
Però, com podem mantenir una relació des de tan lluny? Jo, per exemple, ho aconsegueixo amb les vídeo trucades. Cada setmana truco els meus avis i els hi explico les meves novetats (n’hi hagi o no) o simplement passo una estona amb ells. I a més puc saber si es troben bé o malament. Això es va convertir en un costum després de passar 5 mesos a l’Argentina, la meva gran aventura fins ara. Quan vaig tornar els vaig trobar a faltar com mai m’havia passat i la meva manera de calmar aquest sentiment va ser trucant-los. Va ser així com, amb el temps, va acabar sent un hàbit i ara em resulta tan natural trucar-los com ho és per a altres anar a casa dels avis els diumenges per als sopars familiars. Pot ser que ens separin 10.000 km d’oceà, però jo els sento cada vegada més a prop, cada vegada els conec més i, a més a més, puc estar present d’alguna manera en el seu dia a dia. D’aquesta manera quan hi vaig el salt temporal no és tan gran. Ells em poden veure créixer i jo no els sento com si fossin mig desconeguts.
Autora: Ailin Bacca
Fotografia: Raquel Banchio
Aquest article ha estat publicat al número 185: Atreveix-te a envellir
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg