1. LES PERSONES GRANS DEL SEGLE XXI
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a 1 de gener de 2019 hi havia més de 9 milions de persones majors de 65 anys, un 19,1% del total de la població. L’envelliment s’estén a edats cada vegada més elevades, fet que s’ha anomenat envelliment de l’envelliment i es vaticina que l’any 2051 la proporció de majors de 80 sobre el total de majors de 65 serà gairebé del 42%. (Fundación Pilares, 2012)
L’envelliment de la població és fruit d’un conjunt de canvis relacionats tant amb la millora de les condicions de salut com de canvis demogràfics, econòmics i culturals. Els factors institucionals i culturals com la universalització de les pensions i l’atenció sanitària, així com l’extensió dels serveis socials i d’atenció a la dependència, han permès millores substancials en la qualitat de vida. També els factors culturals, relacionats amb estils de vida i de consum, associats a una societat més rica i estable, han millorat de manera important la qualitat de vida de les persones que es van criar en un context de pobresa més gran.
Les persones grans del segle XXI disten molt de tenir els costums, valors, expectatives i estils de vida de la gent gran de dècades passades. Les seves característiques principals són les següents:
- Majoritàriament són pensionistes amb una situació econòmica estable per jubilació (5,9 milions) o per viduïtat (2,4 milions) amb un import mitjà superior a mil euros a Espanya.
- Majoritàriament són persones amb autonomia suficient per exercir els seus drets i fer-se càrrec de les seves obligacions. Només el 27% són dependents per a les activitats bàsiques de la vida diària.
- Les dones superen en un 32,0% els homes, i aquesta diferència augmenta com més avança l’edat. Les dones solen tenir menys ingressos i cobrar pensions més baixes que els homes i, conseqüentment, les seves condicions de vida són pitjors.
- El nivell d’instrucció és més baix quan més avançada és l’edat, encara que en els últims 40 anys hi ha hagut un canvi notable en el nivell educatiu de les persones grans, amb reducció de l’analfabetisme i augment dels nivells d’estudis secundaris i superiors. En el futur, el nivell educatiu anirà augmentant, ja que gairebé un 20% de les persones de 50 a 54 anys tenen estudis superiors.
- Una de les conseqüències del procés d’envelliment és el fet de disposar de temps lliure d’ús individual i social per a les cures, l’oci, la formació i la participació voluntària, especialment en el grup d’edat de 60-64 anys.
- Les persones grans són grans cuidadores: el 14,0% tenen cura de persones dependents i de menors a les pròpies famílies. Més de dos terços d’elles, especialment dones, dediquen més de 20 h. setmanals a la cura d’altres.
- Al llarg de la vellesa augmenta la probabilitat de viure en soledat. S’ha observat un increment de les llars unipersonals en persones de 65 (29,9% de dones i 17,7% d’homes majors de 65 anys).
- Respecte al que els importa i valoren realment, el més important és la família i els fills (94% de les persones enquestades). La crisi econòmica i financera dels anys 2008-2015 va revelar el potencial solidari intrafamiliar de la gent gran.
Hi ha un consens general en què l’augment de l’esperança de vida comporta una diversificació del grup de persones grans i conseqüentment un qüestionament de la concepció homogeneïtzadora de la «tercera edat» basada en la tríada tradicional infància-adultesa-vellesa. El procés d’envelliment es pot subdividir, al menys, en tres subetapes: maduresa-fragilitat-cures: “La primera etapa, plena de vitalitat, on l’individu continua buscant la màxima expressió del seu desenvolupament maduratiu; una segona, marcada per l’inici de les situacions de fragilitat, i una tercera -no obligatòria-, definida per una possible necessitat de cures”. (Sancho et al. 201)
La descripció realitzada ens dona una visió complexa de l’envelliment, des de la qual volem plantejar-nos la qüestió del bon tracte a la gent gran, que haurà de tenir en compte la triple realitat descrita:
- Un grup de persones que gaudeix de bona salut, té nivells acceptables de benestar i formació i comença a millorar els seus nivells de participació social passant de ser consumidores passives de recursos a ser corresponsables i exigents dels seus drets. Aquest grup que actualment s’inicia amb 60 anys, augmentarà l’edat d’inici ja que l’edat de 65 anys, com a norma de jubilació, ha estat alterada per la Llei 27/2011 al fixar-se als 67 anys.
- Un altre grup de persones grans, en general majors de 78 anys i de sexe femení fonamentalment, que pateixen situacions de soledat greu i dependència lleu o moderada i que viuen al seu domicili amb necessitat d’ajuda i suport per part de terceres persones.
- Un tercer grup, amb discapacitats derivades de malalties, problemes de salut, dependència i / o amb alt risc d’exclusió social. Aquest grup va clarament en augment, fet que ens obliga a pensar i posar en marxa polítiques combinades de prevenció de la discapacitat i de la dependència i noves formes d’atenció social i sanitària.
2. CONSTITUTIVAMENT INTERDEPENDENTS I VULNERABLES
Per continuar llegint gratuïtament l’article complert clicar sobre la icona 
Autora: Marije Goikoetxea Iturregui – Doctora en Drets Humans. Professora d’ètica a la Universitat de Deusto – marije.goicoechea@deusto.es
Aquest article ha estat publicat al número 185: Atreveix-te a envellir
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg