Fa poc més d’un mes un amic em va enviar un enllaç a un article d’una revista digital pensant que podria interessar-me. L’autor era totalment desconegut per a mi. Això va despertar la meva curiositat i em va fer indagar en la seva biografia. Vaig descobrir que es tractava d’un filòsof sud-coreà que als 26 anys havia abandonat Seül i s’havia traslladat a Alemanya sense parlar ni un borrall de la llengua teutònica, la qual va aprendre mentre estudiava Filosofia, Literatura Alemanya i Teologia a Friburg i Munic. Després de doctorar-se en Filosofia, ha estat professor a la universitat de Basilea (Filosofia), a l’Escola Superior de Disseny de Karlsruhe (Filosofia i teoria dels mitjans) i, actualment, a la Universitat de les Arts de Berlín (Filosofia i Estudis culturals ).
Vaig descobrir aquestes coses, no sense un cert rubor per la meva ignorància, que des de 2012 és un dels filòsofs més influents de l’actualitat: Byung-Chul Han.
L’article es titulava La obligación de ser feliz i és un fragment del seu assaig La societat pal·liativa. En ell, Han, posa de relleu els efectes nocius que provoquen l’excés de positivitat i l’estesa necessitat d’estar sempre feliços, sumint-nos socialment en un estat anestesiat que rebutja i evita qualsevol tipus d’aspecte negatiu, dolorós o molest, tant en allò col·lectiu com individual.
La nova fórmula de dominació és «sigues feliç». La positivitat de la felicitat desbanca la negativitat del dolor. Com a capital emocional positiu, la felicitat ha de proporcionar una ininterrompuda capacitat de rendiment. L’automotivació i l’autooptimización fan que el dispositiu neoliberal de felicitat sigui molt eficaç, ja que el poder se’n surt molt bé sense necessitat de fer gaire res. Qui està sotmès ni tan sols és conscient de la seva submissió. S’imagina que és molt lliure. Sense necessitat que li obliguin des de fora, s’explota voluntàriament a si mateix, creient que s’està realitzant. La llibertat no es reprimeix, sinó que s’explota. L’imperatiu de ser feliç genera una pressió que és més devastadora que l’imperatiu de ser obedient (Han, 2021).
Potser allò superpositiu seria començar a reflexionar què fem cadascú en, i amb, la nostra vida. La realitat ens demostra que les coses poden no anar sempre bé, que de la mateixa manera que naixem, també morirem un dia. Que som éssers en relació i que, més enllà de les nostres pantalles tàctils i de les nostres connexions digitals, podem contactar i comunicar-nos cara a cara. Que, a més dels meus interessos personals o els meus problemes, hi ha els teus i els de tantes persones que ens envolten: properes o llunyanes, però cadascú amb els seus … Potser allò superpositiu seria, tornar a pensar més en el nosaltres que en seguir tancats en el jo narcisista.
Autor: Juan Carlos Duque Ametxazurra
Aquest article s’ha publicat en el blog: Inteligencia emocional
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg