Comencem a envellir quan naixem. Som fràgils, vulnerables, capaços, dependents, autònoms… en proporcions variables al llarg de la vida. Un camí sembrat de creixements i decreixements que s’alternen i combinen.
El tret que millor defineix la vellesa és el decreixement en les capacitats físiques i psíquiques. Ens adonem que som vells, velles, quan ho patim en nosaltres mateixos de manera significativa i, a més, avançant ineludiblement. Doncs bé, encara que soni paradoxal, en aquestes línies vull subratllar que la vellesa és també l’edat en què som convidats a créixer. Créixer no purament en aquells àmbits no afectats pel decreixement, créixer sobretot vivint d’una certa manera el decréixer.
Aquest créixer se situa decisivament en l’espai de l’ètica que anomenem vida bona. Amb les seves dues dimensions: interiorment, la de maduració de la nostra manera moral de ser, que s’expressa com a maduració en actituds – virtuts; externament, mitjançant la realització de projectes en els quals plasmem els nostres ideals de vida.
La vida bona s’expressa en actituds–virtuts i en projectes en els quals plasmem els nostres ideals de vida
Per a créixer en maduració interior hi ha com a punt de partença dues actituds fonamentals que es van afinant en tant que es treballen conjuntament: l’acceptació i l’esperança. Acceptar les decreixences que patim, reconeixent-les en el seu just abast, acceptar-les de manera despresa, amb agraïment pel que vàrem poder i vàrem fer, però sense aferrament a allò que ja va tenir el seu temps. Si no ho fem així, l’amargura inútil envairà la nostra vida i impactarà negativament en aquells que ens envolten. Acollir-les, en canvi, ens obre la porta a l’esperança, l’actitud que, també en el seu just abast, ens inspira noves metes possibles, ens encoratja, fent-nos-hi confiar, ens prepara per acollir l’inesperat.
Focalitzats en la maduració de la nostra manera de ser, apunto només una virtut, la paciència, per exemplificar com podem créixer en la vellesa precisament vivint adequadament el decréixer. No consisteix en aguantar, consisteix en reconèixer amb coherència el pes de la realitat: de la nostra realitat de vellesa, de la realitat dels altres, de la realitat del món; demana escoltar i acollir totes aquestes realitats. No per resignar-s’hi, sinó per ajustar-se als seus ritmes. És per aquest motiu que la paciència, a més de donar-nos serenor, “tot ho assoleix”, com deia Teresa d’Àvila. Més endavant esmentaré altres virtuts.
Creixem en l’àmbit dels projectes quan realitzem aquells que ens proporcionen plenitud i ens solidaritzen amb els altres. La vellesa, per descomptat, també és etapa de projectes que estiguin d’acord amb les nostres capacitats. Fins i tot, és moment de fer allò que les sobrecàrregues de l’edat adulta ens van impedir de fer. Projectes d’esbarjo amb les persones que estimem, projectes que desenvolupen el costat festiu i gratuït de la vida. Projectes formatius en temàtiques que havíem postergat. Projectes de col·laboració solidària amb organitzacions de voluntariat o reivindicatives de justícia social. Comptat i debatut, conreu d’una autorealització que sigui autèntica envers nosaltres mateixos i estigui oberta als altres.
El decréixer, tard o d’hora, ens col·loca davant la necessitat que altres tinguin cura de nosaltres. Expressant intensificació del decreixement, mostrant les dificultats de la vellesa que no hem d’ignorar, ja que poden arribar a ser molt dures, és un nou repte per afrontar-lo creixent. En primer lloc, la vellesa, si el nostre decreixement no és intens, és una ocasió per tenir cura: cuidar la meva parella en el que necessiti, cuidar els nets en la seva justa mesura, cuidar persones properes externes a la família. Només creixeré si realitzo la cura adequadament: concebent-la com a relació solidària que ens realitza mútuament, essent conscient, per prevenir excessos, que implica càrregues, però que no és una càrrega sinó una dimensió de realització, i encoratjant-la des de virtuts com el respecte, l’escolta, la serenitat, l’amabilitat o la paciència.
El més genuí de la cura en el decreixement és que acabem necessitant ser cuidats. Llavors, una primera virtut és clau per créixer: la humilitat. L’evidència de la necessitat de ser cuidat revela la meva fragilitat. Sempre la vaig tenir, ara, intensificada, toca acollir-la amb lucidesa, fer callar l’afany absurd d’autosuficiència, reconèixer-me en la meva veritat. I fer-ho en la pau i la serenitat, disposat a obeir (ob–audire: escoltar) allò que reclamen els avatars de la psicocorporalitat que soc, celebrant amb agraïment que em cuidin, rebent les cures amb actituds com el respecte, la confiança, la col·laboració o la paciència. Caldrà que pugui establir amb qui té cura de mi un “cercle de cura”.
Tot i que molt breument, crec haver donat pistes suficients per créixer en el decréixer de la vellesa. He suposat que la persona gran gaudeix de condicions socioeconòmiques dignes que ho faciliten, una condició que malauradament no es dona en el cas de moltes d’elles, la qual cosa “clama justícia”. He suposat també un decréixer que manté nivells significatius de capacitat, tot i ser conscient que poden acabar esvaint-se, com en les demències avançades. Però intueixo que fins i tot en aquestes circumstàncies, el nostre previ creixement en el decréixer, deixarà les seves petjades, que el créixer en una vida interior sustentada pels nostres mons de sentit – l’ànima dels creixements descrits – seguirà activat en un fil imperceptible i no conscient.
Autor: Xabier Etxeberria Mauleon, fill d’Arróniz (Navarra), és doctor en Filosofia, catedràtic emèrit d’ètica a la Universitat de Deusto (Bilbao) i membre del seu Centre d’Ètica Aplicada. La seva producció intel·lectual ha estat sempre dirigida a favor de la justícia, de les víctimes de la violència i per la pau.
Fotografia: Raquel Banchio
Aquest article ha estat publicat al número 185: Atreveix-te a envellir
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg